L’arquebisbe d’Armagh havia escapat de la presó anglesa. Les peripècies anteriors i posteriors van ser relatades a Borja, en una extensa carta datada uns mesos abans.234 Creagh havia fet un viatge perillós: «Ex piratorum, maurorum, maris at latronum periculis liberatum internavigandum ex Hibernia in Ciciliam, et inde Roman equitando, mandavit postea Dominus febri, ac pesti deinde...»235 Les seues penalitats van anar en augment, atés que fou capturat a Irlanda i, posteriorment, enviat a la Torre de Londres, on hagué de suportar dures condicions: «In profundum et oscurum carcerem (in festo Cathedrae S. Petri) proiectus sum, ubi octo dies citra lectum ullum (preter paucula stramina latus a lari servantia), vestibus, levibus indutus, frigore et tenebris vexabar».236 Richard Creagh formava part de la jerarquia catòlica irlandesa i gaudia del total suport de la Companyia, en especial del general Borja. La seua doble fidelitat, a la corona anglesa i a l’autoritat papal, no li va valdre per poder exercir la missió pastoral a la diòcesi irlandesa. Atrapat al vesper anglo-irlandés, fou empresonat novament el 1567, suportant un llarg captiveri en distintes presons d’uns i altres. La seua fermesa ideològica li va impedir acceptar els oferiments de la reina Isabel, per passar-se’n a la jerarquia anglicana. La «miraculosa» evasió del primer empresonament i la seua lleialtat religiosa el van convertir en un personatge carismàtic entre els catòlics irlandesos. Ni les gestions dels seus partidaris ni les pressions diplomàtiques de Felip II, estimulades des de Roma, van poder aconseguir l’alliberament de l’arquebisbe. Richard Creagh, considerat un personatge perillós per la corona britànica, va morir a la famosa Torre londinenca el 1585, probablement enverinat (Lennon, 2000; García Hernán, 2003).
8. LES ARMES DE FOC, UNA NOVETAT MORTÍFERA
A l’època de Francesc de Borja les armes de foc, conegudes des de més antic, es generalitzen. Als exèrcits, el canó i l’arcabús substitueixen progressivament la ballesta i l’espasa.237 La capacitat de matar i ferir és més gran i les lesions diferents. Els metges estudien i s’adapten a les novetats. El cirurgià francés Ambrois Paré escriu un tractat sobre el tema en què proposa un tractament «suau» en compte de l’agressiu de la cauterització.238 Daza Chacón adopta també la mateixa estratègia terapèutica.239 Eren novetats que, com la «cura seca» d’Hidalgo de Agüero per a les ferides d’arma blanca, milloraven els resultats de la cirurgia tradicional.240
Entre la correspondència estudiada, apareix l’artilleria i també els arcabussos i pistoles en mans de bandolers o dels servidors de la justícia, a les incursions pirates i, fins i tot, en agressions o enfrontaments individuals. Així, la gent de Joan Meca, perseguint la quadrilla de Ros, va rebre «dos tiros de arcabuz y diz que le mataron dos hombres...».241 Per aquells anys, el lloctinent Borja contava també un enfrontament entre pirates barbarescos i mariners davant de Barcelona: «El uno de ellos truxo los carrillos passados de un arcabuz...».242 Més sort va tenir Carles Borromeu, en fallar un tret que li van disparar:
Ho ricevuto la lettera di V. P. R. sopra l’accidente mio delli giorni passati, facendo per quella officio di condoglienza dalla parte di quella meschina anima, che ha macchinato contra la persona mia, e di congratulazione dalla parte della singolar protezzione che Dio nostro signor ha tenuto sopra di me in tal occasione.243
El cardenal Borromeo, després santificat, va sofrir un atemptat per part dels humiliati, que no compartien les seues mesures reformadores.244 Un sacerdot, anomenat Jeroni Donati Farina, li va disparar un tret de pistola mentre resava les oracions nocturnes a la capella. La bala sols arribà a fregar la roba, causant la caiguda del mantell cardenalici. Passat l’esglai, li contava a Borja «l’accidente mio». La pistola, al segle XVI, era una arma de poca precisió, la qual cosa, junt amb la mala traça de l’agressor, pot explicar l’afortunat error.
9. EL LLENGUATGE GALÈNIC EN LA FISIOPATOLOGIA
La medicina no és un compartiment estanc i la població acaba impregnant-se del pensament mèdic oficial que es reinterpreta de diferents formes, segons els trets socioculturals. Els documents estudiats són, en general, cartes de l’elit lletrada, majoritàriament de la noblesa o del clergat alt, amb accés fàcil a uns professionals, els metges, quasi vedats per a les classes populars. Molts dels textos clínics que anem veient reflecteixen l’opinió o el pensament dels metges. Llegim, per tant, el llenguatge galènic, a través del filtre dels pacients o de persones pròximes.
A títol d’exemple, hem seleccionat alguns fragments que fan referència a conceptes fisiopatològics típics del galenisme. La teoria humoral és omnipresent. Així, un jesuïta pateix «di certa infirmità de humori malencolici».245 Laínez mor poc després que un «mal humor» s’haguera apoderat del seu cap, llevant-li el coneixement. El mateix Borja diu «porque mejor entendidos los humores, el médico puede poner mano a la cura y concierto dellos».246 La frase tenia un sentit figurat, atés que Francesc intentava resoldre un conflicte entre dos jesuïtes, però reflecteix clarament la terminologia de l’època. Un any després, per carta, li diu al seu amic l’arquitecte jesuïta Bartolomé Bustamante: «mas hay condiciones naturales, que no responden a todos los humores...».247 Borja tornava a fer un ús metafòric del llenguatge mèdic, també per llevar-li ferro a un altre conflicte, el de Carrillo i Araoz.
De vegades, un sol mot està carregat de significat fisiopatològic: «Yo me hallo muy bien en Frascati, por la gracia del Señor, y la opilación se va disminuyendo...».248 El terme opilació indica obstrucció, i presenta una variada gama de derivats àmpliament usats en la terminologia mèdica del segle XV.249 Pot haver-hi opilació en diferents parts i conductes del cos, com el fetge, les vies urinàries, els intestins o l’aparell genital femení. A l’època de Borja, el mot opilación/ opilatión devia ser bastant corrent en la parla, si més no del nivell social alt. Al segle XVII, el concepte apareix sovint en la literatura castellana.250 Atesos els múltiples significats possibles, no sabem si Francesc presentava una hidropesia, símptomes urinaris per prostatisme o senzillament patia restrenyiment aquells dies. L’episodi fou transitori, com ell mateix confirmava dos mesos després: «Yo me voy hallando siempre mejor, por la gracia del Señor, de mi opilatión...».251
10. PESTA I PESTILÈNCIES
Cal tenir en compte que els termes pesta i pestilència, en el pensament galènic medieval i a l’època renaixentista, equivalen a malaltia epidèmica que provocava elevada mortalitat. Es tracta, com diu Jon Arrizabalaga (1988-89), d’un concepte més global, allunyat del sentit restrictiu que se li ha donat posteriorment. Fou a partir del segle XIX, com a conseqüència de la teoria bacteriològica, quan el mot pesta va passar a identificar una epidèmia concreta, ocasionada per un microorganisme, la Yersinia, abans Pasteurela pestis. Anteriorment, la pesta genuïna o bubònica era sols una de les diverses pestes o pestilències possibles, encara que, potser, la més terrible. La seua presència suposava una calamitat col·lectiva, com una inundació o un terratrèmol. «Este mal es de tanta crueldad, que el marido dexa a la mujer, y el hijo al padre...», deia Francesc Franco, a la introducció del seu llibre.252 A l’Europa del Cinc-cents, la població suportava altres tipus d’epidèmies, com el pulgó o tabardillo, la modorra o la suor anglesa, que reptaven tant els metges com les autoritats civils.253
Durant el segle XVI, tot Europa coneix una important expansió demogràfica. És probable que, entre altres factors, hi jugara l’absència de grans epidèmies devastadores.254 Així, a la primera meitat de la centúria la pesta pràcticament havia desaparegut de l’escenari quotidià. Tanmateix, epidèmies de menor intensitat fan acte de presència ara i adés en algun lloc, tornant a generalitzar-se per la segona part del segle. És coneguda la gran pestilència que entraria per Venècia el 1555, així com la que recorregué Europa central del 1562 al 1565, amb ramificacions a Anglaterra i Espanya. També a la dècada dels 70 hi hagué atacs epidèmics. Va ser especialment mortífer el brot finisecular (1597-1604), que a Espanya ocasionaria