En tot cas, penso obrir la meva pròpia fàbrica a Gal·les. A la Xina no poden fer-ho tot a la seva manera. S’ha de fer competència, dic jo, i si declaren una guerra comercial als Estats Units dels nassos qui sap què passarà. El preu de les bots pot anar-se’n pels núvols.
La mama va dir que havíem de fer un Karl Marx i controlar els mitjans de producció.
També vull retornar alguna cosa a la comunitat. A Galles no hi ha feines, Ryan, des del Brexit. Van votar Gal·les per als gal·lesos, com si al món tothom es matés per passar la frontera i obrir-hi una nova mina de carbó.
Tots els diners de Gal·les venen d’alguna fundació europea, però hi ha molta endogàmia en aquell país. Em sembla que seria bo tenir una mica d’immigració: tanta endogàmia afecta el cervell. Brexit! Déu meu! També podrien haver construït una paret feta de porros tot al voltant.
O sigui que he de posar el meu granet de sorra. Penso obrir una gran fàbrica per fer-hi la bot sencera. De dalt a baix. I tindré un petit taller —hi dedicaré uns quants diners— que només farà caps. Una mica més artesà. Hi ha molt bona artesania, a Gal·les. Draps de cuina... ceràmica...
I hi ha molts perruquers sense feina perquè, ara que Gal·les és només per als gal·lesos, ningú no es pot permetre anar-se a pentinar.
Que per què necessito caps extra?
A moltes de les XX-BOT els destrossen la cara. Les llancen contra la paret o ves a saber què. Hi va haver un moment que vaig pensar seriosament a posa’ls-hi un nas desmuntable. A algunes els pots canviar la cara tu mateix, però és complicat, i penso que comprar un cap extra per començar és bona idea. El sexe pot arribar a ser una mica brusc, no creus? Jo no jutjo.
També estic pensant a fabricar-ne un model per a exteriors. Més dur. Més resistent. Una mena de Lara Croft. Per a això necessitarem una línia de producció pròpia. Podria ser per al mercat de fetitxes. Dominatrix. Fuetejadora. Aquesta mena de coses. Els xinesos no ho tocaran. Als britànics els agradarà, em sembla. Estic parlant-ho amb Caterpillar i JCB.
Això és el futur, Ryan.
Vindràs al meu espectacle en viu? Per veure les noies en acció? Mira, aquí a l’iPad en tens un tast. Què et sembla la música?
«Walking in Memphis.» M’encanta la cançó. El meu vers favorit és quan diu allò de la bonica criatura que espera el rei...
Totes són boniques. Tots som reis.
Què has dit? Que fa encara més difícil la vida real?
Què és la vida real, avui dia?
Ningú no ha imaginat mai un relat més boig, però, com la majoria de ficcions de la nostra època, té un cert aire de realitat.
The Edinburgh Magazine, 1818
La humanitat no pot suportar un excés de realitat.
Per això inventem històries, vaig dir jo.
I si nosaltres som la història que inventem?, va dir Shelley.
Encara tancats per la pluja, escric sense parar.
La Claire està cosint asseguda en un racó. Polidori es cuida la lesió del turmell. Ahir va saltar per la finestra per demostrar-me el seu amor. La idea va ser de Byron. Quan s’avorreix, és perillós.
No fem res més que beure i follar, va dir Byron. És un relat, això?
És un best-seller!, va dir Polidori.
Dormim. Mengem. Treballem, va dir Shelley.
Ah, sí?, va dir Byron, que està a dieta per la seva corpulència, i a més a més té insomni i s’està sense fer res. Diu que no pot trobar les frases per al seu relat sobrenatural, tot i que és ell qui ens ha plantejat el repte. Això és irritant. Nosaltres som irritants.
Polidori està ocupat amb el seu propi relat. En diu «El vampir». Li interessen les transfusions de sang.
A manca d’excursions o de diversions, els cavallers es van posar a comentar la sèrie de conferències que havíem sentit a Londres feia poc. Conferències pronunciades pel metge de Shelley, William Lawrence, sobre l’origen de la vida. El doctor Lawrence deia que la vida es basa en la naturalesa. No hi ha una força «superafegida» com ara l’ànima. Els éssers humans són os, múscul, teixit, sang, etc., i res més.
Hi va haver un clamor, és clar: No hi ha cap diferència entre un home i una ostra? L’home no és res més que un orangutan o un mico amb uns «hemisferis cerebrals engruixits»?
Al diari The Times deien: El doctor Lawrence s’esforça a demostrar amb totes les seves forces que els homes no tenen ànima!
Val a dir que precisament tu creus en l’ànima, vaig dir a Shelley.
Hi crec, va dir ell; crec que la tasca de tot home és despertar la seva ànima. L’ànima és aquella part d’ell no subjecta a la mort ni a la descomposició; la part d’ell que viu amb la veritat i la bellesa. Si no té ànima, és una bèstia.
I on va l’ànima, quan mor?, va preguntar Byron.
Això no se sap, va contestar Shelley; què s’esdevé de l’ànima, no on va, hauria de ser la nostra preocupació. El misteri de la vida és a la terra, enlloc més.
La pluja també és a la terra, va dir Byron mirant per la finestra com un déu indefens. Volia muntar la seva euga i cada cop estava més inquiet.
No trigarem a estar tots morts, va dir Polidori, per això no podem viure com els altres voldrien que visquéssim, sinó seguint només els nostres desitjos. Em va mirar amb la mà a l’entrecuix.
No hi ha res més a la vida que el que desitgem?, vaig dir jo. No podríem sacrificar els nostres desitjos per una causa més digna?
Pots fer-ho si vols, va dir Polidori, si això et procura satisfacció. Jo preferiria ser vampir que cadàver.
Morir bé és viure bé, va dir Byron.
Ningú no troba satisfacció en la mort, va contestar Polidori. Tu t’ho imagines, però què en saps? Què hi guanyes?
Reputació, va dir Byron.
La reputació és xafardeig, va dir Polidori. Parla bé de mi, parla malament de mi: què és això sinó xerrameca?
Avui no toques quarts ni hores, va dir Byron.
Ets tu que no toques quarts ni hores, va dir Polidori.
Shelley em va posar els braços al voltant i em va acostar cap a ell. T’estimo. Tu, estimada Mary, tu que estàs tan viva.
Jo vaig sentir com la Claire clavava l’agulla a la seva labor.
All alive o! All alive alive o!, va cantar Polidori marcant el ritme al braç del divan. Byron va arrufar les celles, es va acostar a la finestra coixejant i la va obrir perquè la pluja caigués directament sobre la Claire.
Pararàs d’un cop? Ella va fer un bot com si l’haguessin mossegat i, davant de la rialla de Byron, va posar-se a fer-li crits i, tallant enfurismada el fil, va canviar de cadira.
La mort és un fingiment, va dir Shelley. Gairebé no hi crec gens.
Hi creuràs joiosament quan heretis la propietat de ton pare, va dir Byron.
Jo el vaig mirar; sardònic, cínic. Era un gran poeta, sens dubte, però desagradable. Els dons que ens concedeix la naturalesa no sembla que modifiquin la manera de comportar-nos.
Shelley té pocs diners i és el més generós dels homes. Byron és ric, rep deu mil lliures l’any de les seves propietats, però només se les gasta per al seu plaer. Ell pot viure com li plagui. Nosaltres hem d’anar amb compte. És a dir, jo he de vigilar