Tampoc els segles XIX i XX han estat estudiats intensivament per a terres valencianes.6 Les distintes assemblees d’Història de la Ribera no han donat a penes treballs en la seua part miscel·lània dedicats a la sanitat, en cap de les seues vessants.7 De fet, els estudis sobre la medicina i la sanitat municipal en el segle XX han estat abordats en el cas del País Valencià, com per a qualsevol altra època de la història, generalment per a la capital. L’abundància de tesis doctorals i monografies és ja notable, i no ens detindrem ací a valorar-la. Els municipis menors, per contra, hi han rebut molta menor atenció. Ara bé, cal salvar una notable iniciativa que es desenvolupà durant la darrera dècada del segle passat i la primera del present: el Seminari d’Estudis sobre la Ciència.
El 1994 va nàixer el Seminari d’Estudis sobre la Ciència, per iniciativa dels dos grups d’historiadors de la medicina de les universitats de València i Alacant, encapçalats per Josep L. Barona i Josep Bernabeu. Entre altres iniciatives, el Seminari va posar en marxa un seguit de simposis sobre «Salut i Malaltia en els Municipis Valencians», amb la intenció de promoure la col·laboració d’arxivers, historiadors locals i historiadors de la salut i la medicina. La idea nuclear era donar a conèixer els documents d’arxiu que testimonien les condicions de salut, les malalties i les polítiques sanitàries municipals a l’àmbit rural valencià. Organitzades des de 1995, les reunions culminaren el 2003 i 2004 amb els Anglo-Spanish Colloquia on Rural Health, organitzats per les universitats d’East Anglia i València, a les quals posteriorment es va afegir la Universitat de Bergen (Noruega). Els simposis donaren lloc a la publicació de les Trobades (del Seminari d’Estudis sobre la Ciència). Concretament, es tracta de set volums apareguts entre 1996 i 2012, que recullen desenes de treballs. I, amb tot, els estudis que toquen l’escenari històric del Xúquer són, una vegada més, ben escassos.8
La història més completa fins ara sobre la medicina en el món contemporani, i particularment per al segle XX a la Ribera (Alta), ha estat el volum que el 1995 va coordinar José Luis Fresquet Febrer.9 En cinc capítols, signats per acreditats historiadors de la medicina, es desgranaven els recursos i la situació sanitària ‒ mortalitat, morbiditat, estat de salut, etc.‒ de la comarca a l’inici de la dècada dels noranta, però també les malalties que l’havien afectat en major mesura en els segles XVIII i XIX ‒la darrera pesta, les febres tercianes, el còlera, la pigota i la tuberculosi‒, i completaven l’obra dos interessants capítols sobre l’ús popular de les plantes medicinals i les pràctiques màgiques i religioses i els curanderos en la medicina popular.
La presència de monografies i tesis doctorals ambientades en la comarca que s’han escrit sobre la sanitat són residuals. Podem destacar la tesi doctoral de Ciprià Teodoro, que es va publicar per l’Ajuntament d’Algemesí el 2007 amb el títol Viure, emmalaltir i morir en l’Algemesí contemporani, 1838-1936. Un llibre del qual, entre altres coses, cal subratllar la presència d’un volum notable de fotografies de gran interès. I també la tesi d’Alicia Peris León, La epidemia de cólera de 1890 en Valencia (Universitat de València, 2003), on es poden trobar algunes pàgines sobre el desenvolupament de l’epidèmia a Alzira.
Una qüestió essencial per poder desenvolupar una tasca de recerca històrica és l’accés a les fonts. Hem comentat abans que les Trobades als municipis valencians pretenien, entre altres coses, aquest acostament. Amb tot, convindria que aquests fons digitalitzats es posaren a l’abast dels investigadors en plataformes en xarxa. Ara bé, pel que fa a l’edició de fonts susceptibles de ser utilitzades per a estudis sobre la sanitat, a la comarca de la Ribera cal subratllar per damunt de qualsevol altra les topografies mèdiques. És aquest un gènere típic del segle XIX i els inicis del XX, que va fer fortuna entre algun metge de la comarca, que en varen manufacturar i que posteriorment han estat estudiades.10 Recentment, i tal com es va donar compte en la sessió de cloenda de l’assemblea d’Albalat, s’ha posat en marxa el procés d’estudi i edició de la topografia mèdica d’Alzira de 1917, obra de l’alzireny Enric Badenes i Gallach, fins ara inèdita, i que es troba en procés de publicació en l’editorial Alfons el Magnànim.11
El repàs que hem fet fins ací ens fa veure que el camí per recórrer encara és llarg. Per emplenar només un petit buit oferim ací un recull d’alguns dels treballs que van ser presentats a l’Assemblea d’Albalat de la Ribera. Els quatre primers treballs són aproximacions biogràfiques a metges que treballaren en la comarca. Els darrers anys les biografies de científics i metges han tornat a experimentar una revifalla,12 després que haja passat pel segle XX sovint amb més pena que glòria, quan no fins i tot considerat com un gènere poc útil i odiat, no apte per als professionals dedicats a la història de la ciència, sinó més aviat per a relats literaris, una mera curiositat.13 El debat sobre la funció de les biografies bé de lluny. Potser el moment de major consideració haja estat el romanticisme decimonònic, donat a captar la imatge del científic i el metge com un geni i un heroi, cercant les virtuts morals del subjecte. La biografia es consolidava així com una arma per a legitimar un tipus de personatge. Certament, quan s’escriu una biografia d’aquestes característiques es poden pretendre moltes coses. El primer que ve al cap és l’homenatge i el reconeixement, per l’impacte deixat en la memòria col·lectiva, per la implicació social del personatge, més enllà fins i tot de la seua professió. Els metges que ací presentem, excepte algun cas, no tingueren un impacte internacional, no conformen la nòmina dels «grans» personatges per tots coneguts. Tanmateix, sí que ens vénen a dir que en un nivell més pròxim, local, comarcal o dins d’un Estat, hi ha individus que exerceixen una gran influència, que deixen una empremta forta per raons diverses.14 Individus que poden servir de model a generacions futures que es preparen per a l’exercici de la medicina, com pretenia Ramón y Cajal, o per a estendre l’evangeli del progrés científic, això sí, silenciant aquells aspectes més problemàtics. També que els seus interessos anaven molt més enllà de la pràctica d’una professió: la política, la cultura, l’art, la música… eren objectes de la seua passió.
Treballs com els ací presentats contribueixen a rescatar personatges poc coneguts però que tingueren una important influència en l’entorn més immediat; ens hi podrem sentir atrets o no, però ens mouen a la reflexió sobre el paper del metge en la societat. Tenint en compte que es fa difícil destriar la seua tasca de la seua particular forma d’entendre i viure la vida. No són aquestes biografies les que volen construir un relat «hagiogràfic», com el que va fer l’Instituto Médico Valenciano durant molts anys en el seu «Recuerdo Apologético».15 En aquest esdeveniment anual, es feia un discurs de lloança sobre un metge valencià de la història considerat digne d’exaltació, i posteriorment es publicava el text llegit, acompanyat de fonts d’arxiu. La compilació era fortament erudita, carregada de documentació, com corresponia als temps del positivisme, però tenia una finalitat patriòtica i laudatòria que omplia de dalt a baix el discurs. Els estudis publicats en el present volum s’aproximen a la humanitat del personatge i són crítics; situen als practicants de la medicina en el seu temps i espai. Hereus d’una llarga tradició historiogràfica, doncs, però enfocada des dels pressupòsits més actuals.
Ara bé, tots els biografiats són homes. Efectivament, el biaix de gènere sempre estarà present, però s’ha d’entendre dins una època en què l’accés de les dones als estudis de medicina era ben escàs. Estudiar el paper de la dona en el món mèdic exigeix una mirada més atenta a les fonts, i no centrar-se només en la part de la medicina més sonada, la dels metges i cirurgians. No obstant, al llibre es fa present el paper de la dona a través de l’estudi dedicat a les divulgadores rurals de la Secció Femenina a la Ribera.
Un estudi sobre les condicions higièniques de dos municipis, Alginet i Cullera, aporten informació sobre l’entorn en el qual actuaren els professionals de la sanitat d’aquella època. En temps en què les teories ambientalistes de l’higienisme neohipocràtic tingueren un pes molt considerable això va tenir un reflex clar en les polítiques