La mesura dels nostres dies. Charlotte Delbo

ajudat, de tant com m’hauria agradat poder estimar-los —el meu pare, quan vaig tornar... Intento descobrir en un plec dels llavis, en un esclat involuntari dels ulls, el senyal d’un potser. Ho intento amb desesperació. Els seus llavis, els seus ulls no deixen de ser avars. Ells tampoc... ¿Aleshores qui? ¿Qui em queda? I continuo indagant. Els que veig a primer cop d’ull que m’haurien ajudat a caminar són tan pocs... Em dic que sóc una estúpida. Ja no necessito que m’ajudin a caminar, no necessito que m’ajudin a beure, no necessito que ningú comparteixi el pa amb mi. Ara tot s’ha acabat. Però no puc estar-me d’indagar en els rostres i les mans, en les mans i els ulls. És una recerca miserable. Ja no són aquestes les preguntes que s’han de fer a la gent amb qui et creues a la vida, però als que he vist com se’ls aprimaven els llavis, se’ls entelava la mirada, a aquests ja no tinc res a dir-los. Em dic: és una ximpleria, cal girar full. Em dic que això realment no té cap importància, avui. ¿Què importa avui? Només sé que conec els éssers més del que cal coneixe’ls per viure al seu costat i que sempre hi haurà, entre ells i jo, aquest coneixement inútil.

Cadascú s’havia endut els seus records, tot el feix dels seus records, tot el pes del seu passat. A l’arribada vam haver de desfer-nos-en. Entràvem nus. Em direu que a un ésser humà se li pot arrabassar tot, menys la memòria. No sabeu res de res. Primer se li treu la condició d’ésser humà i aleshores l’abandona la memòria. La memòria se’n va a tires, com tires de pell cremada. Que pugui sobreviure així de despullat és el que no enteneu. És el que no us sé explicar. Vaja, pels pocs que han sobreviscut. Anomenem miracle l’inexplicable. I qui ha sobreviscut ha d’iniciar la reconquesta de la seva memòria, ha de reconquerir el que tenia abans: el seu saber, la seva experiència, els seus records d’infància, la seva habilitat manual i les seves facultats intel·lectuals, la seva sensibilitat, la seva aptitud per somniar, per imaginar, per riure. Si no mesureu l’esforç que això costa, no val la pena que intenti fer-vos-ho entendre.

Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

      quan és d’un altre lloc

      inimaginable pels altres

      que difícil és tornar

      Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

      quan és d’un altre lloc

      que no és a cap banda

      que difícil és tornar

      tot s’ha fet estrany

      a casa

      mentre eres a l’altre lloc

      Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

      quan és d’un altre lloc

      on has parlat amb la mort

      que difícil és tornar

      i parlar de nou als vius.

      Si tornes de la guerra o d’un altre lloc

      quan tornes d’allà

      i has d’aprendre de nou

      que difícil és tornar

      quan has mirat la mort

      amb la pupil·la nua

      que difícil és aprendre de nou

      a mirar els vius

      de pupil·les opaques.