—¿D’on ets, tu?
—D’Auschwitz.
—Jo torno de Mauthausen, però no és això el que et preguntava. ¿D’on ets? ¿De quina regió?
—De Bordeus.
—¿Tens família?
—El meu pare. Deu quedar el meu pare.
—¿Esperes notícies?
—No. Ningú sap que sóc aquí.
—¿Com hi has arribat? No deus anar sola...
—Anava amb les meves companyes. Amb la Lulu, la Cécile, la Charlotte, la Mado. Ens han repatriat des de Suècia amb avió. Les he perdut entre les taules de baix, a la tornada.
—¿Fa estona que ets aquí?
—No ho sé.
Aquell home em cansava, amb tantes preguntes. El so de la meva veu se’m feia tan estrany... Ja no tenia forces per parlar.
—Hauries d’enviar un telegrama al teu pare. A l’oficina de baix es poden enviar telegrames.
La idea que havia d’enviar un telegrama al meu pare encara em feia sentir més perduda. No, no, això no. ¿Què li diria al meu pare? “Torno. Gilberte.” I el meu pare pensaria: “¿I l’Andrée? ¿Què n’has fet de l’Andrée?”
—No, no puc enviar cap telegrama.
—No pots quedar-te aquí eternament. Bé hauràs de tornar.
—Sí. Hauré de tornar.
¿Per què, durant els tres anys de captiveri, vaig posar tota la meva voluntat en tornar? ¿Hi creia? Gràcies a vosaltres, segurament. Havíem de tornar. Tornar... Des d’allà la tornada semblava tan improbable... No hem de creure en miracles. Tanmateix, si havia resistit fins aleshores era perquè havia tingut la ferma voluntat de tornar. Hauria estat tan fàcil no tornar... Havíem de tornar. Totes dèieu: “Hem de tornar.” I teníeu projectes. Jo no en tenia, de projectes, però compartia la determinació comuna: tornar. Havíem de tornar. ¿Per què? Sola en aquella habitació, abandonada, perduda, ja no sabia per què havíem de tornar a qualsevol preu. “Hauré de tornar.” Estava espantada. Tornar, ¿i després? No veia el després. No veia gens clar per quina raó havia de tornar. Retrobar mon pare... Sí, és clar, volia tornar a veure el pare. Em feia tanta por trobar-me al seu davant que hauria volgut posposar el moment de tornar a veure’l, posposar-lo ben lluny, en una llunyania inaccessible. Mon pare... ¿Com el trobaria? Havia estat internat a Mérignac, un camp prop de Bordeus. La Gestapo hi agafava ostatges a cada atemptat de la Resistència contra l’ocupant, ja abans que m’arrestessin. ¿Encara era viu? Tot em feia por. Trobar-lo, no trobar-lo. I no podia decidir-me a fer un pas per esbrinar-ho.
—Vine. Anem a dinar i després ja enviaràs el telegrama —va dir el camarada de Mauthausen.
El vaig seguir pels passadissos. L’ascensor no funcionava. Vam baixar per les escales, una gran escalinata coberta amb una catifa vermella, i em va dur al menjador.
Després d’instal·lar-nos a taula el camarada de Mauthausen va dir-me: “Espera’m. Ara et porto el plat.” Realment devia fer pena. Estava asseguda enmig del menjador ple de gent, perduda, més perduda que mai. No gosava alçar els ulls cap a la gent de les altres taules. Molts semblava que es coneixien, xerraven, s’interpel·laven d’una taula a l’altra, en un xivarri en què no es distingia res. Veia rostres embolicats en una boira que els feia llunyans i indesxifrables. El camarada de Mauthausen va tornar amb els plats i me’n va oferir un. “Menja, que tens gana.” Em va servir un got de vi. “Beu, que això t’animarà.” El vi era dolent, almenys m’ho va semblar. La sopa... Em sembla que era sopa. O pasta, potser. Ja no ho sé. Vaig menjar sense fixar-m’hi. Hauria volgut plorar, refugiar-me en les llàgrimes. Pensava en plorar. Hi pensava com en una cosa molt dolça. Si pogués plorar... Des que vaig deixar la Dédée allà que no he tornat a plorar. ¿Tu plores? Quantes llàgrimes hauria pogut vessar, tanmateix, després que es morís la Dédée. Per la mort de la Viva, de l’àvia Yvonne, per la mort de totes les de Bordeus, les que havien estat empresonades amb la Dédée i amb mi des del principi. I per la Berthe, quan la Lulu, la Carmen, la Viva i tu la vau portar morta tornant dels aiguamolls, al vespre. Les llàgrimes són una gràcia que també se’ns nega.
El camarada de Mauthausen parlava. Feia preguntes. S’interessava per mi, volia ajudar-me. “Menja pa. És bo, el pa, després de tot el que acabem de passar.” ¿És bo, el pa? Ja no tenia gana. Volia plorar i notava que se’m crispaven els llavis com quan estàs a punt de plorar. M’esforçava a accentuar la crispació dels llavis amb l’esperança que les llàgrimes seguirien. Però les llàgrimes no brollaven.
Per postres hi havia melmelada. “Agafa la meva si vols”, vaig dir al camarada de Mauthausen, que es va alegrar de sentir-me parlar finalment. Per sort, no esperava que li fes preguntes. Era dels Baixos Pirineus. “Ah, quan has dit que eres de Bordeus! Som paisans... Mira, si el telegrama que espero arriba a temps... No sé si el meu germà és a Biarritz o a Pau; s’havia de mudar; sovint anàvem amunt i avall durant l’ocupació. Estic esperant un telegrama per saber si he d’agafar un bitllet per Pau o per Biarritz... Si el meu telegrama arriba a temps, viatjarem junts.” De sobte vaig tenir ganes de marxar de seguida. Era amable, ell. Les seves preguntes traspuaven amistat, no xafarderia. No sabria dir si era jove o vell, alt o baix, no el vaig veure. Només vaig notar la presència i les ganes d’ajudar-me. La veu era molt llunyana, com una veu que t’arriba a través de la boira. Tot estava entelat per la boira. Jo mateixa estava immersa en aquella boira que m’havia fet perdre totes les referències.
—¿Has acabat? Vine. Anem a enviar el telegrama.
Em va dur a un taulell. Hi havia una pila de formularis. El camarada em va donar un llapis que s’havia tret de la butxaca. Ho tenia tot molt ben organitzat. Em vaig quedar mirant el formulari amb el llapis a la mà. Em sentia buida, amb el cap emboirat. No trobava cap paraula. “Au! Escriu l’adreça. Aquí...” L’adreça... Ja no sabia el nom del meu pare, el meu cognom. El camarada em va agafar el llapis i el formulari. “Ja t’ho escric jo. ¿Com es diu, el teu pare?” Vaig poder articular el nom, l’adreça.
—¿I el text?
—El text... no sé.
—¿Estàs segura que és a Bordeus, el teu pare?
—Si està viu, és a Bordeus.
—¿Prefereixes preguntar i esperar la resposta?
—No, me n’he d’anar de seguida.
—Aleshores agafa el tren de les quatre, encara hi ets a temps. Hi ha un tren a les quatre que arriba a Bordeus cap a mitjanit. Ho sé perquè tant si vaig a Biarritz com a Pau hauré d’agafar aquest tren.
Les quatre. Mitjanit. Aquella mateixa tarda. Ja. Vaig començar a tremolar. Estava realment decidit, aquell camarada. Jo ja no tenia ganes de marxar i no sabia quina raó donar-li.
—Potser no és una bona idea marxar a les quatre per arribar en plena nit si no estàs segura que hi haurà algú a casa. ¿I si marxes demà al matí per arribar de dia? ¿Està lluny, casa teva, de l’estació?
—Bastant lluny.
—Segurament no hi haurà taxis a Bordeus.
—Els tramvies deuen anar. Han anat durant la guerra. Agafaré el tramvia.
—Bé. Aleshores, escric: “Arribo Bordeus Saint-Jean demà dissabte...”
Sabia que l’endemà era dissabte... Realment estava ben organitzat, aquell home.
—“Arribaré demà dissabte a dos quarts de cinc. Petons.” Ja ho tenim. ¿Com signes?
—Gilberte.
—¿Vols que