L’agent de policia els va dir que el seu company havia estat filmant i fent fotografies, i en Cerni va lloar la iniciativa. Mentre parlaven, va arribar una altra patrulla per ajudar a controlar el perímetre. Un d’ells va baixar fins al mur de contenció del llac per tenir una visió més àmplia del que passava i va alertar d’una motxilla sospitosa que estava abandonada al mig del passadís del mur.
—Casumdena! Això es complica! —va exclamar en Cerni mentre agafava el mòbil i demanava que pugés immediatament el TEDAX, els tècnics especialistes en desactivació d’artefactes explosius.
*****
El Congrés de Scrapbooking encetava el tercer dia i les portes van obrir-se puntualment a les 11 hores. La presència andorrana feia patxoca però la veu havia corregut frontera avall que la famosíssima scraper nord-americana, Stacy Morgan, faria una demostració i l’afluència es va incrementar.
En Jaume Solé, tot nervis, va apropar-se a la zona on tindria lloc la demostració on va trobar l’Abby Jones preparant el material i la càmera per gravar.
—Bon dia, Abby. Sí que has estat matinera!
—Bon dia. Sí, m’agrada tenir temps per muntar les coses sense estrès. Així segur que no em descuido res.
L’Abby, de costum força taciturna i tímida, estava aquell matí d’un humor especialment bo. S’havia maquillat i vestit de manera més moderna i sexi. Fins i tot s’havia desfet del recollit estirat de dona gran que sempre es feia i ara lluïa una mitja melena castanya ondulada. En Jaume va pensar que era la primera vegada que la veia somriure tant jovialment.
—Trigarà gaire l’Stacy en arribar? No la vaig veure ahir però és normal perquè no tenia cap taller aquí. Suposo que deuria aprofitar per fer una mica de turisme.
En Jaume va obtenir com a resposta que ella tampoc l’havia vista i no estava a l’hotel; després va continuar amb la preparació. Veient que no estava per converses, va marxar per saludar alguns expositors. Mitja hora més tard, va començar a tenir suors fredes. L’Stacy era l’estrella del Congrés i més valia que mogués el cul i vingués immediatament. L’Abby va passar d’ell i no li va quedar més remei que buscar la Dolly perquè s’encarregués d’anar-la a cercar. Segur que estava a casa d’en Gus.
—Em sap greu demanar-te això Dolly però l’has d’arrossegar fins aquí costi el que costi.
—Això no serà possible.
En Jaume es va impacientar i va manar-li que deixessin de banda la seva gelosia i mals rotllos. S’havien de comportar com a professionals.
—A veure, xato. No hem vist a l’Stacy des de la nit de diumenge i avui som dimarts i en Gus no vol ni sentir-ne a parlar d’ella. Segurament, la nena que està acostumada a tenir tot el que vol, s’ha emprenyat i ha marxat cap a casa, això és tot. És especialista en deixar la gent penjada.
—No fotis, Dolly! Mira la gentada que hi ha ara mateix esperant-la! A aquest ritme em faran agafar un atac de cor! —va exclamar en Jaume mentre treia el mòbil de la butxaca del pantaló per trucar l’Stacy, que no responia. Mentrestant, va arribar la Maria Sastre que venia directament des de l’hotel i no hi havia ni rastre de l’Stacy.
La Dolly els va empènyer cap a l’espai on es faria la demostració. Ja n’hi havia prou de tantes ximpleries. No gaire lluny estava la Bianca Scatola i la Mireia Baldi que xerraven animadament i els va demanar ajuda. L’Abby les va fitar un xic contrariada però va dir que ho acceptava però qui portaria la veu cantant seria ella que havia programat tot el que es faria. Les noies van acceptar una mica desconcertades pel canvi d’actitud de l’Abby. Se la veia més serena i segura d’ella mateixa.
L’Anna Vila, que estava asseguda a primera, fila va sentir com li vibrava el telèfon i va veure amb disgust que la trucaven des del Despatx Central. Sempre li passava el mateix, quan més a gust estava en un lloc passava alguna cosa. Es va aixecar i va dir adéu a la Mireia que distretament la va saludar ja que estava escoltant atentament a l’Abby. L’Aina va acostar-se per saber si necessitaven un cop de mà.
Ara gairebé totes les cadires eren ocupades, el públic començava a impacientar-se i en Jaume ja estava a punt d’agafar el micròfon per explicar que hi havia hagut un canvi en el programa d’activitats. Es va atansar a les noies que ja tenien pensat començar per la confecció d’un àlbum de records de vacances seguit d’una agenda per a l’any següent.
—Penseu que ja podem començar o hi ha l’esperança que l’Stacy Morgan aparegui d’un moment a l’altra?
L’Abby va deixar les tisores sobre la taula d’un gest enèrgic.
—L’Stacy ni hi és ni se l’espera. Ja pots començar a anunciar-me.
L’Aina, la Bianca, la Maria i la Mireia van mirar-se sorpreses. Déu-n’hi-do amb la gata maula!
7
La patrulla que contenia als curiosos que s’havien aglutinat a l’entrada del llac van deixar passar l’Anna Vila que va dirigir-se immediatament fins un grup on l’esperaven el Comissari Llop, el batlle David Masoliver i un altre policia. Els va saludar prestament i va acaronar dolçament en Llamp, un dels gossos que feia part de la unitat canina de la Policia d’Andorra, que li va tornar la moixaina amb una llepada.
Des de l’alçada, tenien la perspectiva de la situació.
—Què en sabem d’aquesta motxilla?
En Cerni Llop va prendre la paraula.
—Res de res però el que sí que sabem és que tenim un cadàver al mig de llac.
L’Anna va mirar-lo astorada mentre en Cerni assentia. La seva mirada incisiva va resseguir la superfície del llac on es veia moviment. Endevinant el que pensava, el comissari va confirmar que eren els submarinistes del grup de bombers. Ràpidament va tornar a centrar la seva atenció en l’objecte.
—Bé, el primer que hem de fer és enviar en Llamp cap a la motxilla i a partir d’aquí veiem com procedim. Entenc que tots els accessos estan tallats. No voldria tenir cap sorpresa.
En Cerni va confirmar que les patrulles havien tancat tot el perímetre. En Llamp estava preparat i el seu guia caní va esperonar-lo a anar cap a la motxilla. Amb un punter làser li anava indicant on s’havia de desplaçar. Tots els presents estaven tensos i expectants mentre el gos pastor de raça malinois caminava amunt i avall del mur de contenció del llac i ensumava de passada la motxilla.
—Bon dia, com va la cosa?
Tots es van girar, arrugant el front de tensos com estaven, i en Climent Masoliver va atansar-se més, ben content de l’efecte sorpresa que havia causat la seva arribada. Gaudia molt fent la guitza i quan més malament se’l miraven més satisfet estava.
—Senyor Masoliver, no està autoritzat a estar aquí i faci el favor de retirar-se. No sé com la patrulla l’ha deixat passar però em sentiran de valent.
—Senyor Comissari, relaxi’s, aquests canvis d’humor no són gens bons per la salut.
El David es mirava el seu padrí amb cara de “toca el dos i no emprenyis” però en Climent sempre havia anat a la seva. A la seva edat, tot li relliscava.
—Mira que maco el gosset, assegut prenent el solet i gaudint de les vistes.
Tots quatre van girar-se d’una revolada per veure que en Llamp s’havia assegut i no era per descansar! Era la seva manera de dir que la motxilla podia contenir explosius o alguna substància sospitosa.
8
Els carrers