En el cas valencià, l’estratègia anticatalanista instal·lada sobretot a partir del segon lustre de la dècada dels setanta aconseguirà –com així estava previst–desviar l’atenció de l’electorat per «ordenar-lo» segons la seua opinió quant al valencianisme, de la seua concepció de la identitat pròpia. El debat, fins aleshores, havia estat allunyat de l’àmplia majoria dels votants, s’havia limitat a desenvolupar-se entre les elits intel·lectuals pròximes a la Universitat de València. Les forces polítiques d’esquerra –encara que de vegades amb certa ambigüitat–hagueren de posicionar-se en favor de les tesis intel·lectuals i per tant apostaren (principalment) per les teories desenvolupades per Joan Fuster en els seus estudis dels anys seixanta, mentre que la dreta assimilà un anticatalanisme amb escassa tradició al territori valencià per erigir-se com l’autèntica defensora dels interessos ja no nacionals, sinó més bé sols autonòmics i clarament regionals dins el marc espanyol. Luis Amador Iranzo (2011) ha exposat que l’explicació
és més senzilla, o més prosaica, si es vol. Tot es redueix a una confluència d’interessos: els d’un partit, UCD, per trobar un discurs amb ganxo per al seu electorat; una figura de prestigi, Manuel Broseta, per trobar un projecte amb el qual llançar la seua carrera política; i un periòdic, Las Provincias, per recuperar el seu paper tradicional com a portaveu de la burgesia valenciana. L’equació es resol amb l’ingrés de Broseta en UCD i l’ús del discurs anticatalanista basat en els símbols –encoratjat inicialment per l’aparell franquista– tant per aqueix partit com pel diari degà. Cal precisar que no hi ha una conspiració o una confabulació entre els actors citats, ni tampoc fermes conviccions ideològiques o identitàries darrere. Més aviat es tracta d’una confluència progressiva d’interessos –els de Broseta i Las Provincias, d’una banda; i els d’UCD, per una altra–en els quals les decisions es van prenent sobre la marxa, en funció dels esdeveniments i amb el clàssic procediment de prova-error.
Si els rumors de conspiracions i la violència generalitzada a l’Estat espanyol era una pràctica usual, al País Valencià estava a l’ordre del dia, més del que contaven els mitjans de comunicació, fins i tot de manera institucionalitzada. Per a restar poder a les forces d’esquerra, eren invitats a l’acció tant grupuscles neofeixistes com veïns i veïnes amb propensió a l’histerisme. El president del Consell, Josep Lluís Albiñana, fou assetjat en dues ocasions, els representants polítics eren agredits, increpats i insultats durant els actes oficials, es col·locaren artefactes explosius en llibreries i en dependències personals d’intel·lectuals. El clima probèl·lic es transformà, en l’àmbit electoral, en un possibilisme reformista que dominà pràcticament tot l’espectre sociològic i es manifestà en el repartiment de vots entre UCD i PSOE, en detriment de formacions nacionalistes que desapareixerien després de les primeres eleccions, com ara UDPV i PSPV. També a costa del PCPV, que obtingué un escàs deu per cent dels vots després d’haver canalitzat la lluita antifranquista.
Les tendències de vot europeu s’imposaren en una societat moderna i les formacions d’esquerra abandonaren els seus plantejaments inicials per arrimar-se a latituds més pròximes al reformisme moderat. Els enfrontaments partidistes tingueren com a víctima de luxe el procés autonòmic valencià, que entropessà amb continus obstacles, sobretot com a fruit de la manca d’interés en la negociació de la UCD, en la qual les transaccions de l’Estat a les autonomies xocaven amb els seus rèdits electorals. El fet és que abans de la mort de Franco, es denominava valencianistes aquells que lligaven les reivindicacions democràtiques a la recuperació de la cultura i la llengua i al dret de recuperació del poder autòcton dins l’Estat espanyol. Es vinculaven així les proclames polítiques amb les culturals. A partir de 1975, amb l’inici dels processos autonòmics iniciats arreu de l’Estat, aquesta situació es traduí en unes forces d’esquerra que representaren els nous temps per la seua alineació amb la democràcia i la vinculació amb el valencianisme. Contra això, es planteja una ofensiva de la dreta conservadora hereva del franquisme que utilitzà el catalanisme per deslegitimar l’arrel social de l’esquerra. El blaverisme suposà la consolidació d’un valencianisme buit i acientífic venut al poder. En paraules del professor Reig Cruañes (2008:10):
La participació de la Comunitat Valenciana en el procés de transició a la democràcia fou peculiar en, almenys, tres aspectes: en primer lloc, l’aparició d’una «qüestió valenciana», que contribuí decisivament a la conformació final del denominat Estat de les Autonomies. En segon lloc, l’emergència d’aquesta reivindicació autonòmica no es degué tant a la potència, més aviat escassa del nacionalisme històric, encara que tingués en ell el seu origen, com una sort de contagi o valencianització dels partits estatals de major pes. I en tercer lloc, la reacció d’aquesta valencianització. Reacció orquestrada des dels centres de poder franquista que, amb el suport d’organismes de l’entramat civil (festes, esports, etc.) i instrumentalitzant emocions i símbols molt arrelats, saberen mobilitzar importants sectors populars en el que després es denominà la Batalla de València. Amb ella, aconseguí condicionar la recuperació de les institucions d’autogovern, encara que fracassà en el propòsit de desarticular les majories polítiques d’esquerra en la Comunitat.
L’estratègia «valencianera» (així identificava el setmanari Valencia Semanal el moviment blaver), acabà proporcionant a alguns sectors un fruit de llarg durada. Els seguidors d’aquest moviment han estat identificats pel seu fort component xenòfob, per la radicalitat del seu nacionalisme espanyol o pel seu antiintel·lectualisme. Fou el mateix Amadeu Fabregat el que encunyà el terme bunker-barraqueta en el seu article «El bunker-barraqueta i la Santa Inquisició» publicat en Quatre, un suplement inclòs en la revista Dos y Dos (publicada el 16 de maig de 1976):
El nostre «bunker», homologable amb la resta dels «bunkers», menysprea la cultura. Com els nazis que cremaven llibres a «La cadutta degli Dei», els amos i senyors de la barraqueta, els caps-grossos de la pinteta enverinada i assassina, no s’estan de res: els va la vida i ho saben. Per això badallen i es foten rots davant el parer de la Universitat i l’opinió dels acadèmics de la Llengua i de la Història sobre el tema de la llengua dels valencians, per això s’atribueixen la representació del poble protestant grosserament per la celebració d’un congrés de cultura catalana, per això es fan el sord davant l’èxit apoteòsic d’una contra-exposició motivada per l’autoritarisme sense disfressa d’un dels ajuntaments més franquistes i antidemocràtics de tot l’Estat espanyol.
Al voltant de les