Tot i que aquest text no respon a la pregunta de si la materialitat del cos és totalment construïda, ha estat el focus de gran part del meu treball posterior, que espero que sigui aclaridor per a qui ho llegeixi.10 La pregunta de si la teoria de la performativitat es pot transposar a qüestions de raça ha estat explorada per diverses persones de l’acadèmia.11 Jo assenyalaria aquí no només que les presumpcions sobre la raça invariablement permeen el discurs sobre el gènere de maneres que cal fer explícites, sinó també que la raça i el gènere no han de ser tractats com a analogies simples. Per tant, suggereixo que la pregunta que cal fer no és si la teoria de la performativitat és transposable a la raça, sinó què passa amb la teoria quan intenta aplicar-se a la raça. Molts d’aquests debats s’han centrat en l’estatus de la construcció, si la raça es construeix de la mateixa manera que el gènere. La meva opinió és que no hi serveix cap relat únic sobre la construcció, i que aquestes categories sempre funcionen com a fons l’una de l’altra, i sovint la seva articulació més poderosa és a través de l’altra. Així, la sexualització de les normes racials de gènere cal llegir-la des de moltes perspectives alhora, i l’anàlisi certament il·lumina els límits del gènere com a categoria exclusiva d’anàlisi.12
Tot i que he enumerat algunes de les tradicions acadèmiques i debats que han impulsat aquest llibre, no és el meu propòsit oferir-ne una defensa completa en tan poques pàgines. Hi ha un aspecte sobre les condicions de la producció del text que no sempre s’entén: es va produir no només a partir de l’acadèmia, sinó a partir de moviments socials convergents dels quals he format part, i en el context d’una comunitat lèsbica i gai a la costa est dels Estats Units on havia viscut durant catorze anys abans d’escriure aquest llibre. Malgrat que el text disloca el subjecte, aquí hi ha una persona: vaig anar a moltes reunions, bars i manifestacions, i vaig veure molts tipus de gèneres; em vaig veure a mi mateixa allà on alguns s’entrecreuen, i vaig experimentar la sexualitat en diversos dels seus límits culturals. Vaig conèixer moltes persones que intentaven trobar el seu camí dins un moviment significatiu per al reconeixement sexual i la llibertat, i vaig sentir l’alegria i la frustració que comporta formar part d’aquest moviment tant en l’esperança com en la divisió interna. Alhora que m’obria pas a l’acadèmia, també feia la meva vida fora d’aquelles parets, i encara que Problemes de gènere és un llibre acadèmic, va començar, per a mi, en un moment de canvi, asseguda a la platja de Rehoboth, preguntant-me si podia enllaçar les diverses facetes de la meva vida. Que pugui escriure de manera autobiogràfica no reubica, crec, el subjecte que soc, però potser dona a qui ho llegeix un cert consol que aquí hi hagi algú (de moment deixaré de banda el problema que aquest algú es doni dins el llenguatge).
Que el text continuï avançant fora de l’acadèmia fins avui ha estat per a mi una de les experiències més gratificants. Alhora que el llibre era assumit per Queer Nation, i algunes de les seves reflexions sobre la teatralitat de l’autopresentació queer ressonaven en les tàctiques d’ACT UP, va ser un dels materials que també van contribuir a empènyer els membres de l’Associació Americana de Psicoanalítica i l’Associació Americana de Psicologia a reavaluar algunes de les opinions que tenien sobre l’homosexualitat. Les arts visuals es van apropiar de moltes maneres de les qüestions sobre el gènere performatiu, a les exposicions del Whitney, i a l’Otis School for the Arts de Los Angeles, entre d’altres. Algunes de les formulacions del text sobre el tema de les dones i la relació entre sexualitat i gènere també van fer el seu camí en la jurisprudència feminista i en la beca jurídica contra la discriminació, en el llegat de Vicki Schultz, Katherine Franke i Mary Joe Frug.
Posteriorment, m’he vist obligada a revisar algunes de les meves posicions en Problemes de gènere pels meus propis compromisos polítics. Al llibre, tendeixo a concebre la reivindicació de la universalitat en termes exclusivament negatius i excloents. Amb tot, vaig arribar a veure que el terme té un ús estratègic important, precisament com a categoria no substancial i oberta, quan vaig treballar amb un grup extraordinari d’activistes primer com a membre de la junta i després com a presidenta de la Comissió Internacional Gai i Lesbiana de Drets Humans (1994-97), una organització que representa les minories sexuals en una àmplia gamma de qüestions de drets humans. Allà vaig arribar a entendre com l’afirmació de la universalitat pot ser prolèptica i performativa, conjurant una realitat que encara no existeix, i mantenint la possibilitat d’una convergència d’horitzons culturals a què encara no s’ha arribat. Així, he arribat a una segona visió de la universalitat en què es defineix com una feina de traducció cultural orientada al futur.13 Més recentment, m’he vist obligada a relacionar la meva obra amb la teoria política i, de nou, amb el concepte d’universalitat en un llibre escrit conjuntament amb Ernesto Laclau i Slavoj Žižek sobre la teoria de l’hegemonia i les seves implicacions per a una esquerra teòricament activista (que publicarà Verso l’any 2000).
Una altra dimensió pràctica del meu pensament ha tingut lloc en relació amb la psicoanàlisi com a projecte tant acadèmic com clínic. Actualment treballo amb un grup de terapeutes psicoanalítics progressistes en una nova revista, Studies in Gender and Sexuality, que busca acostar el treball clínic i acadèmic al diàleg productiu sobre qüestions de sexualitat, gènere i cultura.
Tant des de la crítica com des de la simpatia per Problemes de gènere s’ha subratllat la dificultat del seu estil. Sens dubte és estrany, i hi ha a qui crispa els nervis, que un llibre que no es consumeix fàcilment es faci «famós» segons els estàndards acadèmics. Potser es pot atribuir aquesta sorpresa al fet que subestimem el públic lector, la seva capacitat i el seu desig de llegir textos complicats i desafiants quan la complicació no és gratuïta, quan el repte està al servei de qüestionar veritats que donem per fetes, quan el fet de donar per fetes aquestes veritats és, de fet, opressiu.
Crec que l’estil és un terreny complicat, i no el triem ni el controlem unilateralment amb els propòsits que ens plantegem conscientment. Fredric Jameson ho va deixar ben clar al seu primer llibre sobre Sartre. Certament, es poden fer exercicis d’estil, però els estils que et són disponibles no es poden triar del tot. A més, ni la gramàtica ni l’estil són neutres políticament. Aprendre les regles que regeixen el discurs intel·ligible és una inculcació del llenguatge normalitzat, en què el preu de no conformar-s’hi és la pèrdua de la intel·ligibilitat mateixa. Com em recorda Drucilla Cornell, en la tradició d’Adorno: el sentit comú no té res de radical. Seria un error pensar que la gramàtica rebuda és el millor vehicle per expressar punts de vista radicals, ateses les limitacions que imposa la gramàtica al pensament, de fet, sobre el que és pensable mateix. Però està clar que hi ha qui troba irritants les formulacions que capgiren la gramàtica o que qüestionen implícitament els requisits del subjecte-verb del sentit proposicional. Produeixen més feina per al públic lector, i de vegades al públic lector l’ofèn aquesta exigència. Qui s’ofèn sol·licita legítimament una «parla clara» o la seva queixa sorgeix d’una expectativa sobre la vida intel·lectual des del punt de vista del consumidor? Potser se’n pot derivar algun valor, d’aquestes experiències de dificultat lingüística? Si el gènere es naturalitza a través de les normes gramaticals, com ha argumentat Monique Wittig, l’alteració del gènere al nivell epistèmic més fonamental s’ha de dur a terme, en part, mitjançant el qüestionament de la gramàtica en què es dona el gènere.
La demanda de claredat oblida les trampes que hi ha darrere la visió aparentment «clara». Avital Ronell recorda el moment en què Nixon va mirar als ulls del país i va dir: «Deixa’m dir una cosa molt clara», i va