I per què es pot qualificar d’«infelix» el cinturó? Perquè conté «notis bullis», les boles d’or conegudes; és a dir, que en veure el cinturó Enees «reconeix» les boles, i per tant el cinturó, i recorda el noi mort, Pal·lant, i aleshores l’heroi que li demana clemència esdevé un assassí. El cinturó es transforma i transforma el seu portador: és el que en els versos següents Virgili denomina «exuuia» i «monimenta». «Exuuia» són les despulles, allò que es treu d’un mort, i per tant també són «botí»: per a Turn, el cinturó de Pal·lant és només una «exuuia», un botí, mentre que per a Enees és també la causa d’un record, «monimenta» («monumenta» és més comú i és l’origen dels nostres «monuments»). Aquest canvi ve intensificat per l’expressió que indica la mirada d’Enees: «oculis hausit» («devora amb els ulls»). El diccionari recull diversos usos a l’Eneida del verb «haurio» combinat amb «oculus» (per exemple, En. IV. 661, o el que comentem aquí: En. XII. 946) o «auris» (En. IV. 359), significant «devorar amb els ulls, recollir amb les orelles»: en el moment en què veu el cinturó, se li activa el record i la mirada esdevé més penetrant. En conclusió, la visió inesperada del cinturó provoca en Enees una cadena de records que el du a la venjança.
Aquest final de l’Eneida ha estat discutit per generacions d’intèrprets: «Bibliografia specifica vastissima» adverteix als imprudents que s’hi vulguin apropar l’entrada «Turnus», al quart volum de l’Enciclopedia virgiliana. Les lectures oscil·len entre condemnar Turn, per la seva fúria i imprudència, o rehabilitar-lo (perquè és un «furor iustus»). I pel que fa a Enees, el seu gest final indica un moment de debilitat de l’heroi, quan mata algú que ha lluitat amb valor i que en cap moment ha perdut la dignitat? O bé simbolitza el caràcter de Roma, fidel als amics i implacable amb els enemics? En qualsevol cas, és un exemple més de la categoria literària de l’autor que, en una obra de milers de versos, pensada per representar les grandeses de Roma, és capaç de caracteritzar Enees, heroi condemnat als estereotips de bondat i valor que defineixen el gènere, amb uns trets psicològics versemblants i sòlids.
El mecanisme memorístic que actua en Enees quan veu el «fatal baldric», com l’anomena Dolç, es produeix per l’associació d’un objecte amb el seu portador, quan aquest portador ja ha desaparegut. És un mecanisme que, dut a l’extrem, porta al fetitxisme, és a dir, a atorgar als objectes característiques humanes i, per tant, a dirigir-los les atencions que hauríem de dirigir a l’humà que els porta. Així com la paraula «balteus» du un adjectiu que no li correspon, tampoc a Turn li correspon dur aquest cinturó. El seu error ha estat no adonar-se que aquest mecanisme fetitxista actua en els moments més inesperats, i que el que en ell és mera ostentació dels triomfs tinguts en Enees resulta una provocació intolerable. Si Enees demostra o no demostra ser un gran guerrer quan es deixa endur per l’impuls que li ha provocat el record del seu amic, ho deixarem per a altres èpoques, més aficionades que nosaltres a les proeses bèl·liques; però és indubtable que demostra ser un ser humà com tots nosaltres, sotmès a les maniobres inesperades de la memòria.
L’associació d’idees entre el cinturó i el noi Pal·lant entra difícilment en la classificació de Hume, perquè de fet no es tracta de la relació que s’estableix entre dos objectes semblants, sinó entre un objecte i el seu posseïdor. L’associació d’idees és un mecanisme usual en les metàfores, perquè això és el que significa «metàfora»: portar més enllà. Una idea, doncs, en porta una altra. En els «llavis de corall» dels boleros, el color vermell dels llavis ens porta al vermell del corall: són dos objectes semblants, com volia Hume. Ara bé, hi un tipus de metàfora en què l’associació no es produeix per semblança, sinó per altres mecanismes, per exemple, per la relació que s’estableix quan l’objecte ens du al posseïdor: és el que fem quan anomenem un futbolista «bota d’or de l’any». Aquest tipus de metàfora s’anomena metonímia, i és la que apareix aquí: el cinturó és una metonímia de Pal·lant; matant el lladre del cinturó es mata també l’assassí del seu genuí posseïdor.
La sang a la neu (Chrétien de Troyes)
L’associació d’idees és un mecanisme de gran utilitat en l’encadenament d’episodis dins d’una narració, perquè els records d’esdeveniments passats justifiquen actuacions en el present. Vegem-ne un exemple en un relat posterior al de Virgili, escrit quan el francès és una llengua neollatina que tot just s’està formant.
El relat és Li contes del Graal (~1180) [El Conte del Graal (1989)], anomenat també pel nom del protagonista, Perceval. És un poema narratiu (una narració escrita en vers) de Chrétien de Troyes, un autor que va viure a la segona meitat del segle XII (1140-1190). Perceval apareix al principi de l’obra com un noi una mica babau que un dia, en veure uns cavallers armats de vint-i-un botó, sent el desig de ser cavaller també ell. Aleshores parteix a la recerca del rei perquè l’armi com a tal després d’escoltar les recomanacions que li fan a casa seva. Així comencen les seves aventures, que acabaran amb el seu triomf. És una obra esplèndida, plena d’històries emocionants però amb episodis força enigmàtics.
El més famós és el del Rei Pescador, on Perceval és acollit en un castell i convidat a fer companyia al seu senyor, el qual jeu víctima d’una ferida inguarible, al costat del foc de la llar. En un moment determinat passa una processó davant d’ells dos, il·luminada d’una manera especial per les flames (Chrétien és especialment minuciós en aquests detalls): uns criats duen una plàtera gran i darrere seu un altre criat du una llança de la punta de la qual, blanca per la resplendor del foc, cau una gota de sang: «[…] la lance blanche et le fer blanc, / n’issoit une gote de sanc» (v. 3.197-8) («n’issoit», és a dir «n’eixia»). Perceval, fascinat, recorda el que li han recomanat a casa seva: els cavallers no fan preguntes indiscretes, i no diu res. Al dia següent, havent abandonat el castell, una donzella li surt al pas i li recrimina el seu silenci: si hagués preguntat què passava, hauria guarit el malalt; ara ja és massa tard. Aquest episodi ha generat una gran quantitat de bibliografia, obstinada a desentranyar el seu misteri i a decidir quina mena de cerimònia podia ser, si litúrgia cristiana o reminiscència pagana. Fins sobre la mida del plat i el seu contingut s’ha arribat a discutir, especialment perquè aquest plat és el famós Graal. El Parsifal de Wagner és, de fet, una proposta d’interpretació d’aquest episodi.
Per als efectes que estem discutint aquí, aquest episodi serveix per entendre les dificultats de la vida cortesana, i sobretot de l’elaboració de la personalitat de l’home de la cort, que obliga Perceval a una maduració psicològica que el diferencia de l’home del poble, bast i poc refinat. Aquesta refinament es reforça amb un altre episodi, en què Perceval està esperant, fora del cercle de les tendes i assegut sobre el seu cavall, una audiència del rei. Ha nevat i el camp està silenciós. De sobte, sobre seu un falcó caça una au i vessa unes gotes de sang a la neu: en contemplar-les, Perceval queda momentàniament paralitzat. Precisament en aquell moment els escuders del rei van a buscar-lo i es queden sorpresos: «Escuier qui muser le virent / si quidieren qu’il someillast» (v. 4.214-5) [els escuders, que el van veure pensatiu, es van preguntar si somniava]. Aquí hi ha un verb, muser, que he traduït precipitadament per «pensatiu» però que pertany al francès antic i no té una traducció precisa al francès actual; un comentarista, William Roach, proposa «perdre son temps, s’amuser à des riens» (que traduït al català podria ser «badar»). Un altre comentarista, Keith Busby, proposa la perífrasi «abandonner son esprit à la rêverie», cosa que és més exacta, perquè no és pas en «riens» en el que pensa el protagonista; però aleshores ens trobem amb un altre problema, i és que rêverie no existeix en català: una traducció pot ser, per raons que més endavant donaré, somieig.
Perceval, doncs, sembla badar però és perquè s’ha deixat endur per un somieig. Què li ha passat? Doncs que la forma i el color que aquelles gotes han pres en entrar en contacte amb la neu li recorden la seva estimada, Blancaflor. És una associació una mica estranya, però de fet no és pas nova. Dins de la mateixa història de Perceval hi ha un precedent: la sang que goteja de la llança, que destaca sobre el metall blanc