En un infern.
Que va durar dos dies, fins que no vaig poder més. Va arribar un moment en què vaig saber que havia de tornar. No era un raonament, alguna cosa racional, sinó una sensació física. Una intuïció. Un elemental sentit de la vida. Havia de sortir d’allà. Tot el que estava passant no era propi del Roger, no s’acostava ni de lluny als meus valors ni a la mena de vida que jo volia per a mi. Havia de tornar a casa.
I en el meu cap ressonaven les paraules d’aquell Calígula que jo havia interpretat per a Televisió Espanyola.
«Vivir es lo contrario de amar.»
Com un martell.
«Vivir es lo contrario de amar.»
O una advertència.
«Vivir es lo contrario de amar.»
Un mantra.
Rebentat de tristesa, vaig agafar un altre taxi fins a Mataró, a casa dels meus pares. Eren les dues de la matinada, però em va rebre tota la família, reunida per esperar la pitjor notícia. Un pare, una mare i cinc germans, tots amb una barreja totalment legítima d’angoixa, tristesa i, qui ho sap?, potser fàstic. No em sentia ni remotament capaç de parlar-hi en aquelles circumstàncies, així que només els vaig demanar que em deixessin descansar.
—Després en parlarem a fons, de tot el que ha passat —els vaig prometre.
I per una vegada, vaig sentir que era veritat.
Els pares em van deixar quedar a casa. Em vaig dutxar, em vaig posar el pijama i vaig anar al llit.
Sempre m’adormo amb la ràdio de fons, i aquella nit no va ser una excepció. Quan vaig encendre l’aparell, la veu del presentador del butlletí de Catalunya Ràdio deia:
«L’actor Philip Seymour Hoffman ha mort de sobredosi.»
No soc de creure en senyals ni res per l’estil, però des d’aleshores hi he pensat molt, en aquella coincidència. Podia entendre perfectament per on havia passat el Philip Seymour Hoffman, i per què s’injectava aquella merda que el va matar. I al mateix temps, sabia que hauria estat tan fàcil que jo acabés igual que ell.
Mort en un mal viatge.
Vaig tardar cinc dies a recuperar-me, però finalment ho vaig fer. Vaig reunir el valor que em quedava, em vaig asseure davant dels meus pares i els vaig mirar als ulls. Els meus estaven negats de llàgrimes.
—No vull que em torni a passar això mai més —els vaig dir.
I ens vam abraçar.
Una mena de nen prodigi
Una de les coses que no pots evitar quan ets el Roger Pera —per a bé i per a mal— és que el teu pare sigui el Joan Pera. Un dels grans actors de teatre còmic catalans, hereu de personatges mítics com el Capri o la Mary Santpere, el primer presentador de TV3, el doblador de Woody Allen… I, entre altres coses que deixo en mans del meu equip de psicòlegs, això m’ha marcat: sempre he viscut envoltat de teatre.
Per començar, els meus pares es van conèixer en una obra de teatre amateur. Va ser a la Sala Cabanyes de Mataró. I, com li agradava recordar al pare, ell aleshores ja demostrava les seves qualitats innates com a actor.
—I la mare…? —li preguntava jo quan era un nen.
I el pare responia amb cara de circumstàncies:
—La mare, Roger, era la pitjor actriu de Catalunya.
A casa mai no posem en dubte que el pare sigui mereixedor de la Creu de Sant Jordi, el Gaudí d’Honor i de tots els premis que té a l’estanteria, però la mare… aiii, la mare... es mereix un reconeixement potser més important. Una estàtua encara seria poc.
Es diu Maria del Carme Itxart, però a casa sempre li hem dit Mare Mery. El pare Pera i la mare Mery. Ella ha estat la persona que ha fet possible el miracle de tirar endavant una casa amb sis fills i un marit artista: com sempre diem nosaltres, els Pera som una versió mataronina de La Blancaneu i els set nans. I l’únic secret per aconseguir-ho ha estat lliurar-se a la seva família sense condicions. La mare és tot amor, tot passió, i una gran amant de les bromes. Més enllà del seu vessant públic, a casa el pare sempre ha estat una persona seriosa, inclús una mica imponent, i no sempre m’ha estat fàcil entendre-m’hi. No poca gent pel carrer sovint m’aturen i em diuen: «Hola, Roger… Felicitats per tot. Ens agrades molt. Et seguim des de Poblenou! Molt bonic el programa de TV3 que vas fer amb la Nierga. I som molt fans del teu pare, també. Apa, que tenir-lo a casa ha de ser divertit, eh?». I jo penso: «Sí, sí, uffffff, mooolt divertit. És l’alegria de la huerta, vaja». En canvi, amb la mare sempre hem tingut una complicitat especial.
Li dec molt, a la mare.
I bé. Aquell amor que va començar en un teatre de Mataró ha durat més de cinquanta anys. I aquest temps dona per fer moltes coses, i n’han fet moltes, un fotimer, a banda de dedicar-se essencialment a tenir fills.
Sí, perquè n’han tingut sís.
Sis, sí. Sis.
L’Ivan.
Jo.
El Boi.
El Lau.
El Biel.
I el Blai.
Deixeu que us en faci cinc cèntims, d’aquesta tropa.
El meu germà gran és l’Ivan.
Si jo sempre he estat l’ovella negra, ell ha acceptat de grat el paper de l’ovella blanca. És l’home responsable per excellència —ha estudiat Ciències Polítiques i també… Teologia—, i és un gran polític que ha fet molts anys de regidor a l’Ajuntament de Mataró. Ara el tenim a l’Ajuntament de Barcelona i sempre he pensat que seria un bon alcalde, i també fins i tot un magnífic president.
Això ho penso de veritat, i parla de les seves qualitats, però també de la meva estima. Ha estat el meu millor amic, i hem viscut moltes coses des de molt petits. Escola, trapelleries, complicitats… Quan va estudiar a Londres, jo hi viatjava sovint amb quinze anys i em colava a l’habitació del col·legi major on ell vivia. Sí, nois, sí; amb quinze anys ja era amant de l’aventura i del perill.
Després l’Ivan es va fer gran, es va casar amb la Marie, i van tenir tres fills preciosos: el Max, el Nin i el Zac. Els meus amors.
No sempre he estat a l’altura del meu germà. I entre les coses de les quals em penedeixo, hi ha les travetes que vaig fer a la Marie quan va entrar a la família. No ho feia perquè no m’agradés —és molt bona tia, la Marie—, sinó perquè em robava l’Ivan.
El meu germà, el meu millor amic.
Jo soc el segon.
El tercer és el Boi.
Si us pregunteu per què els pares van seguir buscant fills després de tenir-me a mi —jo ho he fet moltes vegades—, la resposta és fàcil. Els pares volien tenir una nena, i van pensar que a la tercera va la vençuda. Però no: va ser un nen.
El nom del Boi l’hi va posar el pare, perquè era molt fan de Tarzan. I com ell sempre diu: «Tenia dues possibilitats. I vaig preferir Boi a Xita…».
El Boi és una persona molt especial. És el que té el cor més gran de tots els germans, i viu en el seu planeta. De vegades em fa recança, perquè s’ha quedat en terra de ningú: massa petit per a l’Ivan i per a mi, i massa gran per als més petits. Però d’altra banda penso que no ho ha passat malament: és molt pur, sense malícia, i ha sabut viure en el seu món.
Quan nosaltres tres ja érem més grans, els pares van tenir temps, i van començar a