David Murillo Bonvehí
EMPRESA I VALORS
L’empresa en l’economia global
Editorial Barcino SA
Barcelona
Col·lecció Observatori dels Valors
Coordinació
Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica
(ESADE)
Titular de la Càtedra Jordi Pujol
Directors de la col·lecció
Àngel Castiñeira
Ferran Sáez
Equip d’investigadors dels núm. 9-12
David Murillo
Daniel Ortiz
Laura Albareda
Enric Colet
1a edició: juny de 2009
© ESADE
© Fundació Lluís Carulla
© D’aquesta edició: Editorial Barcino SA Acàcies 15, 08027 Barcelona
Fundació Lluís Carulla
Carrer Aribau 185
08021 Barcelona
www.fundaciolluiscarulla.cat
Amb la col·laboració de Joaquim Roglan
Producció editorial Jordi Quer
Correcció lingüística Esmena Correccions
Disseny Jordi Casas
Maquetació Vània Rosell
Impressió Gràfiko
Dipòsit legal: B-24602-2009
ISBN: 978-84-7226-927-9
Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense l’autorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.
la crisi com a exemple de complexitat axiològica
Per a molts, la crisi del 2008 va iniciar-se a finals de setembre d’aquest any, quan el Congrés nord-americà reunit en ple va rebutjar la proposta presentada pel secretari del Tresor, Henry Paulson, per tal de salvar un sistema financer amenaçat de col·lapse. Durant les setmanes posteriors, a diferents parts del planeta, les conseqüències es van fer sentir: l’atur s’incrementava, les macromagnituds econòmiques empitjoraven amb força i els plans de rescat públics s’elaboraven per tornar a ser reescrits. Tant és que molts analistes, entre ells el George Soros de La crisi del capitalisme global (1999), parlessin des de feia temps de l’amenaça de la bombolla financera, de la tendència inajornable a l’explosió. La crisi, anunciada, coneguda, però d’uns efectes molt superiors als que molts van intuir, es va precipitar a la tardor del 2008.
I com acostuma a succeir en el cas de grans daltabaixos, un dels primers a parar el cop va ser el model econòmic, els valors dels directius, la cultura de l’avidesa i el risc. Efectivament, una gran part de la responsabilitat d’aquesta crisi té noms i cognoms concrets. N’hi ha d’altres, però, que per manca de voluntat de conèixer, per dispersió de responsabilitats i atenció, quedaran per sempre en l’anonimat. No hi ha dubte que va existir un primer inventor d’aquest instrument financer anomenat “obligació de deute col·lateral”, una bomba explosiva que permetia la desaparició del risc del balanç. Tampoc no hi ha dubte que va haver-hi executius que van decidir que, en condicions de crèdit barat, el millor que podien fer era donar tants préstecs hipotecaris com fos possible. Un càlcul fet amb independència de les possibilitats de retornar aquests crèdits i amb la falsa certesa que els béns immobles no es devaluarien mai. Greu error de greus conseqüències.
Quan parlem d’aquesta mena d’actuacions, efectivament, estem parlant de valors d’empresa, però no només en l’empresa es generen els valors empresarials. La nostra lent d’augment necessita ampliar-se una mica més per agafar una perspectiva completa del paisatge. Va haver-hi unes autoritats públiques que al seu dia es van equivocar a l’hora de rebaixar els tipus d’interès; que van errar a l’hora d’omplir de liquiditat el sistema. De la mateixa manera que les regulacions bancàries es van demostrar laxes, algú va permetre que la roda de l’enriquiment i l’especulació anés creixent fins que es va aturar de cop. D’aquesta responsabilitat també participen els creadors d’opinió, els ideòlegs del que ha estat anomenat fonamentalisme del mercat (Soros, 2008), terme que, qui ho havia de dir, ja apareix fins i tot a les portades dels diaris.[1]
I en l’ampliació del nostre focus arribem també a les empreses de rating encarregades de mesurar un risc financer inadvertit fins al moment. I hi trobem el petit especulador immobiliari, i els membres dels consells d’administració que van permetre que es creés un model d’incentius tan pervers que va provocar que moltes empreses es veiessin immerses en aquesta carrera sense fre cap a l’abisme. Però el més interessant, la pedra de toc per baixar posteriorment a la nostra realitat més immediata, ens la dóna el fet evident que aquesta cultura empresarial es va fonamentar en la participació generosa i decidida d’una part important de la població, gent que durant els dies de vi i roses va subscriure fil per randa la cultura ortodoxa del mercat lliure, de la maximització dels beneficis, el creixement especulatiu i la inversió en actius financers. Mai, en una caiguda com aquesta, no cau un de sol: en les fallides sistèmiques, és tota una cultura la que hi va al darrere.
En aquesta crisi fallen empreses, institucions privades, però també públiques. Cedeixen patrons culturals de l’èxit fàcil i el benefici sense esforç; models teòrics es col·lapsen. Sens dubte, el nombre de perjudicats és molt gran. Hi trobem treballadors de tots els països, empreses de totes mides que es veuen afectades per un terrabastall que, com molts altres han subratllat abans, té una doble cara i un doble origen: la crisi del model financer, però també, sobretot al nostre país, la fi d’un cicle econòmic marcat per la bombolla immobiliària i els baixos nivells de productivitat. Quan la marea està alta, ja ho sabem, res de tot això no és visible. I en aquest context de crisi és quan es torna a parlar de valors. Ara bé, com l’actual situació econòmica posa de manifest, només es pot reflexionar sobre els valors de l’empresa des d’una perspectiva alhora local i global. En l’economia globalitzada, els errors dels uns recauen sobre els altres, i les cultures empresarials es traslladen i es conformen amb independència de les barreres culturals i polítiques.
[1] Vegeu La Vanguardia, 1 de febrer del 2009.
la necessitat de precisar el marc de referència
Així doncs, quan parlem de valors i empresa, convindrà precisar de quina empresa parlem, a quina economia ens referim i quina cultura organitzada tenim al cap. Malgrat les similituds que puguem arribar a fer, no és el mateix un banc d’inversions que una franquícia de restauració del Tarragonès. No és el mateix una cooperativa de treball associat que una empresa pública; ni una empresa familiar que una multinacional que cotitza a l’Íbex 35. Tampoc una empresa del sector farmacèutic no és necessàriament comparable a una empresa que ven aparells òptics per a armament de precisió. Els valors, els contextos econòmics i les conductes empresarials, convé insistir-hi, seran diferents en cada cas.
Per veure la particularitat des de la distància podem buscar exemples de l’etnografia. Entre els membres de la tribu dels Baruia, a Papua Nova Guinea, els rendiments del treball tenen com a missió ser repartits entre la família extensa. Per als illencs de les Trobriand la producció agrària intensiva té una missió alimentària que, això a banda, genera una cursa productivista similar a l’occidental, cursa que acaba sorprenentment amb la distribució massiva dels béns i en la generació d’una gran cadena de favors que finalment es tradueix en honor i poder (Godelier, 1986, 28). En altres cultures centreamericanes l’activitat emprenedora, poc o gens formalitzada,