—És a la feina. Ara fa de càmera. I alguns caps de setmana, de cambrer al bar d’un amic. Moltes hores i pocs diners, ja saps com va. Se’n va molt d’hora i torna tardíssim.
No li vaig dir que tot sovint tornava molt després de sortir de la feina.
—Bé, segurament no són les feines de la vostra vida, però val més això que res. En podeu estar contents. T’hauries de permetre algun capritx, t’ho mereixes. —Es va acostar per repetir-m’ho—: T’ho mereixes.
Jo em vaig estremir. No sé què havia vist en mi per dir-me allò.
Vaig tenir unes ganes molt fortes que l’Arantza sortís de casa: encara que parlar amb ella em tranquil·litzava i observant-la aprenia com havia de fer les coses i com me les havia d’agafar, mentre ella hi era jo ho veia tot molt més brut.
L’Amets va anar de quatre grapes fins als nostres peus. Es va agafar a les potes d’una cadira per poder-se aixecar. L’Arantza va espolsar-li la roba i li va agafar un d’aquells braços grassonets per fer que em digués adeu. Tan bon punt van haver marxat, em vaig posar a fregar el terra.
L’endemà, mentre esmorzàvem, l’Igor em va preguntar pels esqueixos que hi havia a la taula de la cuina dins una ampolla de Coca-Cola i em va dir que eren un centre molt sofisticat. Vam riure. Al matí era quan ens enteníem millor, quan teníem més fe en nosaltres. Va anar a buscar-me un tornavís més llarg que el que hi havia damunt la taula.
—Si avui poguessis venir abans, podríem sopar a la platja —vaig demanar-li.
—Ho intentaré.
—Preparo entrepans de pollastre?
Després, vam follar al sofà.
No el tornaria a veure fins l’endemà, n’estava segura.
Tot i que vaig estar temptada de fer-ho més d’una vegada, no li vaig explicar la història del vell i l’Arantza, perquè em feia sentir forta i me la volia guardar per a mi sola, verge; era com tenir entre les mans la cria d’un animal: protegint-la, em protegia a mi mateixa.
Aquell mateix matí em vaig disposar a plantar els esqueixos tal com m’havia explicat l’Arantza. Hi ha un camí de grava d’uns cinc metres de llarg que va des del carrer fins a la porta de casa; a banda i banda, hi creix l’herba. Al costat de l’entrada, hi ha tres contenidors per reciclar vidre, plàstic i paper, normalment plens fins dalt. Potser el següent pas havia de ser posar ordre en aquell racó: deixar-lo net i polit com el dels veïns, amb els tres contenidors amagats dins un bagul de fusta, i així de passada faríem callar les murmuracions de la gent. O bé podria polir i envernissar els bancs i la taula, comprar un para-sol, tornar a omplir les jardineres buides.
Els vaig plantar a uns quinze centímetres del caminet de grava, vorejant-lo, entre l’herba alta. El tornavís penetrava a la terra sense dificultat, l’esqueix hi entrava sense haver de fer força.
Caminar descalça per l’herba i omplir-me les mans de terra em feia sentir bé. Les aranyes havien teixit una teranyina a la nansa de la regadora i el sol l’havia descolorit. Quan la vaig posar sota l’aixeta, va recuperar una mica del seu antic verd. Vaig regar les dues fileres d’esqueixos, mitja hora més tard havia acabat la feina. També podríem plantar algun fruiter i tenir a la fi una entrada com Déu mana. Aquell estiu podia ser diferent: ho tenia més que mai a l’abast.
A primera vista no semblava que hagués fet gran cosa, però era ben conscient de la importància que tenia allò: al cap de dos o tres anys, per arribar a casa nostra caldria seguir un camí plantat d’hortènsies gegants, tot i que m’havia oblidat de preguntar de quin color eren. Costava de creure.
Jo recreava constantment aquell dia, com una viciosa. Reviure aquell espectacle m’emocionava, m’ajudava a mantenir-me viva, i era per això que havia de mantenir-lo ben viu. A la feina, vaig començar a fer-ho entre visita i visita, durant uns pocs minuts en què desapareixia discretament; també solia invocar-lo quan anava a comprar. Però el meu moment preferit era quan fumava l’última cigarreta a la finestra: recordar els matisos de l’olor, aquella nuesa, aquella nuesa estranya i bella, el tacte de la randa i després el soroll de la dutxa, el fàstic i la fascinació.
De vegades, em costava de creure que realment hagués estat allà, que hagués succeït de debò; quan em passava això, em divertia reconstruint aquell dia tot sencer, amb calma, per tal que l’instant que entrava a casa l’Arantza em sorprengués una vegada més, amb una excitació renovada: aquell cos, l’evidència de la roba de tots dos, el soroll de l’aigua. Era un secret que em feia companyia.
En aquella època vaig veure sovint el sogre de l’Arantza passejant amb l’Amets. Una vegada, me’ls vaig trobar davant de casa. Jo sortia cap al museu amb l’uniforme posat i l’Amets s’havia aferrat a la reixa del jardí. Per un segon, vaig poder acumular prou coratge per mirar-lo a la cara. Anava perfectament afaitat, aquells remolins li donaven un aire murri; fins aquell moment no m’havia adonat que tenia els ulls blaus i una bona dentadura, malgrat els seus gairebé setanta anys. Parlava amb l’Amets mig xiuxiuejant i premia els llavis si se li escapava un somriure. Volia dir-li alguna cosa, però no sabia què.
—Aneu a passejar? Quina sort...
—S’ha d’aprofitar la tarda —em va dir sense mirar-me.
Aquell dia, anant cap a la feina, vaig intentar tornar a reviure l’escena, perquè necessitava motius per continuar endavant, però tot plegat se m’apareixia cada cop més difús, un batibull d’olors, un cos sense lluentor, un xerric metàl·lic que ja no em feia estremir. Cada cop més diluïda, aquella visió va deixar de despertar coses al meu interior.
La vigília de la revetlla de Sant Joan, l’Arantza i en Bixente van venir a preguntar si podien aprofitar la fusta que teníem al porxo per a la foguera. Havia passat més d’un any des que havíem tret de casa una porta i uns quants mobles vells, però en tot aquell temps no havíem aconseguit trobar l’esma necessària per dur-ho tot a la deixalleria. Tot i que sabia que ens estava fent un favor, l’Arantza m’ho va demanar com si fos un favor que li estava fent jo a ella. En Bixente va entrar la furgoneta i vam carregar la fusta entre els tres. Volien fer una bona foguera a casa. Celebrar l’arribada de l’estiu. Cremar les coses dolentes. Feien torns per anar dient tot el que volien fer. Estaven orgullosos, acabats de dutxar, estiuencs. Jo també els somreia per torns. Em costava apartar la mirada de la randa dels sostenidors que l’Arantza deixava veure per sota de la samarreta. Els vaig oferir cafè i en vam prendre al porxo, a peu dret. En Bixente ens va convidar, a l’Igor i a mi, a passar per casa seva a la nit per veure la foguera, però jo vaig tirar pilotes fora.
Els mobles van deixar una clapa rectangular al lloc on havien estat, i em vaig quedar una estona mirant les paneroles anar i venir.
L’Igor es va adonar de seguida que faltava alguna cosa, i li vaig dir que havia sigut idea dels veïns, sense esmentar res de la invitació. L’herba no s’havia segat des de l’estiu anterior i els bambús havien crescut tant que no ens deixaven veure les impressionants postes de sol. Vaig demanar-li a l’Igor que segués, i li va semblar una idea extraordinàriament bona. Amb l’Igor, una no sabia mai si parlava de debò o tirava d’ironia, i, confusa, em vaig quedar a l’expectativa, preparada tant per a les coses bones com per a les dolentes. Quan el vaig veure sortir vestit amb roba de feina i amb les ulleres de segar em vaig tranquil·litzar. Li vaig dir que era la revetlla de Sant Joan i que a la nit hauríem d’anar a banyar-nos al mar per purificar-nos. Em va contestar que d’acord, sense gaire convicció, i va posar en marxa el tallagespa. Aquell soroll em calmava, i també que l’Igor fos allà, vestit amb una samarreta de tirants, fent alguna cosa per casa nostra. El vaig observar des de la finestra mentre sentia una mena de satisfacció enorme al pit. Vaig preparar una mica d’esmorzar: xoriço fregit, formatge i pa. El vaig cridar des de la finestra, però no em va sentir. Aleshores, em vaig adonar que ell no recordaria que, amagats entre l’herba alta, hi havia els esqueixos, i que no els veuria. Però no li vaig cridar, no hi vaig anar i ni tan sols no vaig mirar.