—Uaauuuu! Però no em moro. Encara seràs meva —faroleja el Fusquero.
—Què més voldries, pocapena!
7. PSICÒTROPS
—Pena...
—Què dius?
—Que dec fer cara de pena...
—No gens. Estàs molt maca.
Vam ingressar a la clínica Lúbol fa sis dies. Sembla moltíssim més. L’Elexa ha passat moments de gran histèria i depressió. L’han mantingut aïllada i sedada. La veia a través de la finestra de la porta. Pobreta. Avui se la veu més desperta. Jo vaig tirant com puc, amb les cames i amb tot. No m’agrada queixar-me. I menys aquí, que està ple de malalts. Mentre la vetllo, llegeixo una revista de psiquiatria de la biblioteca. Em fixo en el testimoni d’un pacient: «Quan xatejo amb algú, ni que sigui amb un robot, no em sento tan sol i hikikomori; la nostra generació és així. Som ciborgs: humans amb una realitat augmentada en línia». L’Elexa, des del llit, barboteja drogada pels antidepressius.
—Hem fet bé de venir? Em curaran?
—És això o morir-se. Tot i que, què poden fer, si no et coneixen?
Tu tampoc no em coneixes de res, voldria dir-li. Només soc una seguidora del teu blog que et llegeix de tant en tant; un nom fals que escriu a una llunàtica; una consellera virtual a qui confesses els pecats. No saps res de mi: el que era, el que soc, els mals d’esquena, el meu dia a dia. L’Elexa tanca els ulls i cau de nou en la sopor. Fins a migdia, remuga i delira. De sobte, arrenca tímidament a parlar.
—Cal... calor...
—Tens calor? Et trec la bànua?
—Calor... calories... He de pesar... el menjar... Mira la compo... sició, Índia, sisplau..., jo no puc. De què deuen ser aquests sèrums? Espero que no m’estiguin ficant... patates fregides —diu, extenuada, amb un fil de veu; ens en riem a gust: és una bona xavala.
—Effexor, Nardil i Zoloft —dic llegint les etiquetes—. No et pots queixar: tres mosqueters al servei de la reina.
—El berenar d’ahir... va ser més bo.
—I tant, les benzodiazepines, el Xanax i l’Altivan són molt gustosos.
—Només em faltaven les dro... gues... de disseny —comenta amb ironia—. Què són?
—Ansiolítics, antidepressius...
—O sigui...: anti-jos... Sento... una impotència... con... tínua que m’ofega.
Passem molta estona en silenci fins que reprèn la conversa. M’han dit que la deixi reposar. Parla millor, més seguit.
—Vas néixer... coixa?
—Tinc problemes de locomoció.
—Culpa... d’un cotxe? Vas tenir una trompada?
—Més o menys. —Terreny vedat.
—A mi també em costa moure’m. Aviat em canso. Això que diuen que trenta-quatre quilos no són gaire. Doncs a mi em pesen com un mort. «Com que no menges, no tens forces» —estrafà—. Sempre la mateixa cançó.
Mitja hora després, es desperta de nou.
—Què et semblen els que ens han tocat, Elexa? Quins cardos.
—I que grans. Te n’agrada algun? El Raül? —Faig un ganyota de repulsió; riem.— El Carles no està malament. És tot múscul. —Convinc amb ella que sí. Un cop fet aquest esforç per parlar, decau un altre cop i s’adorm. Al vespre, passa molta estona desperta mirant el sostre. La vall que s’estén finestra enllà no li desperta cap interès.
—Com et sents sense internet, Llunàtica?
—Perduda, despullada. Internet no pesa. És tan eteri... Tu no el trobes a faltar?
—Jo no. Només hi entro quan treballo. No soc com tu, que et deixes la vida a la xarxa —afegeixo amb un retret suau—. Tu i les teves amigues del Tumblr...
—Sobrevisc... gràcies a... YouTube. Però només hi miro vídeos... de concerts... cap rucada...
M’ajupo com puc i inspecciono les parets. Hi ha endolls per cable cibernètic. Si t’hi apropes, es nota l’electricitat lambda. Ho faig per instint; em cal estar connectada per la feina. He de consultar mil coses a la xarxa per poder desenvolupar una trama, per comprovar que no hi hagi plagis, per comparar altres sèries amb la nostra; mil informacions clau per poder treballar en condicions. Tanmateix, com que soc aquí per donar suport, també m’afecten les restriccions. Ai! Em costa una barbaritat alçar-me de terra. Em deixaran enviar el capítol setmanal des de la sala d’infermeres i poca cosa més. Si ho arribo a saber, no vinc. Em sortiran uns guions infectes per culpa de les punyetes de l’Elexa. Encara m’acomiadaran..., m’estic jugant la tele per ella. Però, esclar, no l’hi puc dir. No en té ni puta idea, del meu sacrifici.
—Aquí hi havia ordinadors. Els han tret.
—Si se’ls han endut, han de ser en algun lloc. —S’entusiasma, febril.— La doctora en té. I les infermeres.
—Juguem net. Hem vingut a desintoxicar-te.
Merda, no li hauria d’haver esmentat el seu vici més gran. També m’acomiadaran de dama de companyia. Primera regla d’una teràpia: si un amic alcohòlic et demana ajuda, no li regalis una ampolla.
—No me’n sortiré. Tampoc és el dimoni, Google. Bé, sí, estic una mica posseïda. Igual que tothom, no?
—Estàs superenganxada. No dorms.
L’Elexa assenteix i somica:
—Gràcies per acompanyar-me, Índia. Sola no hauria vingut.
—Em calia desconnectar de la gent. —Dissimulo el nerviosisme mossegant-me les ungles.— No la suporto.
—No em suportes?
—A voltes, ni tu t’aguantes, Llunàtica.
—Jo m’odio. Com és que no hi ha mirall al lavabo? Tan lletja em deixaran? M’han agafat el mirallet de la bossa. No hi ha dret. És la meva intimitat. L’he de mirar tot sovint. No sé com soc si no em miro.
S’ha fet de nit. Me’n vaig a dormir sense sopar. Estic feta pols. Quan era adolescent, no volia ser jo; volia ser moltes persones diferents. L’Elexa també vol ser una altra. El que aspirem a ser ens millora, és el nostre repte; però també la nostra frustració, perquè mai no aconseguim ser el nostre ideal. La doctora m’ha dit que el tic de l’Elexa de mirar-se al mirall no és perquè sigui presumida, ni perquè estigui massa pagada de si mateixa, sinó tot al contrari. Així mateix, fer-se tantes fotos revela inseguretat, li cal que li diguin que és maca i que la tenim present perquè ella no s’ho creu.
He de corregir l’escena del trauma del marcià. A veure com ho faig, sense internet. Estic de molt mal humor. Prefereixo no menjar que sofrir una altra conversa de compromís amb el personal de la clínica. Estic prou grassa, em puc saltar un àpat. I què en direm de la resta d’acompanyants desvagats? Que se me’n fot el que els passa als seus familiars. N’estic tipa, dels seus planys. Jo també tinc molts maldecaps. I sobretot soc d’una altra espècie. No m’agraeixen que tingui la deferència d’escoltar-los, quan tot el que diuen és insuls. Són d’una vulgaritat que mata. Sento les meves crosses pel passadís. Plic, plac. Plic, plac. Plic, plac. Les odio. Després diuen de la xarxa. Allí sí que hi ha gent interessant i webs sorprenents. És pura màgia, no aquest ensopiment mortal dels prats i del silenci hospitalari. Hem evolucionat molt, senyors! El camp és la prehistòria. No em poden obligar a perdre mesos en un món pretecnològic. Fuck! Fuck! Shit! Més val que no pensi