Poc abans que Chomsky fera servir, el 1956, el concepte «jerarquia lingüística», Weinreich (1953) publica Languages in contact, on analitza el plurilingüisme suís i la influència del plurilingüisme en les variacions lingüístiques dels parlants. Hi descriu els fenòmens de bilingüisme (o plurilingüisme) dels parlants i el tipus d’interferència lingüística que té lloc en la forma de parlar la llengua primera, com ara canvis en el lèxic, en la morfosintaxi i en la fonètica, etc. Aquesta obra no pressuposava l’existència de cap mena de jerarquia lingüística i poder lingüístic en les relacions entre llengües, però definia el concepte interferència lingüística i analitzava els contextos i les situacions socioculturals en què tenia lloc el contacte lingüístic. Obria, d’aquesta manera, el camp a altres visions sociolingüístiques que remarcaren que el contacte entre llengües molt sovint no és igualitari i que la interferència lingüística comporta situacions conflictives i fenòmens de bilingüisme individual i social jeràrquic i problemàtic.
Així, Ferguson (1959) analitzarà la diglòssia que s’esdevé dins d’una comunitat lingüística entre diferents variants d’una llengua. La diglòssia seria, doncs, el canvi de variant lingüística que les persones realitzen en funció de consideracions socials diverses (prestigi, estandardització lingüística, divisió social, etc.). I els comportaments diglòssics fan que una mateixa persona use una variant o una altra de la llengua segons el context social en què es trobe i la funció social que haja de dur a terme. Ferguson distingirà, en aquest sentit, entre la variant considerada superior d’una llengua i la variant que és considerada de més baix nivell. La primera s’identifica amb els models de llengua usats a l’escola, les institucions i els mitjans de comunicació. La segona, amb el model de llengua dels àmbits socials informals i del domini privat i familiar. Sense citar el concepte, en l’anàlisi de Ferguson hi ha un estudi de la jerarquia lingüística, bé que restringida a les variants d’una mateixa llengua.
Des d’una perspectiva més clarament sociolingüística, Fishman (1967) analitzarà les situacions que viuen les llengües en contacte, en funció de dues variables: l’existència (o no) de fenòmens de bilingüisme i l’existència també (o no) de diglòssia no sols dins de variants d’una llengua, sinó fonamentalment entre llengües diferents. Diferenciarà, a més, entre bilingüisme i diglòssia. Segons Fishman, el bilingüisme (o plurilingüisme) és un fet essencialment individual, mentre que el concepte de diglòssia és social o sociocultural. El bilingüisme descriuria les habilitats lingüístiques dels individus d’una societat i la diglòssia mostraria que les relacions entre les llengües en contacte en un mateix territori no és igualitària, sinó que una de les llengües hi és predominant i té més importància i prestigi per als assumptes oficials i públics, mentre que l’altra queda reduïda a un ús eminentment familiar, informal i quotidià.
Fishman explicà que les situacions possibles de la combinació entre bilingüisme i diglòssia són quatre. Diglòssia i bilingüisme, bilingüisme sense diglòssia, diglòssia sense bilingüisme, i aquelles en què no hi ha ni bilingüisme ni diglòssia. I cal recordar que, en la seua anàlisi, totes les situacions amb diglòssia comporten l’existència d’alguna mena de jerarquia lingüística.
Aracil (1965) va utilitzar el terme conflicte lingüístic per a redefinir les aportacions de Weinreich, Ferguson i Fishman i anar més enllà. Aracil constata que, malgrat que l’estudi de Fishman entenia el bilingüisme com un fenomen individual, l’ús social i polític que sovint es feia del concepte amagava una situació real de diglòssia i, sobretot, de substitució social d’una llengua per una altra i de conflicte lingüístic, fet que el duu a denunciar el discurs del bilingüisme com un mite social (1973). Considera que les nocions de diglòssia de Ferguson i de Fishman es centraven en les funcions de la llengua en les diferents situacions socials, però ignoraven les dinàmiques lingüístiques de la societat i, per això, no explicaven els fenòmens de domini i substitució lingüística.
Aracil afirmava que en les situacions de llengües en contacte en un mateix territori, amb diglòssia i, per tant, amb jerarquia lingüística, la llengua dominant marginarà socialment la llengua dominada i la minoritzada; és a dir, en reduirà la presència social i intel·lectual, tendirà a recloure-la en l’àmbit familiar i progressivament a reduir-ne el nombre de parlants i a fer que la llengua dominada incorpore elements lingüístics de la llengua dominant.
Aquesta realitat pot donar lloc a una il·lusió de bilingüisme social pacífic i de reproducció diglòssica i aparentment estable de les dues llengües, però amaga una realitat de conflicte lingüístic. El bilingüisme social és un estadi entre dues situacions diferents, un temps de pas des d’un moment històric en què la llengua minoritzada era l’única llengua de la societat i la societat era monolingüe a un altre en què la societat serà monolingüe, però en la llengua dominant. El bilingüisme social és, per tant, un període, més o menys llarg segons els casos, de convivència conflictiva de les dues llengües, que ideològicament i confusament és anomenat bilingüisme.
Si la idea de bilingüisme era una falsa representació de la realitat, la superació d’aquest equívoc era desenvolupar una consciència lingüística clara; i si el conflicte lingüístic conduïa a la desaparició social de la llengua minoritzada, els parlants d’aquesta llengua devien tenir el control lingüístic de la seua societat per a recuperar i normalitzar les funcions socials de la llengua minoritzada.
Val a dir que, en Aracil, el conflicte lingüístic no és producte del contacte de les llengües, ni tampoc de la competència que puga haver-hi entre diverses llengües, sinó de la minorització d’una llengua, perquè socialment una llengua, o més ben dit els parlants d’una llengua, no poden desenvolupar amb normalitat totes les capacitats i els usos de la seua llengua; o dit d’una altra manera, hi ha conflicte lingüístic quan una llengua no satisfà, per motius socials, jurídics o polítics, les necessitats socioculturals i els interessos lingüístics dels seus parlants. És a dir, quan els seus parlants no poden viure de manera plena i normal en la seua llengua en el territori en què la llengua és autòctona (Bodoque, 2009).
Si fins llavors les situacions de contacte entre llengües, diglòssia, bilingüisme o substitució lingüística, havien estat analitzades com si foren fenòmens gairebé naturals, sense intervenció humana, Aracil canvia profundament aquest paradigma i afirma que són processos socials en els quals la política, com a manifestació de les pulsions dels sistemes de dominació i estratificació social, influeix profundament en les dinàmiques evolutives de les llengües i mediatitza les funcions socials de la llengua. En altres paraules, els processos de substitució política són fenòmens socials en què intervenen actors amb interessos, valors i objectius diferents. Serien, per tant, processos conflictius, de confrontació d’opcions. En això consistiria, a grans trets, el conflicte lingüístic. I és així que s’acosta aquesta concepció a l’accepció politològica del conflicte social i polític que està en l’origen de les polítiques públiques (Dente i Subirats, 2014).
Cal advertir que utilitzem el terme «conflicte» en el sentit que li donen la Sociologia, la Ciència Política i en bona mesura el Dret per a referir-nos a l’existència d’una col·lisió o una diferència important d’interessos, valors, criteris i objectius que pot donar lloc a dinàmiques d’enfrontament, de cerca de noves polítiques que reequilibren la situació denunciada, i també a situacions de domini i de submissió. Una accepció que s’acosta a la de diferència, disputa o litigi, i s’allunya de la primera accepció que dona l’AVL, de lluita, combat o enfrontament, generalment armat i violent. La nostra referència a la teoria del conflicte