I malgrat tot, podrien haver estat les coses d’una altra manera? Poden encara ser-ho? Són preguntes legítimes que la lectura del llibre de Carles Senso reobri i actualitza. Ara, almenys, hauríem de ser si no més savis, un poc menys ingenus.
Ferran Archilés Cardona Universitat de València
INTRODUCCIÓ
1. UN TEMPS, UN PAÍS
Diversos veïns de la ciutat de València ixen del bar l’Aplec, situat antany en el carrer Sant Tomàs, i enfilen el camí cap a casa després d’una vespradanit d’agitat debat amb els seus col·legues. Han estat fent país –ho entenen com a construint, redreçant el País Valencià– davant d’una barra de bar i al costat d’insignes representants de la intel·lectualitat local. Són temps en els quals la política ha descendit al carrer i la transició s’escriu des de cada tertúlia ciutadana, en les quals també participen homes de diferents partits que després traslladen el parer veïnal a les cúpules. Són temps també en què la València subterrània que lluita per la configuració del País i l’adquisició de l’autonomia com a símbol últim de la llibertat democràtica es veu atenuada per la pressió de l’aparell postfranquista. I és que en els carrers del cap i casal es respira en aquells dies la Batalla de València, aquella confrontació artificiosa creada entorn dels símbols identitaris per a transvasar el poder polític de l’esquerra a la dreta. Els veïns abans esmentats dialoguen satisfets en la seua tornada a casa. Han escoltat i debatut les visions del país d’homenots com Joan Fuster, Vicent Ventura o Vicent Andrés Estellés. No obstant això, avui no estan tranquils. Han observat diversos individus que els segueixen de ben a prop, amb mirades felines que escupen desconfiança i nerviosisme. Parlen murmurant i acceleren els passos fins a quasi córrer. No són suficientment veloços i, després, els minuts passen de pressa però els segons són eterns. Pràcticament no poden defensar-se, vençuts sense remissió pels bats de beisbol i les cadenes.
L’informe mèdic parla d’un cap amb diversos punts de sutura i d’un braç dislocat que requereix ferros per a assegurar-ne l’estabilitat futura. Les múltiples blaüres fruit de punyades i puntades no s’incorporen a l’examen. Són ferides i marques menors. Danys nimis en una pallissa la víctima última de la qual era la democràcia valenciana, els fonaments de la qual tremolen ja que s’han bastit sobre excessives cessions ciutadanes. No obstant això, eren creixents les il·lusions nacionals d’un País Valencià subterrani, allunyat dels titulars dels mitjans de comunicació, malgrat teixir des de l’anonimat el vestit de la política pròpia. Les decisions electorals són fetes callar pels interessos partidistes, sobretot d’una UCD formada per gent que no ha nascut per a estar lluny del poder. Alguns polítics consulten amb el poble (amb els joves valencianistes i antifranquistes dels barris que volen sentir-se poble), baixen el Consell als carrers, a les tavernes.
Les tertúlies del Café de la Seu, creat en 1977 per Toni Peix, van arribar a comptar amb la presència del president del preautonòmic Consell del País Valencià, Josep Lluís Albiñana, o de l’alcalde de la ciutat de València, Ricard Pérez Casado. Més encara, aquests màxims representants eren allí rebatuts amb força i les seues gestions tremolaven per les discrepàncies de diversos valencians de gran bagatge intel·lectual que revocaven els seus moviments polítics i els oferien la seua opinió sobre per on havia de caminar el País en potència. En aquelles taules tertulianes s’asseien joves intrèpids de coneixements inacabables i utopia en la sang com Amadeu Fabregat, José Antonio Guardiola, Francesc de Paula Burguera, Pilar López o Ciprià Císcar. Era allí mateix, com en altres bars de la capital o de la resta del País, on, amb les cançons de Raimon sonant repetitivament de fons, es teixia la política de les esquerres valencianes, així com el món cultural i associatiu d’un territori que cercava les seues arrels després de segles de dissolució de la nació cultural, intensificada en les últimes dècades pels designis de la dictadura militar franquista. Un silenci trencat en part en els anys seixanta per un intel·lectual de Sueca que va saber ballar amb la censura per a oferir a les generacions esdevenidores l’eix del seu imaginari col·lectiu. En el Café de la Seu, el Café Lisboa, el Café-Llibreria Cavallers de Neu o el Café Malvarrosa es va fer i desfer el País gràcies a tertúlies informals sense hora de tancament. Va ser allí on també es van escriure desenes d’editorials, s’emeteren dotzenes de programes de ràdio clandestins i es van establir les bases d’una munió d’associacions ciutadanes que cobrien el paper d’una Generalitat Valenciana tantes vegades inexistent.
Les eleccions de 1977 facilitaren l’aparició de Valencia Semanal després de la desfeta en les urnes de les opcions nacionalistes valencianes i la canalització d’alguns dels seus membres al món del periodisme. Però també iniciaren –o més bé, despertaren– un moviment força conservador basat en proclames populistes i en un considerable interés polític –el blaverisme– que ajudà a enderrocar els pilars de la publicació valencianista, ja que van crear un clima de tensió pseudobel·licista en la societat valenciana, assetjada pel suposat imperialisme del nord –el catalanisme–, que impossibilità el finançament adequat d’una publicació que arrossegava l’estigma de ser afí al nacionalisme i el catalanisme. No enderrocà, tanmateix, el que ha sigut per a la història una experiència inigualable d’uns quants joves periodistes valencians que posseïen la sòlida voluntat de superar tots els obstacles que s’interposaven en el camí per bastir una informació independent i avantguardista que ajudara en la configuració del País en què creien de forma dogmàtica. Cal aprofundir en aquesta història, entendre-la, entendre’ls.
Aparegué així, a Valencia Semanal, una mena de diàleg deontològic de la societat valenciana que comptava amb el compromís i la responsabilitat de diversos professionals que s’afanyaven per consolidar en molt poc de temps un concepte periodístic d’informació degudament jerarquitzada i analítica, fins aleshores desconeguda al País Valencià i que permeté crear una opinió crítica conscient i formada per per descodificar els anys dictatorials que llavors era urgent tancar i per afrontar els reptes d’una democràcia encara desconeguda. També el Café de la Seu, on assistien els periodistes de Valencia Semanal Amadeu Fabregat i Pilar López, va viure moments difícils. Com aquella vegada que va irrompre una un exèrcit de Guerrilleros de Cristo Rey, pistola en mà i a cadenades van destrossar el local i les il·lusions d’alguns presents. Era el fruit de la crispació alimentada «des de dalt» per polítics irresponsables que van patrocinar la violència amb les seues proclames i després van oferir immunitat als seus salvatges protagonistes. Allò va ser la Batalla de València. Afortunadament, Valencia Semanal (VS), convertit en una tertúlia de bar multitudinària, esdevingué un altaveu per un país emmordassat. Aquell setmanari, que va estar a la venda als quioscos de la ciutat de València entre desembre de 1977 i juliol de 1980, venia al món en un moment crític, és a dir, de canvi, de transició entre dos règims, quan el passat no acabava de passar i el present, aquell present retolat com a democràtic, no acabava d’arribar o ho feia a estrebades. VS anava a convertir-se en actor periodístic i polític de la transició del franquisme a la monarquia parlamentària (Borrat, 1998), en la seua peculiar versió valenciana. No era un temps fàcil per al periodisme. La gent no llegia premsa. Les comparacions respecte a quaranta anys enrere resultaven decebedores: durant la República hi havia sis diaris a la ciutat i tiraven prop de 120.000 exemplars per dia; en la dècada dels setanta hi havia tres diaris a la ciutat i la tirada conjunta no sobrepassava els 80.000 exemplars. Només el 16,7% dels valencians llegia diaris o revistes cada dia. Cal dir, però, que les publicacions setmanals que sorgiren podien fer concebre alguna esperança de remuntar aquestes xifres: Interviú, Pronto, Hola,