Durant dies havien passat gana i set, sobretot set. Havien tingut fred, estirades gairebé sense roba damunt d’uns taulons, sense màrfega ni manta. Tancades amb moribundes i boges, esperant torn per a l’agonia o la follia. Al matí, sortien. Les feien sortir a cops de bastó. Cops de bastó a moribundes i boges. Les vives havien d’arrossegar al pati les mortes de la nit, perquè les mortes també s’havien de comptar. Passava l’SS. Es divertia aviant-los el gos. Se sentien udols per tot el camp. Eren els udols de la nit. Després el silenci. S’havia acabat el recompte. Era el silenci del dia. Les vives tornaven a entrar. Les mortes es quedaven a la neu. Les havien despullades. La roba s’aprofitaria per a d’altres.
Cada dos o tres dies, els camions passaven a recollir les vives per dur-les a la cambra de gas, les mortes per llençar-les al forn crematori. La bogeria devia ser l’última esperança de les que entraven allà. Algunes, amb l’astúcia de les encaparrades a viure, s’escapolien a la sortida. De vegades passaven unes quantes setmanes al block 25, mai més de tres. Les veies per la reixa de la finestra. Suplicaven: “Aigua, aigua.” Hi ha espectres que parlen.
—Mireu. Us asseguro que s’ha mogut. Aquella, la penúltima. La mà... ha obert els dits, n’estic segura.
Els dits s’obren lentament, és la neu que floreix com una anemone de mar descolorida.
—No mireu. ¿Per què mireu? —implora la Yvonne P. amb els ulls ben oberts, clavats en el cadàver que encara viu.
—Menja’t la sopa —diu la Cécile—. A elles ja no els falta de res.
Jo també miro. Miro aquell cadàver que es mou i em deixa insensible. Ara sóc una persona gran. Puc mirar els maniquins nus sense que em facin por.
ELS HOMES
Al matí i a la tarda, pel camí dels aiguamolls, ens creuàvem amb columnes d’homes. Els jueus anaven de civil. Esparracats, amb una creu roja pintada de qualsevol manera a l’esquena. Com les jueves. Roba informe que se cenyien al cos. Els altres anaven ratllats. Els uniformes suraven damunt de les espatlles magres.
Els planyíem perquè havien de marcar el pas. Nosaltres caminàvem com podíem. El kapo, al capdavant, era gras, anava amb botes i roba d’abric. Marcava: Links, Zwei, Drei, Vier. Links. Els homes seguien amb penes i treballs. Portaven galotxes de tela que no se’ls aguantaven al peu. Ens preguntàvem com podien caminar amb aquelles galotxes. Quan hi havia neu o gel, les duien a la mà.
Tenien el caminar d’allà. El cap endavant, el coll endavant. El cap i el coll arrossegaven la resta del cos. El cap i el coll tiraven els peus. En les cares descarnades cremaven els ulls, enclotats, amb les pupil·les negres. Els llavis estaven inflats, negres o massa vermells, i quan els obrien es veien les genives sanguinolentes.
Passaven a prop. Nosaltres murmuràvem “Franceses, franceses” per saber si hi havia compatriotes en el grup. Fins aleshores no n’havíem trobat cap.
Absorts en caminar, ni ens miraven. Nosaltres sí que els miràvem. Els miràvem. La pietat ens feia estrènyer les mans. Ens perseguia la seva imatge, el caminar, els ulls.
Entre nosaltres hi havia tantes malaltes que no menjaven que teníem molt de pa. Intentàvem convèncer-les amb les raons que fos perquè mengessin, perquè superessin el fàstic que els feia menjar i mengessin per sobreviure. Les nostres paraules no aixecaven cap voluntat. Ja havien renunciat al moment d’arribar.
Un matí, sortim amb pans sota la roba. Per als homes. No creuem cap columna d’homes. Esperem el vespre amb impaciència. A la tornada sentim que marquen el pas darrere nostre. Drei. Vier. Links. Van més ràpid que nosaltres. Ens hem d’apartar per deixar-los passar. ¿Polonesos? ¿Russos? Homes, llastimosos, que la misèria cobreix de sang com tots els homes aquí.
Quan arriben a la nostra altura, d’una revolada traiem els pans i els els llancem. Tot seguit comença la batussa. Cullen el pa, se’l disputen, se l’arrenquen. Tenen ulls de llop. N’hi ha dos que rodolen per la cuneta amb el pa que s’escapa.
Els mirem barallar-se i plorem.
L’SS crida, els avia el gos. La columna es torna a formar, reprèn la marxa. Links. Zwei. Drei.
Ni tan sols s’han girat a mirar-nos.
EL RECOMPTE
Han passat els SS amb les seves capes negres. Han comptat. Encara esperem.
Esperem.
Des de fa dies, el dia següent.
Des de la vetlla, l’endemà.
Des de mitja nit, avui.
Esperem.
El dia despunta al cel.
Esperem el dia perquè cal esperar alguna cosa.
No esperem la mort. Ens l’esperem.
No esperem res.
Esperem el que arriba. La nit perquè succeeix al dia. El dia perquè succeeix a la nit.
Esperem que acabi el recompte.
El final del recompte és un xiulet que fa que totes ens girem cap a la porta. Les files immòbils es converteixen en files a punt per posar-se en marxa. En marxa cap als aiguamolls, cap als maons, cap als fossats.
Avui esperem més estona que de costum. El cel empal·lideix més que de costum. Esperem.
¿Què?
Un SS apareix a la punta de la Lagerstrasse, ve cap a nosaltres, s’atura davant de les nostres files. Pel caduceu de la gorra ha de ser el metge. Ens considera. A poc a poc. Parla. No crida. Parla. Una pregunta. Ningú no respon. Demana: “Dolmetscherine”. La Marie-Claude fa un pas endavant. L’SS repeteix la pregunta i la Marie-Claude tradueix: “Pregunta si hi ha algú que no pugui suportar el recompte.” L’SS ens mira. Al seu costat la Magda, la nostra blockova, ens mira, s’aparta i parpelleja una mica.
De debò, ¿qui pot suportar el recompte? ¿Qui es pot estar a peu dret sense moure’s durant hores i hores? En plena nit. Enmig de la neu. Sense haver menjat, sense haver dormit. ¿Qui pot suportar aquest fred durant hores?
Algunes alcen la mà.
L’SS les fa sortir de les files. Les compta. Massa poques. Diu una altra frase, suaument, i la Marie-Claude tradueix: “Pregunta si no n’hi ha d’altres, de velles o malaltes, que el recompte els resulti massa dur al matí.” S’alcen més mans. Aleshores la Magda, de pressa, clava un cop de colze a la Marie-Claude i, sense canviar de to, la Marie-Claude: “Però val més no dir-ho.” Les mans alçades s’abaixen. Menys una. Una velleta remenuda es posa de puntetes, estira i agita els braços tan amunt com pot de por que no la vegin. L’SS s’allunya. La velleta s’enardeix: “Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys.” Les seves veïnes li fan “xst!”. Ella s’empipa. ¿Per què, si hi ha un règim menys dur per a les malaltes i les velles, haurien d’impedir que se’n beneficiï? Desesperada que l’hagin oblidat, crida. Amb una veu aguda i vella com ella, crida: “Jo, senyor. Tinc seixanta-set anys.” L’SS ho sent, es gira: “Komm” i la velleta s’afegeix al grup que acaba de formar-se i que el metge SS escorta fins al block 25.
UN DIA
Estava aferrada a la banda d’enllà del talús, aferrada amb les mans i els peus a la banda d’enllà del talús cobert de neu. Tibava tot el cos, les mandíbules, el coll desarticulat en cartílags, tibava el poc múscul que li quedava als ossos.
I els seus esforços eren vans —els esforços d’algú que estirés una corda ideal.
Estava