Després de franquejar l’entrada, ben espaiosa, un toc decoratiu remarca de seguida la condició cavalleresca del propietari: sobre la paret pengen quatre pavesos i dues llances, més un canelobre enorme amb banyes de cérvol i un drap de mides generoses, «en lo qual són figurats los Trànsits, ab algunes històries», que posen un punt de gust i calidesa en la fredor de la pedra. En un banc de fusta, de tres peus, s’hi poden fer xarrades eventuals o simplement esperar els que han vingut per algun negoci o consulta al procurador general d’Alfons el Vell.
A una banda del pati central el mestre d’obres de la casa col·locà el menjador d’ús diari, com els refetors cistercencs que miren el claustre. La «despensa» i la cuina adjacents senyalen l’àmbit de la conservació i manipulació dels aliments, amb les olles, les calderes, els morters, els llibrells per a pastar o els asts de ferro per a rostir. El noble és aquell qui menja el que vol i quan vol, i l’abundància és tot just senyal extern de poder i riquesa. El rebost dels Marc sempre és ple i a la taula se serveixen plats de carns tendres amanits amb salses, llueix el pa blanc de forment i corren els vins cars. Tot el que sobra és per a les companyies de casa i per als que venen a pidolar a la porta, l’ocasió al capdavall per a exhibir els principis de la caritat cristiana envers els pobres, més ritualitzada que interioritzada. El menjador dóna a dues cambres. Una s’usa com a dormitori, amb el seu llit complet, una taula i un gran cofre reblert de mantons, cotes, gonelles, gipons, caperons, gramalles i altres peces de roba. En l’altra mossèn Pere guarda llibres, com ara una Bíblia en francès, la Doctrina Pueril de Ramon Llull o el Sidrac, probablement ja en la seua traducció del francès, un text enciclopèdic on es conjuguen sabers de la tradició llatina i oriental junt amb creences populars, i per això també és conegut com Fontana de ciència. Atès que tant convenient és la literatura formativa com la que proporciona plaer, distracció i matèries per a la pròpia producció, aquesta casa de poetes compta amb un Breviari d’amors i un Diccionari e flors de cobles.
Com a l’alberg de Beniarjó, els Marc hi han habilitat una capella privada, més aviat petita, però amb els «arreus» imprescindibles, el missal, les vestimentes del capellà, «una posteta de dar pau» d’ivori i fins un retaule. Un drap amb la imatge de la Verge Maria i els quatre evangelistes cobreix l’altar, i a sobre descansa una creu de plata de pes de vint-i-quatre unces i mitja.
Als servidors domèstics els han destinat almenys dues cambres, on es fan encabir llits, armes i andròmines diverses, batibull habitual en les cases medievals. Al celleret s’arrengleren les gerres del vi, i en l’establia, quan es fa l’inventari de béns després de la mort del pare d’Ausias, el notari no apunta cap cavall però sí tres mules; la de pèl castany és la que «acostumava cavalcar lo dit mossèn Pere». Els rossins són preferentment per al treball de la terra, els cavalls, per a la guerra o l’ostentació, mentre que per als desplaçaments quotidians tot un cavaller, i no dels subalterns, va a lloms d’un animal més humil però també més segur. La casa del carrer Major de Gandia, com la d’altres prohoms, té a la part posterior un hort amb un «porxet», tancat per la muralla de la vila. És com un jardí productiu, on els nens juguen i els major fan passejades recreatives, entre hortalisses, algun arbre fruiter i rogles de flors vistoses i oloroses.
Per una escala de pedra, que es repeteix de Perpinyà a Ciutat de Mallorca i de València a Palerm, per conferir a l’arquitectura catalana un segell propi tan mediterrani, la família accedeix a la planta noble. Més que la comoditat i el confort, conceptes una mica estranys en la vivenda gòtica, el que rellueix és el luxe. Així i tot es tracta d’un luxe limitat, i sempre en comparació amb els que desconeixen l’opulència, els pobres llauradors i artesans, l’interior de les cases dels quals colpeix per la buidor i la manca de béns per fer la vida més passadora. Dins les caixes de Barcelona i els cofres pintats, de fustes excel·lents, els amos conserven grans quantitats de draps, sobretot de lli i de la «terra» per a parament de la llar, els llits i la confecció de vestits de cada dia, i per a previsió de futurs aixovars i regals de les dones del llinatge. No hi falten les robes fines, ni les perles ni les joies marcades amb el senyals dels Marc i el gall dels Ripoll. Madona Elionor conservarà fins a la mort «una sella molt bella de dona ab los estreps e cambals de seda e coberta de drap d’aur ab son pitral, u de japes, altre ab trepes, tot de seda», més «un fre molt bell ab japes, ab senyal de Marc, e ab regnes de seda».
A dalt, la cambra major és la que ocupa el matrimoni. Ací han concebut els fills i ací probablement és on primer Constança i després Elionor els han parit. Es tracta de l’estança més privada, més tancada a les mirades curioses i inoportunes. Tot el que realment és de valor s’hi troba ben guardat, especialment les peces de plata i els diners, que són com les joies, i per això més que servir per a les transaccions s’atresoren gelosament per a necessitats imprevisibles, que arriben sempre sota l’angoixa d’una urgència. Diners que indiquen la biografia itinerant i la intensitat dels contactes, no sols comercials, de Pere Marc: reals de València i Mallorca, croats de Barcelona, timbres de Perpinyà, florins d’Aragó i Florència, ducats de Venècia, dobles castellanes, escuts de França i Portugal. Al costat de la cambra major Pere Marc s’ha reservat l’escriptori, on en un armari guarda més llibres. Hi predominen les obres morals i espirituals, però un home com Pere Marc no pot deixar d’interessar-se pel dret canònic, els tractats polítics –De regimine principum, el text llatí d’Egidio Colonna– i per les reflexions entorn de la seua pròpia condició, com revela la Instrucció d’art de cavalleria.
El pis encara té altres tres recambres més. Amb tot, massa poques estances per albergar la família i les «companyes», escuders, mossos, mosses i segurament esclaus també en algun moment, tot i que els dos que el notari inventaria com uns altres béns –el negre Esteve i un moro, batejat amb el nom de Berenguer–, són adscrits a l’alberg de Beniarjó. Aquestes limitacions d’espai obliguen a l’adquisició de l’immoble del costat, allà on va residir el primogènit Joan i on es retiraran Elionor i la seua filla Peirona, quan Ausias passarà a ocupar la casa pairal, que rep en herència del seu pare.
La casa d’un cavaller depassa la funció de contenidor d’un mobiliari variat i sumptuós. És un centre intens de vida social, ritmat pel calendari religiós i festiu, la biografia familiar i la trama intensa d’amistats o, en el seu cas, d’antagonismes, ordida dins i fora de l’espai local. Els detalls d’aquest batec quotidià pertanyen al domini de la imaginació. Des d’aquesta casa, però, els Marc esdevenen uns dels protagonistes principals de la Gandia a cavall dels segles XIV i el XV.
La veu absent
d’un ventre trist eixir m’ha fet natura
Només el brot de pesta que ataca Gandia de nou l’any 1400, el més probable durant l’estiu, pot haver forçat Elionor de Ripoll a abandonar temporalment la vila seguint l’exemple del mateix duc, que trasllada la seua residència a Onda. Però, tan bon punt desapareix el contagi, els que han fugit se’n tornen cap a casa. Les obligacions de Pere Marc, com a procurador general d’Alfons el Vell, l’obliguen, malgrat els desplaçaments constants pel senyoriu i pujades regulars a València, a una estada permanent a la vila, i diversos documents avalen la seua presència a Gandia almenys fins al 22 de juny. L’infant pertany al llinatge i les dones són les que ara, en el moment de donar a llum, han d’acomplir tasques de llevadores i d’assistència a madona Elionor. Recordem-les: la besàvia Marquesa, viuda de mossèn Francesc Seguí –i per això familiarment l’anomenen na Seguina–, l’àvia Alamanda i Violant de Vilarig, la viuda de Joan Marc. Fins i tot en el cas d’un fortuït part en un altre lloc del regne, Gandia i Beniarjó serien el bressol dels Marc valencians. A recer de la cort ducal la família ha atès les màximes cotes de poder i honor, ha planificat els matrimonis, ha soterrat els seus morts.
Un any abans de morir Ausias, però, la jurisdicció sobre un presumpte i greu delicte comès