6. Per això en algunes Esglésies particulars que es troben en les condicions esmentades els bisbes han cregut necessari d’establir unes altres celebracions dominicals sense prevere, per tal que pugui tenir lloc de la millor manera l’assemblea setmanal dels cristians, i resti en peu la tradició cristiana del diumenge.
No rarament, però, sobretot en terres de missió, els fidels mateixos, conscients de la importància del diumenge, es reuneixen, amb l’ajut de catequistes i de religiosos, per escoltar la paraula de Déu, per pregar i a vegades també per rebre la sagrada comunió.
7. Havent sospesat tot això i tenint en compte els documents editats per la Santa Seu,4 la Congregació per al culte diví, acollint els desigs també de Conferències episcopals, creu oportú de recordar elements doctrinals sobre el diumenge i establir les condicions amb què a les diòcesis aquestes celebracions siguin legítimes, i també de marcar algunes línies per a executar com cal aquelles celebracions.
Pertocarà a les Conferències episcopals, si cal, determinar més detalladament aquestes normes i adaptar-les al geni i a les variades circumstàncies dels diversos pobles, i informar-ne la Seu Apostòlica.
Capítol I
EL DIUMENGE I LA SEVA OBSERVANÇA
8. «L’Església, per una tradició apostòlica que remunta al dia mateix de la resurrecció del Crist, celebra el misteri pasqual el dia vuitè, que amb raó és anomenat dia del Senyor o diumenge».5
9. Els testimonis de l’aplec dels fidels el dia que, com a «dia del Senyor», ja es indicat al Nou Testament6 ja apareixen explícits en els documents primitius dels segles primer i segon,7 entre els quals destaca el testimoniatge de sant Justí: «El dia anomenat del sol s’apleguen en un mateix lloc tots els qui viuen a ciutat o a pagès...».8 Aquell dia que els cristians es reunien no coincidia, però, amb els dies festius del calendari grec i romà, i per això àdhuc per als conciutadans manifestava un signe del nom cristià.
10. Els pastors, des dels primers segles, mai no deixaren d’advertir els fidels sobre la necessitat d’aplegar-se el diumenge: «Membres del Crist com sou, no us aparteu de l’Església deixant de reunir-vos; no us menyspreeu vosaltres mateixos ni allunyeu el Salvador dels seus membres, ni esquinceu ni escampeu el seu cos».9 Cosa que recentment ha recordat el concili Vaticà II amb aquestes paraules: «Aquest dia els fidels s’han d’aplegar en la unitat per tal que, escoltant la paraula de Déu i participant en l’Eucaristia, facin el memorial de la passió, de la resurrecció i de la glòria del Senyor Jesús i donin gràcies a Déu que els ha regenerat per a una esperança viva per mitjà de la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts».10
11. La importància de la celebració del diumenge per a la vida dels fidels és definida per sant Ignasi d’Antioquia: «No practicant més el dissabte (els cristians), sinó vivint d’acord amb el diumenge, en què també nasqué la nostra vida per mitjà d’Ell (el Crist) i de la seva mort».11 I el sentit dels fidels, tant abans com ara, ha honorat tant el diumenge que també en temps de persecucions i en països de cultures alienes o oposades a la fe cristiana mai no han volgut passar per alt el dia del Senyor.
12. Els elements requerits principalment per a la reunió dominical són aquests:
1 l’aplec dels cristians per a manifestar l’Església no espontàniament sinó convocada per Déu, és a dir, com a poble de Déu orgànicament estructurat, presidit pel sacerdot que actua en la persona del Crist Cap;
2 la instrucció sobre el misteri pasqual a través de les Escriptures que hom llegeix i que el sacerdot o el diaca expliquen;
3 la celebració del sacrifici eucarístic feta pel sacerdot en la persona del Crist i oferta en nom de tot el poble cristià, en el qual és fet novament present el misteri pasqual.
13. La pastoral ha de procurar sobretot que hi hagi cada diumenge el sacrifici de la Missa, a través del qual –i només per mitjà d’ell– es perpetua de debò la Pasqua del Senyor,12 i l’Església es manifesta plenament. «El diumenge és el dia festiu primordial, que ha de ser proposat i inculcat a la pietat dels fidels... Totes les altres celebracions, si no són realment molt importants, no li han de ser anteposades, perquè és el fonament i el nucli de tot l’any litúrgic».13
14. Cal inculcar aquests principis ja des del començament de la formació cristiana, per tal que els fidels acullin de grat el precepte de la santificació del dia festiu i comprenguin la raó per la qual s’uneixen cada diumenge per celebrar l’Eucaristia convocats per l’Església14 i no purament per una devoció particular. Així els fidels viuran el diumenge com un signe de la transcendència de Déu sobre les obres de l’home, i no només com un dia de descans; així també per la força de l’aplec dominical percebran més íntimament i manifestaran al defora que són membres de l’Església.
15. Convé que els fidels trobin en les assemblees dominicals, com també en la vida de la comunitat cristiana, tant una participació activa com una veritable fraternitat, i una oportunitat de renovar-se espiritualment sota el guiatge de l’Esperit. Així també són protegits dels paranys de les sectes que els prometen el remei contra el dolor de la solitud i la satisfacció total dels anhels religiosos.
16. Finalment, l’activitat pastoral ha de fomentar «iniciatives que procurin que el diumenge esdevingui també dia d’alegria i de cessació del treball»,15 de tal manera que en la societat actual aparegui a tothom com un signe de llibertat i, doncs, com un dia instituït per al bé de la mateixa persona humana, la qual es indubtablement més important que els negocis i que els processos de producció.16
17. La paraula de Déu, l’Eucaristia i el ministeri sacerdotal són dons que el Senyor presenta a la seva esposa l’Església. Cal rebre’ls com una gràcia de Déu, i àdhuc cal demanar-los. L’Església, que frueix d’aquests dons sobretot a la reunió dominical, hi dona gracies a Déu, tot esperant la perfecta fruïció del dia del Senyor «davant el tron de Déu i a la presència de l’Anyell».17
Capítol II
CONDICIONS PER A LES CELEBRACIONS DOMINICALS EN ABSÈNCIA DE PREVERE
18. Quan en alguns llocs el diumenge no és possible de celebrar la Missa, cal sospesar primer de tot si els fidels poden traslladar-se a l’Església d’algun indret més proper per participar-hi en el misteri eucarístic. Aquesta solució encara és recomanable als nostres dies, i fins i tot cal retenir-la, si és possible; però això requereix que els fidels, instruïts correctament sobre el sentit més complet de la reunió dominical, es conformin de bon grat a la nova situació.
19. És desitjable que, encara que sense Missa, les riqueses de la sagrada Escriptura i de la pregària de l’Església siguin ofertes als fidels aplegats de diverses maneres el diumenge; és a dir, que no es vegin privats ni de les lectures que durant l’any es llegeixen a la missa ni de les pregàries dels temps litúrgics.
20. Entre les formes que es troben en la tradició litúrgica quan no pot haver-hi missa és molt recomanable la celebració de la paraula de Déu,18 que pot completar-se oportunament amb la comunió eucarística. D’aquesta manera els fidels poden nodrir-se comunitàriament de la Paraula i del Cos del Crist. «Perquè escoltant la Paraula de Déu, reconeixen que les meravelles anunciades per la Paraula atenyen el seu cim en el misteri pasqual, el memorial del qual se celebra sacramentalment en la missa i del qual participen per la comunió».19 A més a més, en certes circumstàncies, pot haver-hi un lligam escaient entre la celebració del dia del Senyor i les celebracions de certs sagraments, i sobretot de sagramentals, segons les necessitats