El nom, no cal dir-ho, resultava una mica estrany i els notaris i escrivans dubtaven a l’hora de fixar-lo al pergamí o al paper. En llatí passava exactament igual que en català. Fins i tot en un mateix document, com es pot veure en l’apèndix final, i en textos referits al poeta i manufacturats per notaris valencians i encara més de Gandia, ara acudien a la formes d’Ausianus o Ausiasius i adés a la més pròxima al vulgar d’Ausias. Ara bé, quan calia posar-lo en acusatiu, genitiu o ablatiu tan enregistraven Ausiasum, Ausiasii o Ausiaso com Ausiam, Ausie o Ausia –indistintament amb «s» o «z», totes les variants–, però que en qualsevol cas també demostren clarament que el nom correcte és el d’Ausias i no d’Ausiàs, perquè en llatí resulta improcedent traslladar l’accent a l’última síl·laba d’Ausiam, Ausie o Ausia. A fi de comptes, l’eufonia, el ritme
intern i el sentit comú aconsellen llegir amb accentuació paroxitònica el vers: «jo sóc aquest que em dic Ausias Marc».
Ara i adés Marc roman gairebé exclusivament dins la xarxa erudita dels historiadors i les historiadores de la literatura. Gràcies a les seues indagacions els poemes marquians s’han més fet intel·ligibles, però els seus estudis a penes han traspassat el receptacle del poema per interrogar-se què hi ha, si és que hi ha res, enllà de la perícia formidable amb què Ausias enfilava decasíl·labs immarcesibles. A parer seu la biografia del cavaller seria prescindible per copsar el sentit dels versos o, a tot estirar, els esdeveniments que ritmen la seua vida serien monjoies que permetrien situar en una perspectiva cronològica els cent vint poemes que li han estat atribuïts. Quan acudeixen a la biografia és per confegir un preliminar i ràpidament oblidat aparador vistós, on llueix tan bé un pare com Pere Marc, el càrrec de falconer que exercí per a Alfons el Magnànim, la rancúnia que el separà del seu cunyat Joan Martorell o l’amistat amb un dama com Teresa d’Íxer. Tot plegat, però, no tindria cap derivació transcendental en el significat dels poemes. Aquesta desconfiança envers l’home contingent –del cavaller que acusa permanentment dificultats per ajustar la seua conducta als paràmetres dominants–, explica la displicència, quan no el desdeny, amb què va ser acollit pels especialistes de la literatura catalana medieval el meu llibre. Els més caritatius li han concedit un subsidiari valor divulgatiu, potser ignorant que, tot i el volgut caràcter d’assaig d’història cultural, o potser per això, estava manufacturat des dels pressupòsits més rigorosos i exigents de la història medieval. Fa la impressió que no consenten ingerències en els seus vedats de recerca.
Recentment Francesc J. Gómez i Josep Pujol, en l’antologia Per haver d’amor vida, gosen escriure: «Potser caldria agrair a la fortuna que els documents d’arxiu, en la seva eixutesa notarial, no ens donin gaires clarícies sobre la vida privada d’Ausiàs March, més enllà de la rutina dels casaments, dels fills naturals, de les trans- accions econòmiques i d’algun plet judicial. L’escassetat de dades ens prevé de voler veure la biografia en la poesia, o d’explicar la poesia per la biografia». És una llàstima que una afirmació tan desafortunada entele un treball erudit, per altra banda excel·lent. Les operacions historiogràfiques, independentment de la seua naturalesa –literària, cultural, econòmica...– parteixen de l’acumulació de testimonis de tota índole, mai del seu refús. Jo sóc de l’opinió, en canvi, que és una desgràcia absoluta que la documentació senyorial, pública i privada, que van generar Ausias Marc i els seus s’haja perdut per sempre més. Llibres de comptes, inventaris de béns i propietats, la gestió de la justícia, quaderns de despeses, la correspondència..., cisellarien millor el personatge que nia en cada un dels seus versos. El que ha quedat –i, si bé és mira, es molt, després de tanta devastació de fonts històriques al llarg del temps–, és la punta d’un iceberg que quedarà per sempre ocult a la recerca.
Cada nova clarícia sobre Shakespeare, fins i tot el seu presumpte rostre pintat en un quadre que ha dormit segles en la paret d’una casalot anglès, és celebrat per la comunitat literària i cultural amb vol de campanes; per la senzilla raó que voldríem resoldre un enigma que ens burxa alguna cosa més que la simple curiositat. En aquest mateix sentit, la publicació de les cartes inèdites de Rimbaud han posat al descobert intimitats que no poden deixar de commoure en un home que semblava en fugida permanent de tot i de tots. I tanmateix, el 1898, s’adreça a sa mare i la seua germana per dir-los que «alhora que m’excuse per no escriure-us més sovint, aprofite per desitjar-vos un bon any 1890, una bona salut. Continue molt ocupat i em comporte el millor que en sóc capaç mentre m’avorresc molt, molt...». Totes les cultures –que és com dir totes les nacions–, en particular les més grans, es deleixen per «construir» les figures que les dignifiquen, i quan la realitat topa amb el buit documental, la mitificació –literària, musical, cinematogràfica, llegendària– en fa la resta. A certs postulants de la cultura catalana, que ha de batallar dia sí dia també per sobre- viure enmig d’altres més de fortes i devoradores, sembla que els va bé l’exercici de la «deconstrucció». Ausias Marc deu ser una joia massa valuosa com per traure-la de l’estoig del poema.
Sens dubte que amb la intranscendent felicitació nadalenca de Rimbaud a la família els seus poemes no guanyen ni perden res, però podem entendre millor l’home que els va compondre, que no és poc. Ens habilita un camí, en efecte, per acarar biografia i obra i tractar de veure-hi tant les imatges diàfanes com les deformacions, i encara altres imatges inesperades del qui va escriure precisament «jo és un altre». La poesia de Marc, com la de Rimbaud, no s’explica per la biografia, ni viceversa, però hi ha uns lligams que fan ambdues més entenedores. Tal vegada és en l’amor on hi ha més impostació, més convenció, més ficció de l’amant desesperat, més premisses d’un sistema literari del qual no pot escapar ni el mateix Ausias Marc, un poeta tan rabiosament original com ell. Però aquest cavaller del segle XV parla també de la mort, l’amistat, la lleialtat, els set pecats capitals, la justícia, la violència o els sabers mèdics. I, per bé que sotmès a la longitud implacable del vers amb cesura a la quarta, la sinceritat d’un jo atribolat pels temps que li tocà de viure acaba emergint per entre els filtres de la retòrica convencional. Ningú no gosaria vociferar l’exabrupte –perillós en aquella tardor gòtica de cristianisme triomfant i de ferotgia contra els dissidents– «catòlic só, mas la fe no m’escalfa» per demostrar només l’habilitat amb el decasíl·lab. Hi hem de reconèixer també la confessió d’un home conscient de les seues contradiccions, que tem les penes de l’infern perquè li falta coratge per a l’esmena i que, en posar per escrit les seues deficiències religioses, exorcitza les seues tribulacions més recòndites. Doncs bé, el seu testament no és sinó la confirmació exacta d’aquesta tebiesa catòlica que el desassossegava.
Ni tampoc crec que un vers com «A temps he cor d’acer, de carn e fust» siga tan sols fruit d’una inspiració afortunada. Heus ací un d’aquells decasíl·labs perfectes, on no sobra ni falta res i que ha proporcionat una mena de guió a aquest llibre. Deu síl·labes d’una sonoritat rotunda, melodioses, que ressonen greument i profundament cada vegada que les llegim. Tres matèries, tres densitats, tres horitzons morals fixats en un ordre precís de jerarquies: acer, carn i fusta. Es tracta d’una imatge ternària ben arrelada a les mentalitats