I si els primers esbossos es van donar durant les guerres amb Gènova i amb els benimerins als anys trenta, a les quals seguirien la reintegració del regne de Mallorca i la revolta de la Unió als anys quaranta i, de nou, la guerra amb Gènova al començament dels cinquanta, la cristal·lització del nou òrgan, inicialment representatiu i de gestió, es produiria en la segona meitat dels cinquanta i, sobretot, al començament dels seixanta, en el context de la guerra amb Castella, la més llarga i també la més onerosa de totes les del segle XIV, amb importants conseqüències financeres, polítiques i institucionals per al futur.
Encara el 1353, a la petició per part del monarca d’auxili financer per a combatre els genovesos, la ciutat de València responia que estava disposada a atendre-la, «ensemps, emperò, ab tot lo General del regne, axí lo braç dels prelats e clergues, com lo braç dels nobles, cavallers e generosos, com encara lo braç de les ciutats, viles e lochs reals e altres del dit regne de València». Un suggeriment que el Cerimoniós desestimà, però que expressava molt bé la intenció d’interposar entre el rei i els diferents estaments i, fins i tot, cada ciutat o vila, un òrgan col·lectiu que representàs tot el regne i pogués parlar i tractar en nom seu. La negativa del monarca resulta ben eloqüent de la desconfiança amb què s’ho miraven el monarca i el seu consell. La conjuntura que finalment propiciaria el sorgiment de la Diputació del General, i no sols al regne de València sinó també a Catalunya i Aragó, vindria amb la guerra amb Castella. Tres elements influirien en l’aparició i el desenvolupament de la nova institució: la continuïtat entre les diputacions nomenades per a reunir els subsidis acordats en les corts (a partir de 1359 a Catalunya i de 1360 al regne de València), la creació d’uns imposts propis i generals sobre tota la població –les «generalitats»– i, probablement la més transcendent, l’emissió de deute a llarg termini a partir de 1364-1365. Més transcendent, perquè el servei del deute públic –el pagament dels interessos i l’amortització del capital– descansava sobre els ingressos fiscals i, per tal de pagar anualment els interessos (censals i violaris), calia que els imposts fossen també anuals, regulars, donant lloc així a un sistema fiscal i financer la gestió del qual quedà en mans de la nova institució.
El naixement de la Generalitat catalana se sol situar en les corts celebrades a Cervera el 1359, en les quals no sols es va aprovar un important subsidi per a finançar la guerra amb Castella (144.000 lliures anuals, amb les quals es costejarien 900 homes a cavall), sinó que es van nomenar dotze diputats, quatre per cada braç, per tal de recaptar i gestionar els impostos amb què es reuniria la suma acordada. Mesos més tard, el maig de 1360, les corts valencianes, reunides a la capital valenciana, seguien un procediment similar, en aprovar un donatiu de 65.000 lliures anuals per tal d’«asoldadar» 500 homes a cavall, assumint-ne el reclutament i el finançament, amb total autonomia respecte del poder reial, és a dir, sense haver de «retre negun compte ne rahó… a official alcun del senyor rey, mas tan solament al General o deputats per aquell». Els braços eclesiàstic i militar s’inclinaven per recaptar el subsidi «segons fon fet e compartit en Cathalunya, en les corts ara derrerament celebrades a Cervera», confirmant així la influència del precedent català en el procediment que ara s’assajava al regne de València. Tot i les dissensions entre els braços, finalment s’aprovà la quantitat referida i es van nomenar «síndichs e deputats per lo General del regne de València a distribuir e aministrar lo sou d’aquells D hòmens a cavall que·l dit General té per nostre servey e defensió del dit regne». Aquests «síndics e diputats», que tenien al principi un caràcter temporal, circumscrit a la recaptació i gestió del subsidi aprovat per les corts, esdevingueren permanents a mesura que la continuïtat de la guerra feia necessaris nous donatius i, amb ells, la continuïtat dels encarregats de recaptar i gestionar els impostos i els crèdits financers amb què reunir la suma acordada. A l’Aragó, el procés es retardà encara dos anys, però, finalment, el setembre de 1362, els quatre estaments del General, reunits a Saragossa, aprovaren el reclutament de 700 combatents i nomenaren quatre diputats, un per cada braç, per tal de reunir la quantitat necessària per a mantenir-los i retribuir-los.
Tot i els precedents evocats, les corts generals de tota la Corona celebrades a Montsó entre novembre de 1362 i abril de 1363 són considerats com el veritable moment fundacional de la Diputació del General a tots tres territoris. Les corts de Montsó coincidiren amb –o precediren de poc– un dels períodes més àlgids de la guerra, durant el qual les tropes castellanes prengueren Terol i diverses viles valencianes, arribant fins a les muralles de la ciutat de València, i van ser convocades, tot i les seues reticències anteriors, per un Pere el Cerimoniós molt apurat militarment i financerament i molt debilitat políticament. El rei necessitava diners per a guanyar la guerra, o almenys per a repel·lir l’ofensiva castellana, i les corts generals li concediren un subsidi de 250.000 lliures, quasi la meitat de les quals, 122.000, serien aportades per Catalunya, 60.000 per Aragó, 53.000 pel regne de València i 15.000 pel de Mallorca, en una distribució que s’ajustava més o menys a la importància demogràfica i econòmica relativa de cada territori en el conjunt de la Corona. Per tal de recaptar aquestes quantitats, en les mateixes corts de Montsó s’instauraren nous imposts, denominats «generalitats», que gravaven la producció i venda de draps de llana i l’entrada i sortida de determinats productes, amb una clara orientació proteccionista. Com que els subsidis, tant els acordats el 1362-1363, com abans i després d’aquesta data, eren aprovats per les corts, no sols eren els braços els qui decidirien la forma fiscal per a reunir la suma oferta –les generalitats en aquest cas, però també el fogatge i altres imposicions–, sinó que la seua gestió seria assumida per comissions elegides per les mateixes corts, amb l’expressa exclusió del rei i dels seus oficials.
Aquestes comissions, constituïdes per diputats, síndics i administradors, amb un caràcter inicialment temporal –limitat a la durada dels donatius, generalment dos o tres anys–, acabarien per esdevenir permanents al llarg de la dècada de 1360. És així com es constituïren i desenvoluparen les diputacions generals d’Aragó, Catalunya i València, amb competències creixents més enllà de les purament fiscals i financeres amb què havien nascut. El que ho havia fet possible havia estat la guerra i les necessitats financeres del monarca, que havien acabant doblegant les seues tendències autoritàries inicials i li havien arrancat importants concessions polítiques, en primer lloc la consolidació del sistema pactista i el naixement de les diputacions del General com a òrgans permanents de representació de cada un dels regnes i territoris de la Corona i de negociació política i financera amb la monarquia. José Ángel Sesma Muñoz estudià fa anys la Diputació aragonesa, M. Rosa Muñoz Pomer la Generalitat valenciana i Maria Teresa Ferrer Mallol i Manuel Sánchez Martínez la catalana; i més recentment Vicent Baydal ha estudiat els precedents de la valenciana en la seua tesi doctoral. No importa tant fixar una data precisa a aquest naixement, si en les corts generals de Montsó, o en les particulars de cada regne en 1359, 1360 i 1362, respectivament, perquè ja aleshores hi trobem alguns dels precedents que acabarien caracteritzant el sistema. L’important és que el desenvolupament i consolidació de la Diputació del General es produí al llarg de la dècada de 1360, en el marc –i en bona mesura com a conseqüència– de la guerra amb Castella.
Només en comptades ocasions es reunien les corts dels tres estats, ja que era més habitual que ho fessen per separat, però la guerra amb Castella posà la urgència que facilita els grans canvis, i en aquest cas va ser l’autonomia de la comissió delegada de les corts, la Diputació o Generalitat, en la gestió i administració de l’impost, que escapava així al control del rei i dels oficials reials. La nova fiscalitat d’Estat naixia en la Corona d’Aragó sotmesa al consentiment i, el que és més important, al control de les corts i la seua Diputació permanent, enfront del marge de maniobra més gran de què gaudia el monarca a Castella o França. Això ho tenien molt