I què té a veure tot això amb nosaltres?
Com més em dedicava a la biocomunicació, més m’adonava que les meves habilitats comunicatives no eren gaire bones: molts cops no escolto com cal, i a vegades contesto sense fixar-m’hi gaire o no sé ben bé què vull dir. El que alguns consideren unes habilitats de comunicació excel·lents, d’altres ho interpreten gairebé com una ofensa verbal. En el meu cas, com que soc de Brandenburg, ja és molt si aconsegueixo saludar amb un concís bon dia. Quan feia el doctorat a la Universitat Goethe de Frankfurt, això se’ls feia una mica estrany, als meus companys de Hessen. Allà tots saludaven sempre amb quatre paraules més: «Hola, molt bon dia a tothom!» Una visita a Stuttgart em va ensenyar que hauria pogut ser encara pitjor. Allà, on saluden amb un munt de paraules, la meva capacitat de comunicació matutina hauria quedat definitivament dinamitada. Vol dir això que la gent de Suàbia és més comunicativa que la gent de Hessen o de Brandenburg? Quin és el punt de comunicació òptim entre una manera de saludar i una altra?
Per trobar resposta a aquestes preguntes, em vaig apuntar a molts cursos i jornades sobre el tema: des de comunicació científica fins a pràctiques d’Elevator Pitch o Science Slams. Paral·lelament al meu treball de camp i també al laboratori, jo mateixa em veia com a objecte d’investigació. Tenia contacte amb molta gent i els explicava les meves investigacions i els problemes quotidians en el terreny de la comunicació humana. Els meus interlocutors em miraven fascinats quan els parlava dels complicats dissenys de les latrines que construeixen els conills de bosc i que són aproximadament com les nostres xarxes socials digitals. Em van preguntar moltes vegades com funciona la comunicació a la natura i si les plantes i els bacteris també es comuniquen. Quin és el secret de la natura per aconseguir que la comunicació funcioni? Com podem treure’n profit nosaltres en la nostra vida quotidiana? Vaig començar a ocupar-me cada cop més d’aquestes qüestions i vaig ensopegar amb un panorama d’allò més fascinant. Ara, per respondre aquestes i altres preguntes, he aplegat en aquest llibre els meus coneixements com a etòloga i les meves pròpies experiències en la comunicació quotidiana.
LA LLISTA DE TASQUES PENDENTS DE LA VIDA
Abans de submergir-nos en el món de la biocomunicació, ens cal una mica de base teòrica. Ara ja sabem que bio vol dir ‘vida’, però què és la vida? Quines característiques tenen en comú tots els éssers vius i quantes se’n necessiten per poder anomenar vida la vida? Hi ha hagut generacions senceres de científics que s’han trencat el cap amb aquestes qüestions fonamentals, i el debat encara no s’ha tancat. Ara per ara, sabem que hi ha alguns trets característics, com ara la procreació o la capacitat de reacció a l’entorn, que ens permeten reconèixer la vida com a tal. Amb l’Oda a la vida, el poema amb què comença aquest llibre, he intentat introduir totes característiques importants de la vida. Ha arribat l’hora de fer una ullada, estrofa a estrofa, al que s’amaga darrere dels bastidors de la vida. Espero que us ho passeu bé!
La vida manté l’ordre
L’estructura és un guany per a la vida.
Dues mans, dos ulls? Tot plegat té molt sentit!
La vida necessita ordre i alhora el crea.
El secret de la vida: amb sistema seràs ric.
Segons una dita alemanya, «l’ordre és mitja vida», però realment hauríem de dir que «l’ordre és tota la vida», ja que sense ordre ni estructura no hi ha vida en aquest món. L’ordre es mostra en tots els nivells i significa que tot té el seu lloc i que res no vola enlloc per casualitat. Els àtoms són peces que es poden combinar per formar molècules. D’altra banda, les molècules s’organitzen per convertir-se en components d’una cèl·lula. La paraula cèl·lula prové del llatí i significa ‘petita cambra’. Així doncs, les cèl·lules s’aïllen de l’exterior amb una paret ferma o una membrana flexible. A la petita cambra hi ha tot el que cal per viure. Aleshores, moltes cèl·lules poden formar éssers vius multicel·lulars, com ara plantes i animals, i en aquest cas també se segueix el principi d’organització i estructura: algunes s’ocupen del metabolisme, d’altres del moviment i d’altres de transmetre missatges. Totes les que s’encarreguen d’una mateixa tasca pertanyen a un agregat de cèl·lules conegut com a teixit. Els teixits que compleixen la mateixa funció pertanyen a un òrgan. I els òrgans que compleixen funcions similars formen un sistema d’òrgans. Tot el que aquests departaments cel·lulars necessiten per poder treballar sense destorbs els ho subministra la resta de l’organisme. De la tasca se n’encarreguen uns sistemes de transport que, entre altres coses, porten aliment i oxigen a les cèl·lules. Si no hi hagués ordre a petita escala, com ara en la disposició de les cèl·lules, tampoc n’hi hauria a gran escala, per exemple, en la forma simètrica d’una flor.
La vida és metabolisme
Sol, aigua i aliment:
la matèria es transforma, d’un cuc a una vaca.
Néixer i morir, la vida és així.
Sense energia no es fa cap pas.
Tots sabem per experiència que l’ordre es pot convertir ràpidament en desordre. Cal energia per mantenir-lo i que tot sigui al seu lloc. Quan fem neteja a casa, l’energia que necessita l’aspirador surt de l’endoll. Tanmateix, a diferència dels electrodomèstics, nosaltres som éssers vius i no podem treure l’energia de la paret. L’energia no sempre és de la mateixa mena. En el cas dels éssers vius, l’energia química és decisiva per mantenir l’ordre, i aquesta energia es troba en els aliments que prenem. L’intercanvi de nutrients amb l’entorn és una altra característica de la vida: el que manté l’ordre de les cèl·lules i, per tant, de tot l’ésser viu, és el metabolisme. Si deixem fer a la natura, es transformaran només les substàncies que calen per mantenir l’equilibri. Sense l’energia provinent de l’alimentació, la vida no pot captar ni enviar missatges, i tampoc hi pot haver comunicació.
La vida percep l’entorn i reacciona
Els secrets no s’oculten gaire temps,
la vida sap avui què passarà demà.
Els sentits esmolats com l’espasa d’un samurai,
la vida sap què s’hi cou.
En conjunt, el bosc és la combinació, en tot moment única, dels elements vius i no vius de l’entorn. És a dir, un ecosistema. Qualsevol gra de sorra, tots els metres cúbics d’aire i qualsevol gota d’aigua formen part dels elements