Al març de 1927, Carlos Riba va pronunciar en l’Academia Valencianista del CEM una conferència sobre Vives, titulada «Luis Vives en Inglaterra». També va publicar un article, «La cátedra de Luis Vives y la universidad de Valencia», en el número monogràfic que la revista Cultura valenciana, també òrgan del CEM, va dedicar-li. La revista arribà a mans del director general d’Ensenyament Superior i Secundari, Wenceslao González Oliveros, i l’article de Riba l’elogiava. Enfront del descontent general, les veus que s’ajustaven a l’ideari oficial eren molt ben rebudes. Les universitats estaven, deia Riba,
sacudidas por el estremecimiento de renovación de la hora presente, dedicadas a repasar su historia, exhumar sus olvidadas tradiciones, a revisar sus grandes valores espirituales [...]. Es la hora del renacimiento universitario que pone a prueba en la dura piedra de los hechos la fuerza interna de cada universidad, el caudal de su contenido ideal e histórico, el valor positivo de sus enseñanzas y su filiación en el árbol frondoso de la ciencia española [...]. Reanudemos la tradición fundando la Cátedra de Luis Vives [...]. Cuando todo esto no sea un sueño, sino una realidad, habremos demostrado que Luis Vives es en Valencia algo más que una estatua en el patio de su primer centro docente y un rótulo en una de sus calles... (citat per Mancebo, 1994: 73).
A més, a açò s’hi afegí la visita de Foster Watson a València, l’abril de 1927, també convidat pel CEM, qui havia costejat una placa de roure a Oxford dedicada al temps en què Lluís Vives va fer classes allà:
El día 2 vino a valencia el profesor inglés Foster Watson, acompañado de su esposa, siendo recibido por una numerosa comisión de catedráticos de nuestra Universidad. El señor Watson, que se ha distinguido por sus estudios sobre Luis Vives, asistió a varios actos culturales, organizados por nuestra Universidad y por el Centro Escolar y Mercantil.13
Aquest moviment que associava jesuïtes, universitaris, polítics i Lluís Vives va tenir com a primer resultat la creació de l’Asociación de Amigos de Luís Vives (1927), sota el patronat de la Universitat i amb domicili en la seua seu. La finalitat fonamental n’era «la publicación y difusión de sus obras y la enseñanza de sus doctrinas en cursos y conferencias, organizados con la preocupación de que llegue su influencia a todas las clases sociales y especialmente al pueblo, cuya educación y mejora en todos los órdenes es una de las notas predominantes en los trabajos de Luis Vives». Un any més tard va començar a publicar un òrgan propi, Annales –el logotip del qual fou dissenyat pel conegut artista Arturo Ballester–, que s’incloïa en la publicació Cultura Valenciana de l’Academia Valencianista del CEM, i fins i tot també s’intentà, d’acord amb l’article 2 dels estatuts de l’organització, traduir les obres completes de Lluís Vives (Mancebo, 1994: 73-74).
Però l’article de Carlos Riba fou el que va impulsar la creació de la càtedra. González Oliveros va enviar un telegrama al rectorat on explicava que «La Junta de Relaciones Culturales acordó anoche a mi propuesta, fundar en esa universidad una cátedra Vives, en memoria y para estudio por profesores nacionales y extranjeros de las obras del inmortal polígrafo» i, pocs dies més tard, n’envià un altre on deia que el «Ministro de Estado y Presidente del Consejo de Ministros aprobó ayer creación cátedra Luis Vives que queda con tal aprobación definitivamente fundada. Felicito con todo entusiasmo esa universidad por carácter vindicación para ella y para cultura decoro España que tiene tal homenaje insigne humanista» (Mancebo, 1994: 75).
El periòdic Las Provincias es feu ressò d’aquesta creació:
el mismo día 4 de febrero de 1928 se comunicó a la Universidad que el Gobierno había acordado crear en nuestra Universidad una cátedra llamada de Luis Vives, en la que se enseñarían las doctrinas de aquel ilustre humanista, una de las glorias más legitimas de nuestra Universidad. Este acuerdo, tomado por iniciativa del director general de Instrucción Pública y acogido muy bien por el ministro del ramo, produjo muy buen efecto entre los elementos culturales de nuestra ciudad.14
La càtedra, així, fou creada per les reials ordres del 10 i el 29 de febrer de 1928. Seria portada en cada curs per professors d’universitats estrangeres o nacionals i publicistes que la Junta de Govern proposara, amb l’assessorament de la Facultat de Filosofia i Lletres i de les entitats científiques especialment dedicades a l’estudi i difusió de les obres de Vives. Havia de procurar-se que cada any acadèmic s’impartiren cursos per un total mínim de quaranta sessions. La mateixa ordre del 10 de febrer concedia una subvenció de 6.000 pessetes anuals a la Universitat de València per al sosteniment de la càtedra, de les quals 2.000 es destinarien a la traducció d’obres. També s’hi especificava el nomenament d’un catedràtic que s’encarregaria de tot allò relacionat amb la càtedra: traduccions, conferències, adquisició de material bibliogràfic, seminaris... en suma, es creava la figura del regent de la càtedra, que correspongué en el primer curs a Carlos Riba.
Finalment, el 10 de desembre de 1928,
se inauguró en la sala rectoral de nuestra Universidad la nueva cátedra de Luis Vives, encargándose del discurso el director de dicha cátedra, don Carlos Riba. Luego habló el rector, don Joaquín Ros. El acto resultó de gran solemnidad. En el mismo mes dieron conferencias, como labor de esta cátedra, los catedráticos don Pedro Gómez Martí y don Enrique de Benito. La Asociación de Amigos de Luis Vives continuaba cooperando a la labor de esta cátedra.15
El curs 1929-30 fou inaugurat amb una extensa memòria llegida pel marquès de Lozoya, la idea fonamental de la qual era la tasca realitzada per l’associació i la càtedra des de la seua creació. Hi va explicar tot allò que s’havia fet fins aleshores: la vinguda de Watson, la tasca de Riba, les conferències de l’any 1928, les traduccions, la repercussió en la premsa... I aquell curs van continuar les activitats amb normalitat. Unes activitats que, de fet, van continuar durant el període republicà, i fins i tot en la Guerra Civil, encara que amb distint caràcter. Amb la dictadura, les seues activitats van cessar, encara que fa uns pocs anys s’ha refundat la institució.16
Per tancar aquest capítol, seguirem Maria Fernanda Mancebo qui, en el seu estudi, afirma que la Universitat de València en la dècada dels vint era fonamentalment academicista. Mancebo ha estudiat, per facultats, la producció científica del professorat, i fa un perfil del científic docent: «el profesor universitario medio no ha incorporado todavía, al menos suficientemente, la función de creación de la ciencia o cultura. [...] La función de enseñante o transmisor de conocimientos y, según facultades, el ejercicio profesional, primaba sobre la actividad científica e investigadora» (Mancebo, 1994: 320).
Excepte Anales de la Universidad de Valencia, que ja hem presentat abans, i la revista Crónica Médica, de la Facultat de Medicina, no hi havia cap publicació científica, tot i que alguns professors sí que col·laboraven en revistes especialitzades. Els Anales, com ja hem vist anteriorment, es publicarien des del curs 1920-21, i recollirien el discurs d’obertura, que corresponia cada any a un catedràtic d’una de les facultats, la memòria de la secretaria general, les memòries especials, redactades per les facultats i referides als seus projectes i activitats, així com les elaborades per institucions annexes, com l’Institut d’Idiomes, el Jardí Botànic o l’Institut Astronòmic. També hi havia resums dels comptes de tots els serveis universitaris, la gestió de la junta econòmica, extractes de publicacions, conferències i tasca científica del professorat, i treballs doctrinals o d’investigació. Per últim, s’afegirien estadístiques, cròniques, informacions dels assumptes universitaris i tot allò que contribuïra a difondre la història, l’activitat i les aspiracions de la Universitat i de les seues facultats. Mancebo ho interpreta com un incipient servei de publicacions, que funcionaria autònomament a càrrec d’un consell de redacció format pel secretari de la Universitat i els secretaris o directors de les quatre facultats (Mancebo, 1994: 320-322).
6. EL PARANIMF COM A ESPAI DE CULTURA
Paranimf de la Universitat