Frankissstein. Jeanette Winterson

llet i bon pa, va dir Shelley, i bon vi i aigua clara.

      Això era el que esperàvem.

      La realitat va ser diferent.

      Vam resistir unes quantes setmanes, esforçant-nos a amagar als altres la decepció que sentíem. Allò era la terra de la llibertat. Allà era on la mare havia anat a buscar la llibertat. On havia escrit Els drets de les dones. Ens pensàvem que trobaríem ments semblants i cors oberts. En realitat, els hostalers ens cobraven més del compte per cada cosa. Les cases de camp estaven brutes i deteriorades. Les bugaderes robaven botons i cordonets. Els nostres guies eren malcarats i l’ase que Shelley havia llogat —que havíem de muntar per torns—, aquell ase era coix.

      Pateixes per alguna cosa?, em preguntava Shelley, preocupat pels meus silencis, i jo no deia, sí, la llet agra el formatge florit els llençols fastigosos les puces les tempestes la putrefacció els llits de palla plena d’àcars. Les verdures estovades la carn fibrosa el peix ple de polls de mar els pans plens de corcs. L’aflicció del meu pare. La mare al pensament. L’estat de la meva roba interior.

      Només és la calor, amor meu, li contestava.

      Em va demanar que em banyés nua amb ell al riu. Em feia massa vergonya. En comptes d’això, vaig mirar-me el seu cos, blanc, esvelt i esculpit. Hi ha alguna cosa d’un altre món en la seva forma. Una aproximació: com si el cos hagués estat muntat amb presses per tal que l’esperit pogués caminar pel món.

      Llegíem Wordsworth en veu alta per distreure les hores, però França no era poesia; era pagesos.

      Finalment, conscient de la meva aflicció, Shelley va aconseguir trobar lloc en una gavarra que sortia de França i baixava pel Rin.

      Era millor? La petulant Suïssa. La borratxa Alemanya. Més vi, vaig dir jo. I així vam passar els dies, infraalimentats, més beguts del compte, anhelant l’ànima i sense saber on trobar-la.

       El que vull existeix si goso trobar-ho.

      Un dia, no gaire lluny de Mannheim, vam veure les torres d’un castell que s’alçaven en la boira com un avís. Shelley adora les torres, els boscos, les ruïnes, els cementiris, qualsevol part de l’home o de la natura que pertorbi l’esperit.

      I vam seguir el camí, tortuós, cap al castell, ignorant els pagesos que miraven fixament les seves forques i aixades.

      Finalment, als peus del castell vam aturar-nos i vam tremolar. Fins i tot sota el sol de la tarda feia fred.

      Què és aquest lloc?, va preguntar Shelley a un home amb un carro.

      El castell de Frankenstein, va dir ell.

      Un lloc desolat i pertorbador.

      Hi ha una llegenda, va dir l’home, i va demanar diners per explicar-la. Shelley li va pagar dues vegades més, gens decebut del que va sentir.

      El castell havia pertangut a un alquimista que es deia Conrad Dippel. La seva estimada esposa va morir massa d’hora i, incapaç de suportar-ne la pèrdua i decidit a descobrir el secret de la vida, es va negar a enterrar-la.

      Un a un, els seus criats el van anar abandonant. L’home vivia sol, i se’l veia a l’alba i al vespre deambulant entre els cementiris i els ossaris arrossegant cap a casa els cossos fètids que trobava per triturar-ne els ossos i barrejar-los amb sang fresca. Creia que si administrava aquesta tintura als que acabaven de morir els faria reviure.

      La gent del poble cada cop el temia i l’odiava més. Havien de protegir els seus morts i parar l’orella per si en sentien els passos o els cascavells de les brides del seu cavall. Més d’una vegada va irrompre en una casa de dol. Portava en una ampolla aquella barreja obscena i l’abocava a la boca oberta del cos buit tal com es peixa una oca per fer paté del seu fetge.

      No hi va haver resurrecció.

      Al final, tots els habitants dels pobles del voltant es van posar d’acord i el van cremar viu al castell.

      Les parets pudien a desmembrament i mort.

      Vaig contemplar el palau en ruïnes. Una escala exterior, fosca i mig derruïda, com un malson de Piranesi, ensorrada i plena de males herbes, que baixava en una espiral rere l’altra, graó a graó, cap a on? A quin celler d’horror?

      Em vaig estrènyer el xal sobre el cos. Fins i tot l’aire tenia la fredor de la sepultura.

      Vine!, vaig dir a Shelley. Hem de marxar d’aquí.

      Em va posar el braç a l’espatlla i vam allunyar-nos ràpidament d’aquell lloc. Mentre caminàvem, em va instruir en l’art de l’alquímia.

      Els alquimistes buscaven tres coses, va dir Shelley: el secret de convertir el plom en or, el secret de l’elixir de la vida eterna i l’homuncle.

      Què és un homuncle?, vaig preguntar.

      Una criatura no nascuda de dona, va contestar. Una criatura fabricada, nefasta i maligna. Una mena de follet, deforme i garneu, infós d’un fosc poder.

      Quan tornàvem caminant a l’hostal en aquell crepuscle opressiu, vaig pensar en aquella criatura: aquell ésser plenament format no nascut de dona.

      I ara aquella forma ha tornat.

      I no és petita. No és un follet.

      Em sento com si la meva ment fos una pantalla i a l’altra banda hi hagués un ésser buscant la vida. He vist peixos en un aquari clavant la cara al vidre. Pressento el que no puc dir, tret de si és en forma de relat.

      El meu protagonista (és el protagonista?) es dirà Victor, perquè busca la victòria sobre la vida i sobre la mort. Aspirarà a penetrar en els replecs de la naturalesa. No serà un alquimista —no vull cap truc—, serà metge, com Polidori, com el doctor Lawrence. Discernirà el curs de la sang, coneixerà la contractura del múscul, la densitat de l’os, la delicadesa del teixit, la manera com batega el cor. Vies respiratòries, líquids, massa, gelea, el misteri de la coliflor del cervell.

      Ell compondrà un home, de mida superior a la natural, i el farà viure. Faré servir l’electricitat. Tempesta, espurna, llampec. El dotaré de foc com Prometeu. Robarà la vida als déus.

      A quin cost?

      La seva criatura tindrà la força de deu homes. La velocitat d’un cavall al galop. Serà una criatura més que humana. Però no serà humana.