El 1989 m’interessava molt criticar una assumpció de l’heterosexualitat generalitzada a la teoria literària feminista: pretenia rebatre les perspectives que pressuposaven els límits del gènere i com havia de ser, i que restringien el significat del gènere a les idees rebudes sobre la masculinitat i la feminitat. Pensava i continuo pensant que qualsevol teoria feminista que, entre els pressupòsits de la seva pròpia pràctica, restringeixi el significat del gènere estableix normes de gènere excloents dins del feminisme, sovint amb conseqüències homòfobes. Em semblava, i em continua semblant, que el feminisme hauria de vigilar de no idealitzar determinades expressions de gènere que, al seu torn, produeixen noves formes de jerarquia i exclusió. En concret, m’oposava a aquells règims de veritat que estipulaven que determinats tipus d’expressions de gènere eren falsos o derivats, i d’altres, certs i originals. L’objectiu no era prescriure una nova forma de vida dins el gènere que pogués servir de model per a qui llegís el text. Més aviat, l’objectiu del text era obrir el camp de possibilitats del gènere sense dictar quins tipus de possibilitats s’haurien de materialitzar. Ens podríem preguntar per a què serveix, al cap i a la fi, «obrir possibilitats», però és improbable que algú que hagi entès què vol dir viure al món social com el que és «impossible», il·legible, irrealitzable, irreal i il·legítim es faci aquesta pregunta.
Problemes de gènere intentava descobrir com certes presumpcions habituals i violentes exclouen el fet mateix de pensar sobre què és possible en la vida dins el gènere. El text també tractava de desautoritzar tots els esforços d’utilitzar un discurs de la veritat per deslegitimar les pràctiques sexuals i de gènere de les minories. Això no vol dir que totes les pràctiques minoritàries s’hagin d’acceptar o de celebrar, però sí que hauríem de poder pensar-hi abans d’arribar a concloure’n res. El que més em preocupava era com el pànic davant d’aquestes pràctiques les feia impensables. Per exemple, la destrucció del binarisme de gènere és tan monstruosa, tan aterridora, que cal considerar-la definitivament impossible i excloure-la heurísticament de qualsevol esforç per pensar el gènere?
Algunes presumpcions d’aquesta mena es trobaven en el que en aquella època s’anomenava «feminisme francès», i gaudien d’una gran popularitat entre l’acadèmia literària i algunes teories socials. Tot i que m’oposava al que considerava que era l’heterosexisme central del fonamentalisme de la diferència sexual, també bevia del postestructuralisme francès. El meu treball a Problemes de gènere va acabar sent una feina de traducció cultural. Es va aplicar la teoria postestructuralista a les teories dels Estats Units sobre el gènere i les dificultats polítiques del feminisme. Si, en algunes de les seves formes, el postestructuralisme apareix com un formalisme, allunyat de les qüestions del context social i els objectius polítics, no ha estat el cas de les seves apropiacions nord-americanes més recents. De fet, el que pretenia no era «aplicar» el postestructuralisme al feminisme, sinó reformular aquestes teories des d’un punt de vista específicament feminista. Mentre que alguns defensors del formalisme postestructuralista expressen consternació per l’orientació obertament «temàtica» que rep en obres com Problemes de gènere, les crítiques al postestructuralisme dins l’esquerra cultural han expressat un fort escepticisme davant la pretensió que de les seves premisses en pugui sortir res que sigui políticament progressista. En tots dos casos, però, el postestructuralisme es considera unificat, pur i monolític. En els darrers anys, però, aquesta teoria, o aquest conjunt de teories, ha migrat a estudis de gènere i sexualitat, i als estudis postcolonials i de raça. Ha perdut el formalisme anterior i ha adquirit una vida nova i trasplantada dins el camp de la teoria cultural. Encara hi ha debats sobre si la meva feina o la de Homi Bhabha, Gayatri Chakravorty Spivak o Slavoj Žižek pertany als estudis culturals o a la teoria crítica, però potser aquestes preguntes simplement mostren que s’ha trencat la forta distinció entre tots dos. Des del camp teòric hi haurà qui afirmarà que tot això pertany als estudis culturals, i hi haurà professionals dels estudis culturals que es definiran contra tot tipus de teoria (encara que, significativament, no és el cas de Stuart Hall, un dels fundadors dels estudis culturals a la Gran Bretanya). Però totes dues bandes del debat de vegades perden de vista que la teoria ha canviat de dalt a baix precisament a través de les seves apropiacions culturals. Hi ha un nou escenari per a la teoria, necessàriament impur, on emergeix dins l’acte mateix de la traducció cultural, i com a traducció cultural. No és que l’historicisme desplaci la teoria, ni és una simple historicització de la teoria que exposi els límits contingents de les seves afirmacions més generalitzables. Més aviat és l’aparició de la teoria al lloc on es troben els horitzons culturals, on és necessària la traducció i la promesa d’èxit és incerta.
Problemes de gènere arrela en la «teoria francesa», que és en ella mateixa una curiosa construcció nord-americana. Només als Estats Units s’ajunten tantes teories diferents com si tinguessin alguna mena d’unitat. Tot i que el llibre s’ha traduït a diverses llengües i ha tingut un impacte especialment fort en les discussions sobre gènere i política a Alemanya, sortirà a França, si és que hi acaba sortint, molt més tard que a d’altres països. Ho esmento per subratllar que el gal·locentrisme aparent del text queda a una distància significativa de França i de la vida de la teoria a França. Problemes de gènere tendeix a llegir conjuntament, en una línia sincrètica, diferents intel·lectuals de França (Lévi-Strauss, Foucault, Lacan, Kristeva, Wittig) que tenien poques aliances entre si i que a França poques vegades es llegeixen conjuntament, si és que s’arriben a llegir. De fet, la promiscuïtat intel·lectual del text el marca precisament com a nord-americà i el fa aliè al context francès, i també ho fa l’èmfasi en la tradició sociològica i antropològica angloamericana dels estudis de «gènere», que és diferent del discurs de la «diferència sexual» que es deriva de la recerca estructuralista. Si el text corre el risc de ser eurocentrista als Estats Units, els pocs editors francesos que l’han considerat hi han vist una amenaça d’«americanització» de la teoria a França.1
Per descomptat, la «teoria francesa» no és l’única llengua d’aquest text. Sorgeix d’un llarg compromís amb la teoria feminista; amb els debats sobre la construcció social del gènere; amb la psicoanàlisi i el feminisme; amb la feina extraordinària de Gayle Rubin sobre el gènere, la sexualitat i el parentiu; la feina revolucionària d’Esther Newton sobre el drag; els escrits teòrics i de ficció brillants de Monique Wittig, i amb les perspectives gais i lèsbiques sobre les humanitats. Mentre que moltes feministes de la dècada del 1980 van assumir que el lesbianisme connecta amb el feminisme en el feminisme lèsbic, Problemes de gènere pretenia rebutjar la idea que la pràctica lèsbica exemplifiqui la teoria feminista, i situava una relació molt més complicada entre els dos termes. El lesbianisme en aquest text no representa tornar al que és més important de ser una dona; no consagra la feminitat ni assenyala un món ginocèntric. El lesbianisme no és la consumació eròtica d’un conjunt de creences polítiques (la sexualitat i les creences es relacionen d’una manera molt més complexa i, molt sovint, en desacord entre elles). El text es pregunta, en canvi: com qüestionen les pràctiques sexuals no normatives l’estabilitat del gènere com a categoria d’anàlisi? Com determinen algunes pràctiques sexuals la pregunta: què és una dona, què és un home? Si ja no s’ha d’entendre que el gènere es consolida a través de la sexualitat normativa, hi ha una crisi del gènere específica als contextos queer?
La idea que la pràctica sexual té el poder de desestabilitzar el gènere va sorgir de la meva lectura de «The Traffic in Women», de Gayle Rubin, i vaig intentar establir que la sexualitat normativa reforça el gènere normatiu. En resum, una és dona, segons aquest marc, en la mesura en què funciona com a dona dins del marc heterosexual dominant, i posar en qüestió el marc potser és perdre una part del sentit del lloc que s’ocupa dins el gènere. Suposo que aquesta és la primera formulació de «problemes de gènere» en aquest text. Volia