—No, no... la Izadi i jo estem soles.
—Això també està bé.
—Sí, com tot.
—Vols prendre alguna cosa? Jo estic seca, vaig a fer una cerveseta, en vols? També tenim Moscato, que és l’únic vi que m’agrada.
—Jo també prendré una cervesa, gràcies.
Mentre anava a buscar les cerveses, em vaig mirar les nenes. No havia sigut capaç de dir que jo no bevia, m’hauria semblat de mal gust, no sé del tot per què. Estaven assegudes a l’herba. La Claudia parlava i les germanes escoltaven, mentre la Izadi, d’esquena, mirava alguna cosa que hi havia a terra. Vaig lluitar contra la temptació d’acostar-me i demanar-li que es girés i escoltés.
—Saps què és el pitjor? —va fer la Nieves quan va tornar de la cuina—. Que aquest any he tornat a fumar! No tinc remei. He muntat la meva pròpia empresa, i l’estrès, ja saps... Com a mínim, ara ja no tinc ningú que em renyi, deu ser més difícil per a les que comencen amb vint anys, no trobes? I tu, a què et dediques, si no és indiscreció?
—Treballo d’administrativa a l’ambulatori. No és exactament el que més m’agrada, però té les seves coses bones i no m’omple gaire el cap. A més, em permet agafar vacances a l’estiu per poder estar tranquil·la amb la Izadi, al nostre aire.
—Temps! Això és molt bo. Ara cridaré les nenes perquè vinguin a menjar-se el pastís abans que no torni la seva mare a buscar-les.
Vaig veure que, després de fer un glop de l’ampolla, es va haver d’eixugar la cervesa que se li escapava per la comissura dels llavis.
Quan la Nieves va encendre les espelmes, vam cantar entre totes la cançó de «Per molts anys». La Izadi feia veure que cantava movent els llavis, com si li faltés el ventríloc. La Claudia va inflar les galtes i es va acostar al pastís, esperant que acabéssim la cançó. Tenia gravades a la pell figures semblants a les que formaven les flames de les espelmes i, arraulida rere els petits focs, semblava que la cicatriu es bellugués.
Quan va aconseguir apagar totes les espelmes, vam aplaudir. La Claudia no podia estar més contenta. Semblava massa sensible, i això tampoc no era bo. Tenia les mans a banda i banda de la cara i els ulls plens de llàgrimes.
La Nieves va tallar el pastís, fet amb dònuts, i me’n va oferir un tall:
—Una vegada l’any no fa mal.
Li vaig dir que no en volia. El nostre pa de pessic estava intacte. En comptes d’això, i en senyal d’agraïment, vaig agafar un cogombre en vinagre, tot i que feia ben bé deu anys que no tastava res semblant.
—Mira! —va dir la Nieves quan es va sentir un clàxon—. La mare ja ha arribat: vestiu-vos!
Les nenes van marxar amb les mans plenes de llaminadures. La Nieves i la Claudia les van acompanyar fins a la porta per acomiadar-se’n. Em vaig acostar a la Izadi. Estava asseguda en una cadira plegable, agafant-se la trena que la Claudia li havia deixat a mig fer.
—T’ho passes bé?
—Sí.
—Sí? No ho sembla. No trigarem a marxar.
—Encara no, més tard.
La Claudia i la Nieves van tornar agafades per la cintura i rient, com si s’estiguessin explicant un secret. Tenien les cremades a la mateixa banda, però de lluny no se’ls notava gens.
—La Claudia ha tingut una idea —va anunciar, i va cedir la paraula a la filla.
—Us podeu quedar a sopar? Em faria molta il·lusió. Quedeu-vos, per favor! —va dir la Claudia, de genolls a terra i amb les mans juntes, com si resés.
—En Clemente vindrà de seguida i portarà menjar xinès; sempre en porta massa i després ens passem dies menjant el que sobra —va dir la Nieves—. Vosaltres mengeu de tot? També puc fer una amanida, o potser una truita, o totes dues coses.
Jo em vaig mirar la Izadi. No era fàcil endevinar què volia.
—Sispli! —va insistir la Claudia—. És el meu aniversari!
Jo vaig mirar-li la galta esquinçada.
—Per què no —vaig respondre en nom de totes dues.
La Izadi era davant el nostre pa de pessic i el mirava fixament.
—En vols un tall? —va dir la Nieves—. No has de ser tímida, noia! —En va tallar un tros i l’hi va donar.
La Izadi va menjar voraçment. Em va commoure. També la Nieves en va agafar un tall i se’l va menjar a mossegades petites, posant-se la mà davant la boca perquè no caiguessin les molles.
—És boníssim. M’has de passar la recepta —va dir—. Vols una jaqueta? O millor passem a dins? Ha refrescat.
Vaig ajudar-la a recollir i vam entrar a la casa. Les nenes van pujar corrent al pis de dalt. La Nieves va anar cap a la cuina amb els plats i jo em vaig quedar sola a la sala d’estar. Estava plena de coses. Mobles feixucs i foscos barrejats amb altres de vímet, coixins de colors, plantes. Tot seguia un ordre estrany, que semblava provisional, però es veia endreçat i net. A la tauleta, damunt un tapet, quatre comandaments a distància. Es veien llumets vermells dels nombrosos aparells electrònics que hi havia pertot arreu. Un sofà en forma de L, situat davant d’un televisor gegant que penjava de la paret, ocupava la major part de l’espai. Al forat de la llar de foc, nines. A sobre, a la lleixa de marbre, un souvenir d’algun lloc en forma de ratolí fet de petxines, i al costat un crist crucificat de metall amb els peus cremats. Quan ella va tornar a la sala, vaig apartar la mirada.
—Qui el toca? —vaig preguntar, assenyalant el teclat Yamaha que hi havia darrere el sofà.
—La Claudia i jo una mica —va dir la Nieves—. Però l’autèntic artista és en Clemente. Abans —amb un gest de la mà, va donar a entendre que es referia a un passat llunyà, anterior a l’incendi— tocava en un grup. Canta molt bé, però ara només ho fa a casa, llàstima.
Vam seure al sofà. Es va treure les sandàlies per posar-se còmoda. Jo vaig fer com ella. Del pis de dalt ens arribava el soroll de les corredisses de les nenes. Era tranquil·litzador. El moment que ho canviarà tot, vaig pensar, el moment que tu no hi ets i la teva filla es transforma en el que tu voldries. Aleshores, damunt la tauleta de vidre, vaig veure aquella fotografia on sortien tots tres. Era difícil no mirar-la. Em vaig sentir incòmoda, tot i que la Nieves hi devia estar acostumada. O potser per això mateix, perquè semblava que tot formés part d’un pla.
Va agafar-la i, abans d’ensenyar-me-la, li va treure la pols amb la punta del vestit.
—Aquesta és una de les poques fotos que ens van quedar.
Era una fotografia d’estudi. Estaven asseguts a terra, descalços, vestits de blanc. Ella duia un vestit d’estiu amb un llaç a l’escot i un somriure que semblava indestructible. Una bellesa mediterrània, carnosa, fàcil. L’home no me l’havia imaginat d’aquella manera: la pell morena, el front ample, una cabellera elegant com per compensar una coroneta una mica despoblada, la camisa oberta fins al pit, els baixos dels pantalons recollits en un doblec. Se’l veia corpulent i duia un escorpí tatuat al braç i polseres de cuir als canells. La Claudia era l’única que estava seriosa, devia tenir cosa d’un any i mig.
Em vaig imaginar tota aquella pell i aquelles robes cremant-se com tovallons de paper.
—Quina família tan maca —vaig comentar.
—Oi que sí? —Va contemplar la foto—. Érem així. El meu marit i jo