La noia que es fa dir Llunàtica escolta música dins una càpsula il·luminada. La seva cambra sembla una nau espacial, blanca i metàl·lica, inspirada en la ciència-ficció. Llàstima que se li hagi penjat l’univers com al déu del Twitter. Fins fa no gaire, la seva nebulosa era un seguit d’estrelles; ara, està clafida de forats negres. Podrà reinicialitzar la seva galàxia? I si se li perden els planetes, la memòria i els programes?
Els robots li fan companyia. Les joguines continuen a l’habitació: el Fafà, l’Eco i el Tritó. Per bé que ja no els cuida com abans, no en fa anar mai els noms de fàbrica, tan impersonals (Furby, Kismet i Tamagotchi). Tampoc no els treu la bateria. Seria com si els matés. Els cops que ho ha fet ha plorat i tot.
El seu nom real és Elexa. És molt prima i du auriculars. El volum, altíssim, la separa de l’aire; l’aïllament està aconseguit: fora família, fora món. Tanmateix, la potència acústica no li debilita els pensaments; potser perquè no poden ser-ho més. La noia que no menja no pot insonoritzar-se. Malgrat totes les defenses, se sent raonar i les frases angoixoses que escriu al Twitter i al blog la roseguen per dins.
Millor quedar-se al llit. Un dia no m’aixecaré més. No puc llegir, ni menjar, ni pensar, ni moure’m. Ni tan sols els pensaments són meus, a hores d’ara. Quin soroll fa una persona quan es trenca? No cap. Silenci absolut, per això impressiona.
Com totes les persones assídues a internet, viu dins un zòrbing. La càpsula la protegeix de l’entorn. Gràcies al seu confinament, percep la música en alta fidelitat sense distorsions. La transparència del zòrbing de l’Elexa és prodigiosa. És dels millors del mercat. Malgrat el seu gran volum, de lluny sembla un vel invisible.
L’Elexa té manies com la de mirar-se. Deixa cinc minuts l’espill cap per avall i ja torna a agafar-lo, com si li calgués comprovar si la cara li ha canviat o si encara està viva. També es grava contínuament amb la webcam. Els arxius que acumula per a la posteritat són incomptables.
M’assemblo a mi. Però, sisplau, que no ens confonguin. Parlo en última persona, no en primera. Soc un signe d’interrogació.
Les ortopèdies electròniques l’ajuden a sobreviure com aquells amors que donen la vida i la saquegen. El diari que penja a internet té milers de seguidors. És tan estrany compartir el més íntim. L’Elexa comprova sens parar si té alguna notificació. No ho hauria de fer. Es desconcentra. Està estudiant. Si no arriba a notable, es mor.
Avui he mirat el correu seixanta-set vegades; Twitter, noranta-tres, i he entrat a Friendglobe cent vint-i-dos cops. Que poc que m’ajuda la xarxa. Estic gastant-hi la vida. Encara que no acabo de saber on m’ignoren més: si online o offline.
El planeta s’està omplint de persones excessivament connectades i soles. Dins de cada bombolla virtual, hi ha una mònada autosuficient. Però les nenes que són una monada, pensa l’Elexa, no estan soles. Si jo n’estic, deu ser perquè no soc sexi. Alguns canvien de perfil cada setmana, provant d’oferir el millor de si mateixos, ni que sigui mig fals. Que atractiu que és tothom; i que atrevit! Avui aquest àlies, demà un altre. Després, a la realitat, són vulgars. L’Elexa prefereix quedar-se darrere el teclat com si ella fos transparent, i que la Llunàtica parli per ella. Entre les dues pensen tantes coses alhora que no aconsegueix diferenciar les que són seves ni les que li fan mal de les que no.
Què faria sense xarxes? Podria estar sense ordinador. Però sense l’Aerytod i l’Skymòbil, no.
Besa els seus aparells i es mira a les pantalles que li fan d’espill. A la cambra, sona música avantguardista i no pas el pop o el tecno que escolten els de la seva edat. Ella s’ha de diferenciar en tot. No pot ser com els altres. No ho és.
Aquesta cançó és jo. Soc jo. Que irònic trobar més suport en una cançó que en una persona.
La comunió entre l’Elexa i la música és intensa. Al Conservatori, treu bones notes d’harmonia, però no se’n surt amb els instruments. D’aquí la seva frustració. No obstant això, comprèn les combinacions laberíntiques dels sons. La seva devoció, però, és excessiva. L’Elexa està posseïda per la xarxa, per l’anorèxia i per la música. Si una sola d’aquestes influències ja és difícil de vèncer, tres és quasi impossible.
La música és la meva droga. L’amiga que no falla mai. Sap quan estic feta pols i quan toca alegria. No puc córrer sense la meva playlist. Ni estudiar, ni dutxar-me, ni despertar-me, ni dormir. Sosteniu-me, sostinguts... Escolto l’estranya La# menor. Gairebé no hi ha obres en aquesta rara tonalitat de set hashtags: l’A-sharp, l’afilada, la inexistent. Jo també existeixo molt poc i sono molt rara, amiga La sostinguda menor. Només vull estar sola escoltant l’mp15. Demano tant?
2. ENXARXADES
Què demanaries si...? Hi ha frases que no em puc permetre. La meva vida és complicada. Demanaria massa. Tenir internet de franc és un gran què. No puc queixar-me. Passar dels contactes per escrit a parlar per la pantalla ha estat un gran pas. A poc a poc, em dic per esperonar-me.
—Oh là là! —fa l’Elexa molt melòdica.
—A aquest món, li cal menys Whatsapp i més visites inesperades! —li he deixat anar sorprenent-la per Skype.
—Em trenques els esquemes, Índia. Et desconnectes quan vols i apareixes sense avisar. I perquè estàs bona sense estar prima! —Riem.
—Soc una tia massissa, ho pots dir. —Faig teatre.— Els homes es moooren per les meves corbes; que són més insinuants que les d’aquesta bombollassa —dic assenyalant el zòrbing que m’encercla. Riem.
—El que no m’agrada del zòrbing és que fa molt grassa.
—Sí, però aïlla bé.
—Tens raó. L’acústica és espectacular. De tota manera, no et fa sentir una mica ridícula?
—Per què? Tothom en porta. Internet és així. És un vestuari futurista. A mi m’agrada. I a sota, t’hi pots posar el que vulguis.
L’Elexa tecleja dins el zòrbing, religiosament tancada i separada de la resta del pis. La comunicació amb la seva família és mínima. Com que menja poc i a deshora, es pot saltar les trobades per esmorzar, dinar i sopar. Els seus pares la tracten com a una planta delicada. Li porten aliments dietètics, partitures i roba. Avui estrena una gasa groc pàl·lid d’un dissenyador japonès. Encara que no surt gaire de casa, li agrada vestir bé. L’anima. I com que es fa selfies, tothom li veu els vestits. Així que en segueix comprant en línia. Tanmateix, darrerament no es fotografia gaire. No en té ganes. El seu habitacle d’Asimov ja no l’estimula. Els neuromants de l’institut que venien a visitar-la ja no ballen en el seu petit cosmos. L’hauria de pintar de negre i vermell per sentir-se a l’infern i fer por a qui gosés entrar-hi. Però no és una noia agressiva. Des que ens vam conèixer en línia, som inseparables, per bé que jo no tinc l’aspecte de nimfa desvalguda. Com que sempre vesteixo d’índia amb serrells i cintes al cap, diuen que tinc una personalitat sexi i salvatge.
—Deu ser que estic depre.
—Elexa, els que no pareu d’esmentar els vostres ex per Facebook, què us passa? No teniu un altre tema?
—Ja no soc de Facebook! És un fòssil. Ja no hi trobes ningú. Tothom és a Friendglobe.
—Jo em vaig criar amb FB i amb Storify, que, tot i ser més seriós, ja ha