La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. Pere Antoni Pons

d’un parell de dies passaria a visitar-lo, o de vegades fins i tot m’hi presentava sense haver-li dit res. Moltes vegades el visitava a la nit, ja que ell es passava la nit sencera llegint o treballant: trucava a la porta i parava l’orella; si no sentia soroll, pensava «bé, avui no en té ganes», i marxava; si sentia uns passets que s’acostaven a la porta, sabia que el veuria guaitar per la finestra (la que després volaren en l’atemptat contra ell) i que m’invitaria a passar. No recorde mai que em diguera que no em podia atendre perquè tenia molta faena. Mai. I treballava molt, sempre.

      Durant els anys 70 i 80, el seguíreu visitant sovint?

      Sí. Durant els 70 tot va continuar més o menys igual. Quan Fuster començà a canviar va ser als 80: els últims deu anys de la seva vida, en temps de govern del PSOE. Amb mi, va continuar tenint una bona relació: érem bons amics, des de feia molts anys. Però se’l veia més recelós, més reticent, més desconfiat, amb la gent en general. També hi hagué persones que li torbaren el cap.

      Què voleu dir amb torbar-li el cap?

      Doncs provocar-li recels i suspicàcies que no estaven gens justificades. I fer-li expressar adhesions o adoptar posicionaments que, a parer meu, més valdria que no haguera expressat ni adoptat.

      Per exemple?

      Per exemple un excés de complaença i d’aprovació enfront del partit socialista, governant en aquell moment. Quan, l’any 82, el PSOE va arribar al poder tant a València com a Madrid, Fuster, que els havia criticat moltíssim, va canviar d’actitud.

      Perquè esperava treure’n unes prebendes?

      No ben bé. Perquè ja era més vell, i estava cansat. Crec que es varen ajuntar dues coses: la primera és que va trobar una possibilitat d’acceptació i de reconeixement públic, quasi institucional, que no havia pogut tindre mai, i que com a escriptor i com a intel·lectual segurament necessitava; i la segona és que va arribar a la conclusió que allò era al màxim a què el país podia aspirar, i va decidir adaptar-s’hi. Va acabar veient el PSOE-PSPV com el partit que podia assumir i realitzar algunes de les idees que ell havia defensat durant tota la vida, o almenys en la llengua, l’ensenyament, la cultura. . . És clar, tenint en compte la dreta bèstia i anticatalanista que hi havia ací, és comprensible que, per contrast, Fuster acabara veient els socialistes com una cosa bona. O útil: més valia allò que no res. I va acabar desactivant la seua actitud crítica, sobretot en públic.

      Recorde que, a mitjans 80, Fuster va presentar un dels seus llibres a la llibreria Tres i Quatre de València. Era un recull d’articles publicats pocs anys abans i em va demanar a mi que li fera la presentació. Entre el públic hi havia alguns dels prohoms del socialisme valencià, i jo vaig aprofitar per llegir algunes frases terriblement crítiques amb els socialistes i l’esquerra espanyola, incloses en aquell llibre, que Fuster havia escrit abans que no arribaren al poder. Quan vaig començar a llegir, ja vaig veure que Fuster trasmudava de cara, i quan acabà l’acte em va portar a un racó i em va fotre una bronca fenomenal. Jo li vaig dir que no em podia retraure res, perquè tot allò ell ho havia escrit i firmat.

      Us vàreu barallar?

      No. No m’hi vaig barallar mai. I sempre li vaig tindre el màxim respecte. I agraïment. Encara que, al llarg de la nostra amistat, que va durar fins al final, vam tindre discussions molt fortes. Molt fortes. Que no contaré mai.

      No?

      No.

      Ni tan sols quan ara pitgi stop?

      No, tampoc.