Quan vaig escriure aquestes obvietats (i alguna més que ací no apareix perquè n’he fet una petita selecció), les vaig posar a prova a través de Facebook i Twitter. Això em va servir, pels comentaris que reberen, per confirmar una cosa que ja sabia i per mostrar-me’n una altra que no sospitava. L’una, que és gairebé impossible llegir aforismes o frases breus sense afegir-hi les nostres manies, els nostres biaixos, la nostra manera, en definitiva, de veure el món. L’altra, que a partir d’una obvietat, som capaços de desenvolupar tot un seguit de qüestions més o menys connexes que abracen tota mena de temes i preocupacions, de vegades, pregones. Hi va haver obvietat que va rebre més de cinquanta comentaris, en els quals es deia tota classe de coses i es veia que, en el fons, uns i altres teníem idees diferents al cap quan les déiem o les llegíem. Uns se n’anaven per un cantó i d’altres per un de diferent. Comprendreu millor què vull dir amb això a mesura que, si teniu paciència, progresseu en la lectura del llibre. A mi mateix em serviren en més d’un cas per adonar-me que el que era obvi respecte d’un àmbit, d’una parcel·la del discurs o del pensament, tenia una creu darrere de la cara i que, en una altra àrea de la realitat, no sols no era obvi, sinó que podia fins i tot considerar-se fals. També això es manifesta en les pàgines que segueixen. Pensar-hi tenint en compte les observacions que em feien al Facebook o al Twitter m’ha fet veure en més d’una ocasió aspectes nous que no havia vist abans, diguem-ne que han il·luminat una habitació contigua que era fosca i l’existència de la qual no coneixia. Diguem-ne que l’experiència m’ha servit (contràriament al que pensava) per ampliar l’espai del meu pensament, per anar més enllà d’on creia que hi havia un mur. És per tot això que vull donar les gràcies a totes les persones que participaren en el debat. M’han ajudat certament a ampliar la meua visió de les coses.
Altres persones m’han ajudat llegint el mecanoscrit i fent-me suggeriments, comentaris i correccions que m’han sigut de gran ajuda per millorar-ne el resultat. El meu agraïment més gran a Pep Beltran, Christian Carbonell, Miracle Garrido, Carlos Moya, Pablo Rychter, Sergi Rosell i Ramon Vicent. Si trobeu errors o deficiències en el que segueix és perqué no els he fet cas del tot.
I ja no us entretinc més. Les obvietats que tractarem apareixen detallades a l’índex. Podeu triar, doncs, quines llegir i en quin ordre. Però em permet fer-vos dues recomanacions.
Una, com que els conceptes i el seu ús aniran aclarintse progressivament i a mesura que vagen apareixent i essent centrals per a la comprensió de l’obvietat corresponent, seguir l’ordre en què s’exposen és la millor manera de no perdre res que us puga fer falta per copsar del tot l’explicació d’aquella que us interesse. L’altra, cada obvietat és intel·ligible i constitueix una unitat en si mateixa, però llegir-ne moltes d’una vegada pot saturar i dificultarne la comprensió. Aquest és un llibre per anar llegint a poc a poc i reflexionant sobre el que s’ha llegit, deixant temps a la sedimentació.
OBVIETAT 1
No pots dir que la veritat no existeix i pretendre que siga veritat
Com sabeu, l’any 2016 l’Oxford Dictionary va declarar postveritat paraula de l’any. Això diu molt dels temps que vivim. La veritat no gaudeix ara com ara del seu millor moment. Està desprestigiada, és vista com una cosa del passat, quelcom que ja no té a hores d’ara cap rellevància ni raó de ser. Potser, a partir i com a conseqüència de la postmodernitat, la veritat ha estat negada i amb ella una presumpta objectivitat que seria la jutgessa d’aquesta (la que determinaria què és veritat i què no ho és). A partir d’ací, moltes conseqüències són possibles, no totes desitjables. Si no hi ha fets que determinen què és el cas i què no, que fixen on i quan dir sí i on dir no, tot, més o menys, val i tant és dir una cosa com la contrària. Els fets alternatius cobren realitat en proporció a la que l’autèntica realitat ha perdut. Personatges com Donald Trump són fills i models d’aquesta manera d’entendre les coses i ja sabem com de perilloses poden arribar a ser les seues declaracions. Si no hi ha una realitat «objectiva» que determine què és veritat i què no ho és, aleshores, o bé aquesta no existeix o és purament relativa a la subjectivitat de cadascú. Si no hi ha veritat, tampoc no hi ha falsedat, i per tant la guia del discurs no té per què ser altra cosa que la conveniència; si no cal dir la veritat (que no existeix), per què no he de dir en cada cas el que convé, el que millor serveix els meus propòsits?
Interessa, doncs, desfer molts dels equívocs que han generat aquest paisatge.
En primer lloc, la veritat no és una cosa tan gran, tan «absoluta», com molts diuen escandalitzats. «Ningú no té la veritat absoluta», asseveren, i sembla que la veritat és quelcom amb una V molt i molt alta, de tal manera que es té del tot i en tot o no es té més que de manera parcial i relativa, que l’única veritat que existeix és «la veritat per a mi» o per a algun «nosaltres» més o menys determinat. D’altra banda, se sol pensar que per tal de tenir o copsar la veritat ha d’haver-hi una correspondència total i isomòrfica amb allò que anomenen la «realitat en si». Com si només poguera ser vertader allò que descriu les coses «com són realment en si mateixes» i sense cap contribució humana a la descripció. Recordeu allò que diu Nietzsche en Sobre veritat i mentida en sentit extramoral del llenguatge com a metàfora i, per tant, com a «mentida». Sí, certament, el nostre llenguatge no pot reproduir l’essència de les coses de tal manera que cada paraula siga el nom exacte i únic possible de la cosa que anomena. Però, qui pretén això? I si no hi ha veritat absoluta, aleshores tot és relatiu? Veritat per a uns i falsedat per als altres, sense que hi haja res fora del pensament d’uns i d’altres a què apel·lar i poder parlar de veritat a seques?
Però anem a pams. Primer: la veritat es predica de les nostres emissions lingüístiques. Els fets no són vertaders o falsos, són fets o no ho són. La veritat, per tant, s’aplica a allò que diem o pensem en la mesura que es corresponga (accepteu-me de moment la paraula) amb el que és el cas. No cal saber-ho tot ni dir-ho tot per tal de tenir, saber o dir una veritat. Per a mi continua sent ben vàlida la caracterització que en va fer Aristòtil a la Metafísica: Dir del que és que és i del que no és que no és, és veritat. D’acord? Mireu si podem tenir i dir veritats, segons això. Si dic que París és la capital de França i ho és, és veritat que París és la capital de França. Si dic que Londres no és la capital de França i, efectivament, no ho és, el que he dit també és veritat. Al contrari: Dir del que és que no és, o del no és que és, és fals. Així, seria fals dir que París no és la capital de França o que ho és Londres.
Segons això, veiem que la veritat no és una cosa tan misteriosa ni tan gran i inabastable. En aquest sentit, sí que podem dir que és absoluta. I ho és de dues maneres.
1) O ho és del tot o no ho és gens. Les coses no són més o menys veritat; si parlem d’assercions, la veritat no té graus. «És més o menys veritat» podem dir-ho, per exemple, de teories o narracions, en el sentit que, algunes de les assercions que es fan són vertaderes, per no totes ho són. O també podem dir-ho en el sentit que l’enunciat s’acosta més o menys a la veritat, encara que no siga vertader. Per exemple,