Llengua i Estat. Vicenta Tasa Fuster

només pot realitzar-se amb la diferència reconeguda de manera igualitària (Renaut i Touraine, 2005). Al capdavall, el desafiament més gran de les societats actuals, segons Innerarity (2015: 73-74), és «el reconeixement públic de la identitat diferenciada [de l’individu], tant des del punt de vista de gènere com des de la seua dimensió cultural o la seua identificació amb una determinada comunitat política. Aquest és el gran dilema a què ens enfrontem, ... avançar en l’extensió dels drets completant alhora el pas de l’universalisme abstracte dels drets polítics a l’universalisme concret dels drets socials i culturals» i fer-ho, a més, des de la diferència.

      És per això que nosaltres, en aquest treball preferirem el concepte seguretat lingüística al d’igualtat lingüística. Entenem que igualtat lingüística és un concepte normatiu de Dret, més o menys formal, que no garanteix, per ell mateix, “viure i treballar” en una llengua, especialment quan aquesta llengua és minoritzada pel seu context sociolingüístic. El concepte de seguretat lingüística implica, segons Réaume (1991 i 2003), un marc legal de garanties per a viure plenament en la llengua pròpia, capacitat de decisió exclusiva del grup lingüístic sobre la llengua pròpia i respecte absolut a les altres llengües en les situacions de contacte de llengües. Tot i que s’assemblen, els elements que fonamenten la seguretat lingüística no són iguals als que fan possible les polítiques de normalització lingüística.

      En aquest sentit, com recorda Bodoque (2009), els tres factors nuclears perquè tinguen èxit les polítiques de normalització lingüística i que, en la seua opinió, es puga passar a situacions de seguretat lingüística, són tres: primer, una legislació efectiva favorable de manera activa a la llengua minoritzada; segon, des dels governs, polítiques públiques lingüístiques integrals i transversals orientades a aconseguir l’ús normal i habitual de la llengua minoritzada en tots els àmbits oficials i institucionals, en tots els llocs de treball i en tota la dimensió social de la iniciativa privada i cultural; i, finalment, unes dinàmiques sociolingüístiques positives per a la llengua minoritzada, que han de ser estudiades i analitzades exhaustivament i de manera sistemàtica pels poders públics.

      La seguretat lingüística no depén d’un marc legal suposadament i falsament neutre i igualitari que està en funció sempre de les decisions polítiques parlamentàries i governamentals, sinó de la capacitat del grup lingüístic per a establir un marc legal que afavorisca activament la llengua minoritzada, que limite el predomini de la llengua «majoritzada» i que compte també amb polítiques públiques compensatòries de les desigualtats lingüístiques i amb capacitat per a canviar les dinàmiques sociolingüístiques dominants favorables sempre a les llengües fortes i del poder, i desfavorables per a les llengües minoritàries i sovint sense poder o amb un poder comparativament més minso. I, fer-ho, això sí, respectant els drets dels parlants de la llengua majoritzada i la seua seguretat lingüística.

      1. Un cas d’anàlisi de la diversitat lingüística espanyola des de l’òptica del nacionalisme lingüístic, en la seua forma «banal» (Billig, 2006), a Rodríguez Adrados (2008). S’hi afirma, per exemple, que «com Catalunya mai no ha estat una nació, no hi ha hagut una llengua catalana unificada, normalitzada, fins que ho va fer Pompeu Fabra, ja al segle XX» (pàg. 276), que «[el basc] no ha estat mai una llengua unificada ni pròpia d’un Estat», sinó «una sèrie de dialectes no sempre intel·ligibles entre si, al costat dels quals s’ha creat una llengua comuna, el batua» (pàg. 141), a diferència del castellà, que és una llengua consubstancialment unificada i homogènia. I, encara més, «amb l’expansió del castellà i la decadència de la cultura tradicional, es reduí progressivament el nombre de parlants del basc en els segles XIX i XX: era una llengua rural, el castellà es difonia com la llengua de ... més alt nivell sociolingüístic. Amb la conversió del País Basc en una autonomia i la pressió d’un fort nacionalisme, que imposa, per diversos mitjans, l’aprenentatge del basc, augmentà el nombre dels seus parlants» (pàg. 142-143). És curiós que, en aquest relat, mentre el castellà «s’expandeix» de manera que sembla natural i on el nacionalisme espanyol no apareix enlloc, el basc «s’imposa», s’entén que contra natura, per la voluntat del nacionalisme basc.

      2. Utilitzem el terme de construcció ideològica, seguint Therborn (2015), com aquella visió del món que inclou tant les experiències quotidianes dels individus d’una societat com les elaborades doctrines intellectuals, la consciència dels actors socials i els sistemes de pensament i els discursos institucionalitzats d’una societat determinada. Therborn recorda, en aquest sentit, que no es pot confondre ideologia amb ciència, art, filosofia o dret. No tota ideologia pot ser ciència, art, filosofia o dret; però això no ha de fer-nos oblidar que tota construcció intel·lectual, científica, filosòfica o de dret sorgeix de configuracions ideològiques i podria funcionar com una ideologia.

      3. Cal destacar l’estudi de Guillo (1989) sobre la utilització de la idea de la jerarquia lingüística per a l’expansió, primerament interna (dins dels estats nació) i posteriorment exterior (arreu del món), de la llengua considerada «superior» i «nacional», en el cas de les dues llengües de més ressò internacional en els darrers tres segles: l’anglés i el francés.

      4. El genocidi armeni (1915-1917), gairebé en l’oblit, a mans de les forces nacionalistes dels Joves Turcs, és el cas probablement més terrible de la història contemporània d’extermini físic de milió i mig de persones per raó de llengua i cultura diferent de la del projecte nacional majoritari.

      5. No s’ha de confondre la idea de «jerarquia (de representacions socials) en el dret» amb el principi de «jerarquia normativa del dret». La primera té a veure amb la construcció ideològica que hi ha darrere del dret material; el segon fa referència, com és ben sabut, al fet que una font o norma preval sobre una altra norma en funció del rang jeràrquic de l’autoritat o de l’òrgan que l’emet.

      6. Vegeu, en aquest sentit, els treballs de Franklin (2010), Réaume (2005 i 2013) o MacKinnoc (1989) sobre les teories del dret i la jerarquia de gènere; i de manera més genèrica pel que fa a les construccions ideològiques, Therborn (2015 ) o Butler (2001); o referides a l’àmbit del gènere, el treball de Laqueur (1994).

      7. Vegeu, per exemple, el Conveni-marc per a la protecció de les minories nacionals del Consell d’Europa de 1995, o la Declaració sobre els drets de les persones que pertanyen a minories nacionals o ètniques, religioses i lingüístiques, aprovada per l’Assemblea General de l’ONU, en la resolució 47/135, de 18 de desembre de 1992.