Les flames de dubte i incertesa, les apagava la raó. Els més assenyats deien que, si el rumor era veritat i el govern agafava unes quantes noies, no se les enduria pas gaire lluny. I si ho feia, seria per poc temps. Només durant la primavera... quan arribés, si de debò arribava. En cas que el rumor fos cert, és clar.
Aquell condicional era tan gran que ningú gosava pronunciar-lo, no fos cas que el món en pes el maleís amb la realitat. Havia de ser un rumor i prou. Per què voldria algú emportar-se tantes noies adolescents?
LA NEU VA COMENÇAR A CAURE quan les mares jueves de tota l’Europa oriental preparaven les espelmes del sàbat. A casa dels Friedman, l’Emmanuel Friedman va entrar per la porta principal picant de mans i cantant:
—Shabbat Shalom! Shabbat Shalom! Shalom! Shalom! Shalom! Shalom!
La canalla es va afegir al cant del pare, picant de mans igualment. Llavors la família es va reunir al voltant de la taula del sàbat, mentre la mare encenia les espelmes. Després de dibuixar tres cercles amb les mans entorn de les flames, la mare es va acostar la flama al cor (perquè el que correspon a una dona és portar llum a la llar), va posar-se les mans sobre els ulls i va murmurar la benedicció del sàbat:
Barukh ata Adonai Eloheinu Melekh ha-olam, asher kid’shanu b’mitzvotav v’tzivanu l’hadlik ner, l’hadlik ner shel Shabbat. 1
L’Edith i la seva germana Lea, en reverent adoració mentre la seva mare pregava en silenci, parpellejava tres vegades i després obria els ulls.
—Bon Shabbes!
Les seves filles la van abraçar, i ella les va beneir totes amb un petó per ordre d’edat, de la més gran a la més petita, però va dipositar un petó una mica més llarg al front de les dues adolescents, la Lea i l’Edith. S’havien sentit altres rumors que no havien donat mai fruit, es va dir, abraçant les noies amb força. Aquella nit, la seva oració a Déu va ser perquè aquell rumor també fos fals.
A fora, el tro rodolava pel firmament com un timbal enorme. Els llampecs il·luminaven la nit. La neu es precipitava en làmines. Ningú podia recordar quants anys havien transcorregut des que s’havia produït una tempesta com aquella.
El matí del sàbat, la borrufada havia abocat un pam i mig de neu, i al migdia, ja arribava a la cuixa. Com de costum, uns quants individus cepats havien començat a fer anar la pala, creient que era preferible enllestir la meitat de la feina i fer-la dues vegades, que esperar i després haver de treballar amb la pala fent el doble d’esforç. La botiga de tabac, no sols estava parcialment neta de neu, sinó també oberta. El mal temps no havia aturat mai un fumador de pro.
Era inusual que el pregoner del poble anunciés proclames els dissabtes; encara més estrany que els trons en plena tempesta de neu. Normalment, les proclames es feien al mercat del divendres o del dilluns. Però aquella tarda, davant dels ajuntaments arreu de l’Eslovàquia Oriental, els tambors van començar a ressonar i, malgrat la borrufada, uns quants gentils es van aturar al carrer a escoltar. S’havia alçat el vent i la neu era alta, i amortia la crida del tambor. Al barri jueu, a les ribes baixes d’un riu petit que feia ziga-zagues al llarg del perímetre meridional del poble, no el va sentir ningú. El mal temps (atès que de mal temps sempre en feia en algun lloc, però avui era pitjor que de costum) no hi ajudava gens.
Entre les poques persones que es van reunir entorn del pregoner, hi havia el Ladislav Grosman, amb vint-i-un anys, que, per motius que només sap ell, era a la plaça en comptes de ser a la sinagoga, o a casa amb la família. El Ladislav tenia els ulls foscos i la cara serena, i era més procliu a dibuixar un somriure que una ganyota de disgust, i una rialla que no pas una llàgrima. Poeta de cor, potser feia una passejada després de l’àpat amb la família, per assaborir la catifa blanca sense petjades que cobria la plaça, arrufant les faccions contra la mossegada freda de la neu que li clivellava el rostre. Potser només necessitava un cigarret. Fos per la raó que fos, quan el pregoner del poble va començar a picar el tambor, el Ladislav es va afanyar, juntament amb els pocs veïns que rondaven pel carrer xafant neu, per sentir les últimes notícies.
Normalment, abans de començar la crida, el pregoner hauria esperat que s’hi aplegués una bona gentada. Però avui no. Va engegar tot d’una per poder-se resguardar d’aquell temps espantós, que li mullava el coll de la camisa i li glaçava el clatell. Els flocs de neu, que queien sobre el cap dels gentils i dels jueus per igual, eren grossos i molls, ara, un senyal segur que la tempesta s’acabava.
Per a alguns, però, estava a punt de començar.
Per damunt de l’estrèpit de la tempesta, el pregoner va cridar:
—A totes les noies jueves de setze anys o més. A les noies solteres, se’ls ordena acudir a l’oficina de registre corresponent; en el moment oportú, ja se’ls comunicaran oficialment els detalls de la inspecció mèdica i el propòsit de tot plegat.
Gairebé no hi havia ningú per sentir-ho. Era una borrufada forta, al capdavall. Només hi havia uns quants fumadors empedreïts, però els homes que ho van sentir van girar el cap als veïns per mormolar: «Ja t’ho deia jo».
Com que no tenia més informació sobre dates ni horaris ni llocs per afegir-hi, el pregoner va concloure la proclama amb la seva pròpia signatura verbal, una mena de comiat semblant al del Bugs Bunny, i un darrer retruc de tambor:
—I això és tot, el cabàs sencer, la informació que ha de conèixer la gent, parada i fonda, ende, fi, fin, tothom cap a casa, amb aquest mal temps no trauríeu ni un gos a fora de...
S’havien acabat els condicionals i els peròs: el rumor era veritat. I l’endemà al matí, tot i que la neu encara s’apilava ben amunt contra les portes, ja ho sabia tothom. L’última proclama va caure sobre els caps dels membres de la comunitat jueva, tan feixuga com els caramells que es precipitaven de les teulades, però molt més perillosa.
QUAN ES TRACTAVA DE MESURES DRACONIANES contra els jueus, sembla-va que el govern eslovac volgués superar els alemanys. Joves esbirros, que s’havien agregat als feixistes eslovacs, la Guàrdia Hlinka d’extrema dreta, atacaven i apallissaven homes i nois jueus que portaven els braçalets preceptius, que ara eren les estrelles grogues. Tombaven o esmicolaven les làpides, assaltaven les botigues amb eslògans antijueus. A les ciutats més grans, es produïen fets esfereïdors, es cantaven cançons nacionalistes al compàs d’una secció rítmica amb el llançament de pedres, i una secció de címbals de vidres trencats. Els quioscs de diaris oferien Stuermer (‘Davanter’), el diari propagandista que alimentava la ignorància i les ideologies racistes, i publicava caricatures difamatòries de jueus amb nassos ganxuts que violaven verges eslovaques, tallaven el coll a la canalla i guardaven la sang per coure la matsà, encavallats sobre el món com si el globus fos un cavall per muntar i conquerir, mentre els heroics soldats alemanys lluitaven contra els jueus demoníacs: el mal personificat de la humanitat.
Una dona, al mercat, va arribar a preguntar a l’Edith:
—On tens les banyes?
Quan l’Edith li va ensenyar que no en tenia cap, la dona va quedar en estat de xoc. Com podia ser algú tan estúpid per creure’s que els jueus tenien banyes, que feien matsà amb sang de criatures, o que havien matat Déu? Els jueus van inventar Déu, per l’amor de Déu!
Com