Sense falsa modèstia (no la suporto. Tothom sap en què és bo i en què no ho és), jo soc un tipus llest, el més llest de casa, i capaç de moure’m pel món fent el que més m’agrada. Ara, si jo soc el llest, en Lau és l’intel·ligent.
La imatge que tinc del Lau és a la seva habitació. Tancat, estudiant. I tant va estudiar que ara no té només una carrera, sinó dues. I no dues carreres qualssevol.
El tio és físic i matemàtic.
Un respecte.
En aquest moment ja havia quedat clar que els Pera no servim per tenir nenes. Fins i tot l’Ivan ha tingut tres… nens. Però els pares s’hi havien encaparrat, i només dos mesos després que nasqués el Lau la mare va tornar a quedar-se embarassada. Altre cop. My God.
En aquella època jo tenia tretze anys, i recordo molt aquell part. Com que la mare ja era una experta, va anar poc al metge durant tot l’embaràs. L’únic dubte era saber si aquest també seria nen o, per fi, els pares haurien fet una nena. Aquest era el dubte del pare i meu quan esperàvem a la sala d’espera, mentre la mare estava donant a llum. Nervis, espera. I, finalment, es va obrir la porta i la llevadora va treure el cap.
No feia una cara precisament optimista.
—Nena? —va preguntar el pare amb un fil de veu.
La llevadora va fer que no amb el cap.
—Nen?
La llevadora va fer que no amb el cap.
—Una sargantana?
La llevadora ens va explicar que, en les proves que li havien fet a la mare, havien sentit només un cor. Però resulta que no n’hi havia un, de cor, sinó dos. Dos cors, dos caps, quatre braços, quatre mans, quaranta dits…
—Són dos nens —ens va dir la llevadora.
El pare es va quedar en blanc. I quan va reaccionar, només va saber dir:
—Quan ha sortit el primer, el metge ja no hauria d’haver mirat més.
El pare té aquestes sortides d’humor per protegir-se. De fet, tots els germans l’hem heretat. Si em permeteu, deixeu-me que us digui que, si voleu viure molts anys, protegiu i cuideu molt el vostre sentit de l’humor (aquest consell no cal que me’l pagueu. Regal de la casa). Però la veritat és que va ser un moment difícil. En aquella època el pare era un actor reconegut, molt popular…, però no guanyava prou per mantenir sis fills. A banda de la seva feina, a Mataró teníem dues botigues —Things— on tant l’Ivan com jo havíem passat moltes hores venent bijuteria, roba, complements… Bé, això no és del tot veritat. Realment el que fèiem era treure pols i netejar vidres. I ens donaven cent pessetes. Setanta cèntims d’euro.
—Necessitarem que ens ajudeu —ens va dir el pare.
I tant l’Ivan com jo vam respondre. Vam anar a la botiga sempre que va caldre, i jo vaig aportar els diners que començava a guanyar en el món del teatre i del doblatge.
Perquè encara no ho he dit, però jo vaig ser una mena de nen prodigi.
Ara us ho explicaré. Però abans deixeu que us comenti una paradoxa divertida. I és que a aquells dos bessons, el Biel i el Blai, avui a casa tots els diem el Borja Mari i el Pocholo. Van néixer en un moment dur, però van créixer en un moment molt dolç de la carrera del pare. I van tenir tot el que van voler.
Amb onze anys ja tenien pals de golf. Uns pals de golf que mai, mai han utilitzat.
Només diré això, d’aquests encantadors gamarussos.
Fent conya, moltes vegades li dic a l’Ivan: «Els pares haurien d’haver parat quan ens van tenir a tu i a mi. Ens tocarà repartir la poca herència entre molts».
No és difícil endevinar què va fer el meu pare quan jo era petit: tenir fills i treballar. Aquesta necessitat d’estar a dalt d’un escenari s’explica en part perquè havia de mantenir una família cada cop més nombrosa. Però ni el pare ni cap dels meus germans ens enganyem. El meu pare ha estat una mica això que ara els americans en diuen workaholic: preparar funcions de teatre, fer doblatge de pel·lícules, viatjar pel país, sortir a la tele…
Feia tantes coses, el pare, quan jo era petit, que mai no parava per casa. I per veure’l l’havia d’acompanyar als seus bolos de teatre.
En realitat, a mi m’encantava. Ja de petit era de sortir de casa, i m’agradava això d’agafar el cotxe i anar a un petit poble a ajudar a preparar la funció al pare. Em passava l’estona amb els actors, que els encantava aquell crio tan mono. De fet, els amics del meu pare es van acabar convertint en una segona família. Persones com la Carme Sansa, el Rafael Anglada, el Ventura Pons, la Glòria Roig, el Miquel Cors, la Marta Angelat, la Montse Miralles, l’Enric Cardona… I, esclar, la gran Mary Santpere, amb qui jo reia molt.
M’encantava aquell món i tota aquella gent. Però el que de veritat em flipava era veure com mon pare actuava. Disfressat amb robes de vegades ridícules, es convertia en una altra persona, i aconseguia fer riure desenes de persones.
Era molt xulo.
Al final de la funció, quan la gent aplaudia, jo l’assenyalava i em feia el presumit.
—És mon pare —els deia.
De petit admirava mon pare. Era el meu heroi. També ho és ara.
Però no penseu que tot són avantatges amb un pare actor. Quan ens portàvem malament, el pare podia fer l’amenaça més terrible que mai hagi sentit:
—Si no us porteu bé —ens deia—, us recitaré el Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra de dalt a baix.
I sí, ens portàvem bé. De seguida.
De més gran, el pare i jo hem estat persones molt diferents, i també dos tipus d’actor molt diferents. Possiblement perquè jo soc d’una altra generació. Mai l’he deixat d’admirar —em sembla un actoràs—, però sempre li he retret que no fes més teatre «seriós». Hauria estat un gran Willy Loman a La mort d’un viatjant, per exemple.
Però mentiria si digués que la relació amb el pare ha estat plàcida. Al contrari, hem passat per moments difícils. I com dos bons actors, sempre hem tingut una mica de pique.
—Tu no fas teatre —li dic jo—. Tu fas teiatru.
—No diguis això, Roger… —Em contesta ell, amb la seva veu de Woody Allen—. Que jo soc molt bo.
És clar que ell no es queda enrere. Quan ve a veure una de les meves obres de teatre, ve a felicitar-me al camerino amb la mare. I sempre diu alguna cosa per l’estil:
—Has estat fantàstic, Roger. Molt i molt bé. Només hi ha una persona que ho podria fer millor…
—Ah, sí? Qui?
—Jo! No entenc per què no m’han ofert el paper a mi…
Aiiii, el pare… el meu pare… El Jack Lemmon català…
Sabeu? Quan em fan una entrevista, al final del qüestionari sempre em pregunten el mateix: «És difícil ser fill del Joan Pera?». I jo ric i sempre els contesto el mateix, fent broma: «Mireu, per al Jordi Cruyff potser sí que ha estat difícil. Però no per a mi. Jo soc més bo que ell».
Hahaha. M’encanta la cara que se’ls queda.
Potser perquè ja m’ensumava que no tot és perfecte a dalt d’un escenari, la veritat és que jo no somiava amb fer d’actor. De fet, no m’atreia gaire la idea, i durant molts anys vaig voler ser advocat. Sí, advocat. I segur que hauria estat un gran advocat. Soc bo fent màgia. (Allò que dèiem de la falsa modèstia…)
La primera vegada que vaig pujar a un escenari no va ser per iniciativa pròpia, sinó perquè com que el meu germà gran, l’Ivan,