I, de sobte, el paradís. Núria Perpinyà Filella

per una fotesa així. A qui li importa una clau? Aleshores vaig rumiar i recordar que els zeladors també es passaven el dia obrint i tancant portes (en aquesta clínica hi ha una gran psicosi amb la seguretat; tenen por que els bojos es matin els uns als altres o cremin els mòduls). Els zeladors devien tenir còpies de totes les dependències. Com que era poc probable que entressin a consultar els arxivadors, trobarien menys a faltar la clau. Una nit vaig escolar-me a la saleta dels zeladors; amb un cop d’ull, vaig detectar un armari metàl·lic idèntic al de les infermeres. Les claus estaven etiquetades igual. Era ben idiota ser tan escrupolós tancant i barrant-ho tot i deixar l’armariet obert amb les claus penjant. Per ser un espai ple de desequilibrats, la seguretat era més aviat insegura. Vaig agafar la clau anomenada arxiu i la vaig deixar a l’armari de la sala d’infermeres. Soc bona fent d’espia. Els milers de thrillers que he vist han servit per a alguna cosa.

      Quan torno de nit a la 143, la cambra que comparteixo amb l’Elexa, i veig llum pels passadissos, m’amago. Les crosses em delaten. El quarto on em passo el dia és molt estret. Al començament m’asseia a l’escaleta de tres graons que tenen per arribar als prestatges de dalt. Però l’esquena em feia tant mal que no podia aguantar-ho. Calia que trobés alguna cosa per jeure: un matalàs, una gandula del jardí, el que fos. M’hi passo massa hores, m’he d’estirar. Vaig fer una inspecció pels passadissos per veure què podia agafar. M’havia d’aïllar del terra; les rajoles són massa fredes i dures. Els sacs de roba bruta eren temptadors i fàcils de transportar. Flonjos i voluminosos, ideals. Llàstima que tinguessin els bacteris d’un altre. La roba neta està apilada llençol a llençol i tovallola a tovallola. Però amb les crosses, m’era difícil endur-me’n una pila de cop. Prendre un matalàs d’una cambra buida seria massa descarat i no el podia dominar anant coixa. Em calia un futon. A la Lúbol, però, no veia cap malalt japonès. O sí. Els ulls ametllats dels orientals se’m van transformar en els ulls dels residents amb síndrome de Down. A la Lúbol no atenen nens, però sí adults amb aquesta alteració genètica. A la sala lúdica, havia vist els pufs on s’asseien per cantar i fer exercicis de coordinació envoltats de proteccions toves per evitar fer-se mal. Ateses les seves limitacions, devien tenir una trisomia severa. Molt bé. Ja havia localitzat la meva chaise longue. Còmoda, adaptable i lleugera. Ara calia transportar-la. Els lladres sempre hi tornen, ja se sap. La mania de tancar-ho tot d’aquesta santa casa. Torna-te’n a la sala d’infermeres i agafa la clau dels pufs. No es queixaran. Aquest cop la tornaria de seguida. Plic-plac, plic-plac, repiquetejaven les meves ortopèdies pels passadissos. No podien armar menys escàndol? Estava robant! Despertaria a tothom! Ranquejant com podia, vaig arribar a la sala de jocs. Hi havia molts pufs; no es notaria si en desapareixia un. Satisfeta per la meva troballa, em vaig endur el meu sostenint-lo amb un braç procurant no perdre l’equilibri. Plic-plac, plic-plac. Que a poc a poc que avançava. A l’alçada de l’armariet de les claus, vaig deixar el puf al passadís i vaig reintegrar la clau tan de pressa com vaig poder. Potser no havia de córrer el risc d’abandonar el meu trofeu, però temia trobar-me una infermera de nit a la sala. Sempre podia dir que venia a preguntar-li alguna cosa, però entrar-hi amb l’embalum no tenia cap justificació. Un cop resolt el tema de la clau, vaig prosseguir la meva peregrinació —plic, plac; plic-plac— fins al quarto carregada amb el puf. Fantàstic! Quedava molt ben encaixat entre els prestatges. Des d’aleshores, el meu amagatall ha millorat molt; estar-hi ajaguda, ni que sigui arran de terra, és una meravella, penso mentre faig girar novament la maneta de níquel i em preparo per anar-me’n. Aguditzo l’oïda. No se sent res. Endavant. És hora d’estirar-se al llit. Maleïdes crosses! No podrien fer menys soroll? Som-hi, va. Només he de recórrer dos passadissos, passar el revolt i ja hi soc. Soc més a prop del que creuen. Un dia vaig sentir que em buscaven i que em cridaven pel nom. Devien estar molt amoïnats perquè aquí normalment regna el silenci. Jo, òbviament, vaig restar callada. Ja en tinc prou, amb els meus problemes. Quan em cansi d’aquest cau, me’n buscaré un altre. Perquè aquest no és una delícia. Des que em passo el dia repanxolada al quarto dels arxius, se m’adormen les cames i em tornen a fer mal com a casa: no és gaire bucòlic que un patiment et recordi casa teva. I, a més, és injust: enyoro molt el meu sofà llit. I sobretot els meus ginys. No em penso queixar. He estat pitjor. He arribat a arrossegar-me per terra per arribar als llocs. Ara em mantinc dreta recolzada a les crosses. Vaig fer bé de comprar un sofà llit gegant. Això sí que és vida. Jo ben allargassada amb un ordinador a cada banda i tot d’aparells electrònics al meu voltant fent de satèl·lits, que només aparto quan tinc visites masculines i la cosa, com sé per experiència, se surt de mare. Tot i que el meu pis pugui semblar desmanegat, tinc cura de les meves possessions. Al començament tenia por d’adormir-me a sobre dels aparells i esclafar-los, com quan dorms amb un bebè... Però no és moment de pensar en criatures... Llevat que siguin, com els musculosos fisioterapeutes, molt grans.