L’Ida havia fugit de Polònia el 1940, i havia deixat la família enrere a la ciutat de Nowy Sącz, on ara hi havia un gueto. L’Ida primer s’havia amagat a prop de la frontera polonesa, a Bardejov. Allà, vivia amb l’oncle i treballava a la seva carnisseria kosher. Al carrer Klástorská, davant per davant de la carnisseria kosher, hi havia la sinagoga del Bikur Cholim. A la galeria de les dones del pis superior, l’Ida probablement seia al costat de la Rena Kornreich, que també s’amagava a casa del seu tiet a l’altre costat de la cantonada. No hi ha dubte que les dues refugiades poloneses ja es coneixien abans que la Rena es traslladés a Humenné. L’Ida Eigermann tenia galtes de poma i uns cabells negres llisos, que es cargolava per apartar-se’ls del front. Es passava els dies prenent mides a les dones jueves de classe mitjana i alta de Prešov, per vendre’ls faixes i diversos tipus de roba interior.
Més enllà de la botiga de cotilles, baixant el turó en direcció a la catedral, on s’erigia l’estàtua de Neptú, la Magda Amster potser reflexionava sobre la seva vida, tan jove encara, al límit de la plaça de la ciutat... on ja no s’admeten els jueus. Enyorava l’escola, enyorava tenir un gat. I sobretot, enyorava la Sara, la germana del Giora Shpira. La Sara estava tan decidida a anar a Palestina que, quan el seu pare li va denegar el permís, va començar una vaga de fam. La Magda no va rebre la chutzpah perquè es matava de gana o per desafiar els desitjos del seu pare, i l’havien deixat enrere. La germana i el germà de la Magda, més grans, ja havien marxat cap a Palestina també. La Magda va comprendre que el seu pare volia que almenys una filla es quedés a casa: com que era la més xica, va comprendre que era el seu deure. Amb tot, encara sospirava per la companyia de la seva millor amiga, i del seu germà i la seva germana. El pare li havia promès que, al cap d’ uns quants anys, quan fos més gran, podria visitar Palestina. Però, per a una adolescent, uns quants anys són tota una vida. El vent li fuetejava la cara i li feia plorar els ulls. L’únic motiu per somriure era veure el Giora i l’Schmuel corrent turó avall cap a ella, agitant una carta. El vent va intentar emportar-se aquells papers prims quan els hi van donar, però la Magda, amb les mans enguantades, va estrènyer ben fort l’última carta a casa de la Sara:
Viure és una meravella simplement. El món és absolutament perfecte. Seré enmig de la seva felicitat, en la qual es rabeja i amb la qual s’enriqueix tant i tant. Obtinc satisfacció del meu treball, i cada extremitat canta les seves cançons. Després d’uns quants dies de pluja, els cels tornen a ser feliços, blaus i profunds, molt més amunt que les cases grises. Tot d’una, sobre les roques, apareixen verdures, flors de tots colors, falgueres fetes amb cabells de donzelles. Tot està refrescat, satisfet, primaveral, i jo també soc feliç i adoro estar viva!
Va ser un moment de somieig que va esmicolar el batec del tambor del pregoner de Prešov, que anunciava les mateixes noves que l’Edith i les seves amigues sentien a Humenné. Alguns membres de la comunitat jueva de Prešov van tornar corrent cap a la sinagoga a informar els ancians, mentre les adolescents s’obrien pas entre la gernació per llegir la proclama enganxada amb cola al costat de l’ajuntament. Les mateixes notícies s’enganxaven, i simultàniament les proclamaven els pregoners per tot Eslovàquia, repicant campanes de llautó o picant tambors. L’única diferència entre les distintes municipalitats era el lloc on havien d’acudir les noies: a la caserna de bombers, l’escola, l’oficina de l’alcalde o la parada de l’autobús. La resta de la informació era la mateixa:
Totes les noies solteres entre els setze i els trenta-sis anys s’han de registrar... el dia 20 de març...
—Per què s’emporten noies? —va preguntar el Giora Shpira.
Aquesta pregunta, se la formularia la resta de la vida.
Capítol 3
Per quina raó comença Heròdot la seva grandiosa descripció del món amb allò que, segons els savis perses, només és un tripijoc de segrests de noies?
—RYSZARD KAPUŚCIŃSKI
Divendres, 13 de març de 1942
L’EDIFICI AMB COLUMNES, GRIS I ADUST, del Departament de Finances estava situat al xamfrà oposat a un dels més bonics de Bratislava, construït el 1890. L’edifici d’art noveau, dissenyat per l’arquitecte austríac Josef Rittner, a la dècada de 1940 era la seu del Ministeri de l’Interior sota la presidència de Josef Tiso. Pensat originalment per acollir l’exèrcit de l’Imperi austrohongarès, era el lloc on giraven els engranatges del Partit Nacional Eslovac. Amb vistes a les ribes del Danubi, i decorat amb cascos romans antics a les quatre cantonades de les múltiples cúpules i arcades que tenia, era un tribut al passat ric i ornamentat de l’imperi. El Departament de Finances tenia la seu en una construcció més minimalista, amb una pàtina déco dels anys vint. Encaixat entre aquestes dues construccions incongruents, el pont de Francesc Josep s’estenia per damunt del Danubi.
Avui en dia, encara es poden veure pescadors asseguts al llarg de les ribes, al costat de petits focs encesos enmig de la boirina del riu, mentre els troleibusos repiquen als carrers de sobre. Algunes coses han canviat. El Departament de Finances ara és el Ministeri de l’Interior. Hi ha un centre comercial carrer avall i una avinguda de tres carrils. Però la mateixa escala ampla mena a la portalada de fusta treballada de nou metres d’alçària, amb poms de llautó com l’urpa d’un gegant. A l’interior, just a la dreta d’un vestíbul de marbre, un elevador paternòster es desplaça sobre la seva cinta contínua d’eficàcia burocràtica des que el van instal·lar a la dècada dels quaranta. Aquest elevador sense portes no atura mai el seu cicle incessant de cubicles en moviment. Igual com l’oració del parenostre, va rebre el nom del seu destinatari; l’elevador es mou com els grans d’un rosari a la mà d’algú. No és pas que ajudi ningú a resar abans d’entrar a dins. Molta gent ha perdut la vida o una extremitat en aquests arxivadors humans, però era el mitjà de transmissió d’aquella època. I aquest paternòster és un dels pocs de la seva classe que queden a Europa.
El ministre de Transport i cap del Departament Jueu, el doctor Gejza Konka, hauria après amb excel·lència la tècnica d’entrar dins de l’armari ascendent mentre es movia, i s’hauria acostumat als espetecs de la fusta, queixant-se del seu pes mentre el portava al pis de dalt, on el ministre de Finances estava enfeinat calculant els costos d’allotjar els jueus de bell nou.
En tant que cap del Departament Jueu, el qual havia ajudat a crear personalment l’estiu de 1941 amb el ministre de l’Interior, el feixista Alexander Mach, Konka no sols era responsable de planificar la deportació de les noies, sinó també d’organitzar els enviaments en tren. Com que el finançament i la rendibilitat dels costos no era del seu departament, i tenint en compte que hi havia costos que calia considerar (menjar, allotjament, guàrdies, combustible), havia de visitar tot sovint el ministre de Finances. El govern eslovac pagava cinc-cents reichsmark (l’equivalent actual de dos-cents dòlars dels Estats Units) per «allotjar» els jueus a Polònia. L’eufemisme de «reallotjar», definit a la Conferència de Wannsee, era «evacuar». El significat dels dos termes era el mateix. De fet, en una ordre de comanda de Zyklon B (el gas que utilitzaven per executar jueus i altres «subjectes indesitjables»), la terminologia real per demanar cinc tones d’aquest gas era «materials per a la reubicació de jueus».
El 1941, després que els eslovacs accedissin al requeriment d’Alemanya d’enviar-hi vint mil treballadors eslovacs, va ser Izidor Koso, cap de les cancelleries del president Tiso i del ministre de l’Interior Mach, qui va suggerir als alemanys que, en comptes d’eslovacs, agafessin jueus. El dispositiu per aplegar vint mil «persones» físicament aptes entre els divuit i els trenta-sis anys, per construir edificis per a jueus als quals «s’ubicaria de manera permanent» a Polònia, va començar el 1941. A pesar de tot, conscients que no en podrien subministrar la quantitat que els exigien els alemanys, Koso va insistir a abaixar l’edat fins als setze. Que les primeres cinc mil persones físicament aptes del contingent haguessin de ser totes noies no va quedar mai estipulat en cap document. Va ser a la Conferència de Wannsee, celebrada el 20 de gener de 1942, quan el comissari/suplent Reich Protector, SS Reinhard Heydrich, i el seu assistent