5. La importància de la literatura catalana. I Joan Fuster
Quant a literatura, als 60 què llegíeu, què us interessava? Ja escrivíeu?
No escrivia, perquè no m’hi atrevia. No em sentia prou preparat. Però tenia la fantasia que tot el que llegia tardo d’hora em serviria per a escriure.
Ja llegíeu molta novel·la?
Sí. Des dels vint o vint-i-un anys, tanta com història. I ja llegia molt en català: clàssics catalans, coses del Club dels Novel·listes, traduccions d’autors estrangers, com ara Tolstoi o Dostoievski. També recollíem llibres en català a Barcelona per després provar de vendre’ls a València: muntàvem la paradeta i oferíem el que teníem. . . Un xicot del grup de Lo Rat Penat va organitzar una petita distribuïdora, i va ser molt útil per portar ací llibres que no es podien trobar a les llibreries del País Valencià, a la ciutat o als pobles, perquè encara no hi havia un públic lector.
De totes maneres, la descoberta que la literatura catalana era una cosa important la vaig fer a Navarra i, després, a Roma. Recorde perfectament la impressió que em va causar llegir en la gran Enciclopèdia Italiana els llargs articles dedicats a Catalunya i a la llengua catalana. Columnes i més columnes en lletra menuda explicant, en una enciclopèdia italiana, què eren la llengua i la literatura catalanes, t’assabentava que allò era seriós, important.
Som alguna cosa. . .
Exacte. Això és el que pensava: som alguna cosa. No eren deu ratlles.
Quins varen ser els noms concrets que us confirmaren la importància de la literatura catalana?
Els clàssics. I, després, em sembla que la primera gran novel·la catalana moderna que vaig llegir, i em va impressionar, va ser Incerta glòria, de Joan Sales. La vam llegir simultàniament amb Alfons Cucó, i la comentàvem apassionadament, no només per la visió tan complexa que donava de la guerra civil, sinó també perquè, com a novel·la, ens semblava molt important. I després ja vaig llegir Llorenç Villalonga, i Mercè Rodoreda.
Villalonga us va agradar? El personatge i els seus posicionaments ideològics, us molestaven?
Villalonga em va agradar molt. I llavors, quan vaig llegir-lo per primera vegada, no coneixia el personatge: no sabia què pensava, quines eren les seues idees. . . En qualsevol cas, l’aspecte ideològic d’un autor mai no ha interferit en el judici literari que jo me n’he fet. Céline em sembla un autor extraordinari, el Viatge al fons de la nit crec que és un dels llibres més impressionants del segle XX. I bé: ell era un fill de puta, nazi i antisemita. I què? Això és igual. Brecht també era un tipus impresentable. . .
Una figura central que vàreu conèixer els anys 60 és Joan Fuster.
Joan Fuster va ser un bon amic meu, durant molts anys, però tampoc no crec que haguem de parlar-ne gaire. Per a mi, és un tema personal, delicat. . . Com totes les persones, Fuster passà per diferents etapes, i representà coses diferents. El que és evident és que, tant a un nivell cultural com polític, Fuster va ser un miracle de la naturalesa, o de la història. Com és possible que apareguera un personatge amb aquella clarividència, aquella força intel·lectual, aquella preparació i aquella perspicàcia a la Sueca dels anys 50? És un fenomen, per a mi, totalment inexplicable; encara que la literatura universal en té més d’un, de personatge així: gent que apareix enmig del no-res i escriu i pensa coses excepcionals.
Es pot dir que Fuster va exercir un mestratge sobre vós i sobre els vostres amics?
Sí. Ara bé: quan el vaig conèixer, jo ja tenia formades unes idees pròpies, que coincidien amb les seues. El que ell ens va donar va ser una certa garantia que allò era correcte, que no anàvem desencaminats. Quan el vaig conèixer, l’any 61, Fuster ja era un home amb prestigi, que havia fet llibres magnífics, amb una cultura enorme, amb molts contactes entre la gent important en el camp de la literatura i de la política de Barcelona, per als quals era ja un referent.
Personalment, quina actitud adoptava amb vosaltres?
No tant paternal, sinó més aviat de germà gran. Ens guanyava de quinze, vint anys. I tenia una actitud de crítica, d’incitació. També ens facilitava les coses tant com podia, propiciava contactes amb persones que ens podien ser útils. . . Fins i tot en algunes de les primeres reunions que férem a principis dels anys 60, a manera de seminaris de formació politicoideològica per a joves, ell hi participava molt activament: buscava professors, diners. . .
Ja devia tenir aquell punt d’escèptic incurable, una mica cansat de tot. . .
Escèptic sí; cansat de tot, no. Independentment del que poguera escriure als seus papers d’aquella època, el Fuster dels 60 era un home actiu, esperançat, que ajudava i estimulava la gent en tot el que podia. . . No com després, els anys 80, que ja passava de tot, la qual cosa personalment no em feia tanta gràcia.
L’enteneu, però, l’actitud amarga i fatigada del Fuster dels últims anys?
L’entenc i la comprenc, però no m’agradava. Lamente que la tinguera.
Què en pensava, ell, de l’hostilitat dels seus col-legues valencians, sobretot dels de Lo Rat Penat?
No crec que, en el fons, el preocupara ni poc ni gens: la distància intel·lectual era massa gran. Pensa, a més, que durant els anys 60 encara no havia aparegut l’anticatalanisme furibund que apareixeria sobretot a finals dels 70. A partir d’aleshores, sí que l’hostilitat contra Fuster fou molt dura i persistent. Abans, no tant, excepte en algun fet puntual, com quan va publicar El País Valenciano. . .
Personalment us preocupava veure que, a un escriptor i intel·lectual tan potent i que havia treballat tant a favor del país com va ser el cas de Fuster, a la fi se li pagués amb una moneda tan bruta?
Evidentment: era el símptoma més cru i tangible que alguna cosa fallava en aquest país. A la vegada, però, tot allò ens consolidava encara més les idees que ja teníem. Fuster ens va inculcar que si tens raó, que si allò que vols explicar (el projecte de país, per exemple) està basat en una elaboració racional i sistemàtica i coherent, finalment la idea triomfarà, la gent l’acabarà entenent i acceptant. Fuster tenia l’optimisme històric del racionalista, ens el va transmetre, i jo encara ara el conserve. Quin és l’optimisme del racionalista? L’optimisme de qui creu que la raó sempre pot acabar convencent la gent, perquè, si no, s’ha d’acceptar la cosa contrària, que la irracionalitat pot acabar triomfant, i això sí que no ho accepte.
Però la Història ha demostrat un cop i un altre que la raó no sol guanyar. . .
La Història demostra que la raó no sempre guanya, és cert. Però als qui ens reconeixem fills o néts de la Illustració ens costa molt renunciar a aquesta idea de l’optimisme de la raó.
Quin tipus de vida duia Fuster? A banda dels contactes que tenia, es passava molt temps tancat a casa?
No, no tan tancat. Ja he dit que aquells anys es movia bastant, i quan estava a casa no vol dir que estiguera aïllat de tot. La porta era tancada, i l’obria segons qui trucava. . . Rebia moltes visites, massa, potser. . . Hi ha massa gent que ha explicat que eren assidus a casa de Fuster, però és una pura fantasia. Alguns d’aquests, en realitat només hi anaren dues vegades: una, ell no els havia obert, i la segona, els havia obert per error. En qualsevol cas, estar amb Fuster, sol o amb dues o tres persones més, era un plaer total, un estímul continu, tan sarcàstic, tan intel·ligent. . .
Com eren les converses que manteníeu a ca seva?
Bé,