Cap de nosaltres tornarà. Charlotte Delbo. Читать онлайн. Newlib. NEWLIB.NET

Автор: Charlotte Delbo
Издательство: Bookwire
Серия:
Жанр произведения: Языкознание
Год издания: 0
isbn: 9788473292542
Скачать книгу
que hi ha davant de la porta amb el seu gos? No el sentiu perquè esteu mortes.”

      L’SS de la capa negra ha marxat. Ara davant de la porta hi ha un SS de verd.

      La dona avança. Sembla que obeeixi. S’atura davant de l’SS. El fred li sacseja l’esquena, l’esquena tota arrodonida amb els omòplats que sobresurten sota l’abric groc. L’SS duu el gos lligat. ¿Li ha ordenat res, li ha fet cap senyal? El gos s’abraona contra la dona —sense grunyir, sense bufar, sense bordar. Tot és silenciós com en un somni. El gos s’abraona contra la dona, li clava els ullals al coll. I nosaltres no ens belluguem, envescades com estem en una mena de pega que no ens deixa esbossar ni un gest—com en un somni. La dona crida. Un crit que se li escapa. Un sol crit que esquinça la immobilitat de la plana. No sabem si prové d’ella o de nosaltres, del seu coll rebentat o del nostre. Sento els ullals del gos al meu coll. Crido. Udolo. De mi no surt cap so. El silenci d’un somni.

      La plana. La neu. La plana.

      La dona es desploma. Un sobresalt i s’ha acabat. Una cosa que es parteix en sec. El cap al fang de neu ja no és més que un monyó. Els ulls, dues nafres brutes.

      “Totes aquestes mortes que ja no em miren.” Mamà, en Flac s’ha mort. Ha agonitzat molta estona. Després s’ha arrossegat fins a l’escalinata. Ha fet una ranera que no sortia del coll i s’ha mort. Semblava que l’haguessin escanyat.

      L’SS estira la corretja. El gos s’aparta. Té una mica de sang al morro. L’SS xiula una cançó, se’n va.

      Davant de la porta del block 25, la manta amb els peus descalços i el cap rapat no ha parat de saltironar. Es fa de nit.

      I ens quedem dretes a la neu. Immòbils a la plana immòbil.

      I ara sóc en un cafè i escric això.

      LA MARIE

      El seu pare, la seva mare, els seus germans i les seves germanes van ser gasejats a l’arribada.

      Els pares eren massa vells, els germans, massa petits.

      Ella diu: “Era bonica, la meva germaneta. No us podeu imaginar com n’era, de bonica.

      ”No la devien veure.

      ”Si l’haguessin vist bé, no l’haurien matada.

      ”No haurien pogut.”

      L’ENDEMÀ

      De nit hi ha hagut el recompte i ara ja és de dia. La nit era clara i freda, cruixent de gel —aquesta colada de glaç que davallava de les estrelles. El dia és clar i fred, clar i fred fins a l’intolerable. Xiulet. Les columnes es mouen. El moviment ondula fins a nosaltres. Sense saber com, hem girat cua. Sense saber com, també ens movem. Avancem. Tan balbes que semblem un tros de fred que avancés d’una sola peça. Les cames avancen com si no fossin part de nosaltres. Les primeres columnes passen la porta. A banda i banda, els SS amb els seus gossos. Van embotits en capots, passamuntanyes, bufandes. Els gossos també, en abrics per a gossos, amb les lletres SS retallades de negre en un cercle blanc. Abrics fets amb banderes. Les columnes s’estiren. Hem d’anar ben dretes per passar la porta, espaiades. Així que l’hem passada ens apinyem com fan els animals, però el fred és tan intens que ja no el notem. Davant nostre la plana centelleja: el mar. Seguim. Les files travessen la carretera, caminen de dret cap al mar. En silenci. Lentament. ¿On anem? Avancem per la plana centellejant. Avancem en la llum solidificada pel fred. Els SS criden. No entenem què criden. Les columnes s’enfonsen en el mar, cada vegada més endins en la llum de glaç. Els SS repeteixen ordres més amunt. Avancem enlluernades per la neu. I de sobte la por ens paralitza, el vertigen arran d’aquesta plana encegadora. ¿Què volen? ¿Què faran de nosaltres? Criden. Corren i les seves armes dringuen. ¿Què faran de nosaltres?

      Aleshores les columnes formen quadrats. Deu per deu, en deu files. Un quadrat rere l’altre. Un escaquer gris enmig de la neu centellejant. L’última columna. L’últim quadrat s’immobilitza. Crits perquè la vora de l’escaquer quedi ben delineada a la neu. Els SS vigilen les cantonades. ¿Què volen fer? Passa un oficial a cavall. Observa els quadrats perfectes que dibuixen quinze mil dones a la neu. Fa fer mitja volta al cavall, satisfet. Els crits cessen. Els sentinelles comencen a fer la seva ronda amunt i avall dels quadrats. Tornem a tenir consciència de nosaltres mateixes, encara respirem. Respirem fred. Més enllà de nosaltres, la plana.

      La neu centelleja en una llum refractada. No hi ha rajos, només llum, una llum dura i glaciar en què tot es perfila amb arestes afilades. El cel és blau, dur i glaciar. Penses en plantes atrapades en el glaç. A l’Àrtic deu passar, que fins la vegetació submarina quedi atrapada en el glaç. Estem atrapades en un bloc de glaç dur, afilat, igual de transparent que un bloc de cristall. I aquest cristall està travessat de llum, com si la llum estigués atrapada en el glaç, com si el glaç fos llum. Necessitem estona per adonar-nos que ens podem moure dins d’aquest bloc de glaç en què ens trobem. Belluguem els peus dins del calçat, intentem picar de peus. Quinze mil dones piquen de peus i no fan gens de soroll. El silenci s’ha solidificat en fred. La llum està immòbil. Som en un lloc on el temps ha quedat abolit. Ja no sabem si som, només glaç, llum, neu encegadora, i nosaltres, en aquest glaç, en aquesta llum, en aquest silenci.

      Ens quedem immòbils. El matí s’escola — temps fora del temps. I la vora de l’escaquer ja no és tan nítida. Les files es disgreguen. Algunes fan passes, tornen al seu lloc. La neu centelleja, immensa, en l’estesa on res no fa ombra. Retallats amb caires vius, els pals elèctrics, els teulats dels barracons gairebé colgats per la neu, amb els filats traçats a ploma. ¿Què volen fer de nosaltres?

      El temps s’escola sense que canviï la llum. Sempre tan dura, glaçada, sòlida, el cel igual de blau, igual de dur. El glaç aferra les espatlles. S’afeixuga, ens esclafa. No és que tinguem més fred, cada vegada estem més entumides, cada vegada més insensibles. Atrapades en un bloc de cristall més enllà del qual, lluny en la memòria, veiem els vius. La Viva diu: “Mai més m’agradaran els esports d’hivern.” És estrany que la neu pugui evocar-li res més que un element mortal, hostil, fora de la natura, insospitat fins ara.

      Als nostres peus, una dona s’asseu a la neu, amb poca traça. Ens aguantem per no dir-li: “A la neu no, que agafaràs fred.” Un altre reflex de la memòria i de les velles nocions. Seu a la neu i s’hi fa un forat. Un record de lectura infantil, els animals que es fan el jaç per morir. La dona s’afanya, amb gestos menuts i precisos, s’ajeu. La cara a la neu, gemega suaument. Les mans es desclouen. Calla.

      Hem mirat sense comprendre.

      La llum sempre immòbil, feridora, freda. És la llum d’un astre mort. I la immensitat glaçada, enlluernadora fins a l’infinit, és un planeta mort.

      Immòbils en el glaç en què estem atrapades, inertes, insensibles, hem perdut tots els sentits de la vida. Cap ni una diu: “Tinc gana. Tinc set. Tinc fred.” Transportades d’un altre món, de cop i volta ens trobem sotmeses a la respiració d’una altra vida, a la mort vivent, en el glaç, en la llum, en el silenci.

      De sobte, per la carretera que voreja els filats, arriba un camió. Circula per la neu. Sense fer soroll. És un camió descobert dels que fan servir per transportar grava. Va carregat de dones. Van dretes, amb el cap nu. Petits caps rapats de noiet, caps magres, comprimits els uns contra els altres. El camió circula en silenci amb tots aquests caps que es perfilen clarament contra el blau del dia. Un camió silenciós que llisca al llarg dels filats com un fantasma precís. Un fris de rostres contra el cel.

      Les dones passen a prop nostre. Criden. Criden i no sentim res. Aquest aire fred i sec hauria de ser conductor si fóssim en l’entorn terrestre ordinari. Criden cap a nosaltres sense que ens arribi cap so. Les seves boques criden, criden els seus braços estesos cap a nosaltres, tot en elles crida. Cada cos és un crit. Tantes torxes que flamegen en crits de terror, crits que han pres cos de dona. Cadascuna és un crit materialitzat, un udol —que no sentim. El camió circula en silenci per la neu, passa sota