Ausias Marc. Ferran Garcia-Oliver

acabar la sodomita secta.

      Aquest coneixement de la vida real s’imposa en un donzell que, en trobar-se al front del llinatge, prompte ha de prendre iniciatives i es carrega de responsabilitats. I així la veu absent fins ara comença a ser perceptible. El 9 de gener de 1415, ocupa un escó com a representant del braç nobiliari en les Corts convocades per Ferran I a València. Des d’agost, si més no, el duc el té en la nòmina dels qui reben «acostaments» seus, mil sous anuals, i el favor indispensable de tot bon senyor. A canvi, el jove Ausias té l’obligació de servir-lo com a domèstic, al palau o en les seus viatges a la capital del regne. El paral·lelisme amb els «patges» de la casa reial és absolut. Com ells, el temps d’estada depèn de l’edat en què entra a servir, tot i que sol fluctuar entre els dos i quatre anys: Ausias n’està quatre. En aquest període el «petit vailet», que somia «canviar son estat en major», acompanya regularment la cort, ara i adés entre Gandia i València, percep les retribucions convingudes, a part regals extraordinaris i estrenes, i conviu amb joves d’aspiracions semblants, sota la vigilància laxa dels tutors, tots els quals dilaten encara més la distància sentimental que els allunya dels seus progenitors.

      En un dels albarans a favor d’Ausias, del 15 de novembre de 1417, el dispenser del duc li fa a mans 300 sous per haver «servit la cort ab dues bèsties, estant en València del sisèn dia del mes de setembre proppassat tro al sisèn dia del mes de noembre aprés següent», durant, doncs, seixanta dies. Però el que crida l’atenció és el sobrenom que li dóna a Ausias: «lo potrós». Enigmàtic apel·latiu, perquè la primera accepció del terme és «herniat».

      ¿Un cavaller amb aquest problema podia muntar cavalls, anar de cacera, ensinistrar falcons, posar-se a sobre una armadura de vint o trenta quilos, marxar a la guerra? Hi podia, sens dubte, però amb limitacions. Tanmateix, el rei vol al seu costat la colla dels millors, i es fa difícil imaginar un cavaller disminuït allistant-se en les tropes que han de salpar cap a Itàlia, com també que siga nomenat falconer reial un home amb defectes físics, com farà el Magnànim amb Ausias nou anys més tard. Potrós també vol dir desficiós, frisós, capriciós, addicte de les basques intermitents. Fa la impressió que el dispenser retrata amb una sola paraula aquest adolescent, fill de pare vell, insatisfet i consentit per una mare a qui comença a esmunyir-se-li, perquè passa molt de temps a València sense cap ferri control i perquè no tarda a instal·lar-se pel seu compte, als 17 o 18 anys, en una casa pròpia, potser la que compra sa mare el 1416 just al costant de l’alberg pairal.

      Amb tot, l’Ausias que excel·leix no és el guerrer. És l’escriptor el que ara ens commou i que ens suscita la pregunta de com és possible que una Gandia de dos mil habitants i escasses biblioteques va poder donar un poeta de magnituds universals. A part la singularitat del geni, Ausias necessàriament hagué de consagrar més hores a l’estudi i a la lectura que a les pràctiques militars. La seua producció delata el sòlid aprenentatge de gramàtica, lògica, retòrica, música, astronomia, filosofia, teologia i uns bons coneixements de medicina que més tard li serviran per a doloroses figuracions de l’amor. Les cròniques que exalten les virtuts dels avantpassats exerceixen també una funció didàctica primordial. En la lectura històrica, potser més que en la literatura, els joves hi troben models atractius de conducta. El donzell dels Marc compta, a més, amb una tradició familiar i uns dipòsits de llibres ben aprofitats. Un pare i dos oncles poetes, Jaume i Arnau, legitimen les afeccions literàries que més tard o més d’hora han de cristal·litzar sobre el paper.

      Cada vegada dedica més hores a la lectura, a l’absorció de trobadors i escolàstics, a la consulta dels manuscrits del seu pare. Algun dia deu haver fet un exercici amb versos, seguint les traces apreses, i li prova. En trobar-hi un plaer inesperat, aquest potrós se n’adona de les pròpies aptituds i que paga la pena d’assajar el que ja és un hàbit en la pròpia família. Escriure seria al capdavall una inèrcia més heretada. Ara bé, hi ha un moment de ruptura essencial amb la tradició domèstica i general precedents. La primera és la llengua, la segona la funció del poema, o el que és el mateix, el destinatari dels seus «dictats». Marc decidirà adreçarse a un públic de límits imprecisos mitjançant un procediment poètic que ha deixat de ser per fi joc, ficció o «faula» exclusivament, per esdevenir un catàleg d’experiències viscudes, que cal traslladar al paper per tal de donar exemple i consell sobre l’amor i els desenganys. La consciència d’escriptor és formidable, i això implicarà la disciplina pràcticament diària de treball i, a mesura que l’obra anirà dilatant-se, la necessitat de dotar-la de coherència, fins que ja en la vellesa farà recompte i balanç dels seus «reports».

      3

Veles e vents