No he vist mai un gandul;
sempre he vist un home que no corria mai
mentre el mirava,
i he vist algú que de vegades dormia
entre l’hora de dinar i la de sopar,
i que es quedava a casa quan plovia,
però no era un gandul.
Abans de dir-me boja, pensa:
era gandul o només feia coses
que etiquetem com de “ganduls”?
No he vist mai un nen ruc;
he vist un nen que de vegades feia
coses que jo no entenia
o de manera diferent de com les preveia.
He vist un nen que no havia vist
els llocs on jo havia estat,
però no era un nen ruc.
Abans de dir-li ruc, pensa:
era ruc o només sabia coses
diferents de les que tu sabies?
Per més que buscava i buscava
no vaig trobar mai un cuiner;
vaig veure algú que barrejava
ingredients en una olla,
algú que encenia el foc
i mirava la safata
on es rostia el be.
Vaig veure tot això en comptes d’un cuiner.
Digue’m, després de mirar bé:
és un cuiner el que veus
o es algú que fa coses
que anomenem cuinar?
Del que alguns en diem gandul
uns altres en diuen cansat o tranquil,
del que alguns en diem ruc
uns altres en diuen saber divergent,
així que he arribat a la conclusió
que evitarem de confondre’ns
si no barregem el que veiem
amb la nostra opinió.
I com que potser tu també ho faràs,
et vull dir:
sé que és només la meva opinió.
RUTH BEBERMEYER
Encara que els efectes de les etiquetes negatives, com ara “gandul” i “ruc”, probablement són més obvis, inclús una etiqueta positiva o aparentment neutral, com ara “cuiner”, ens limita la percepció de la totalitat d’una altra persona.
LA FORMA MÉS ELEVADA D’INTEL·LIGÈNCIA HUMANA
El filòsof indi J. Krishnamurti va dir un cop que observar sense avaluar és la forma més elevada d’intel·ligència humana. El primer cop que vaig llegir aquesta frase el pensament “quina ximpleria!” va travessar la meva ment abans que pogués adonar-me que acabava de fer una avaluació. Per a la majoria de persones és difícil fer observacions —especialment d’altres persones i del seu comportament— que estiguin lliures de judicis, crítiques o altres formes d’anàlisi.
Vaig ser ben conscient d’aquesta dificultat quan treballava la CNV en una escola de primària. Tant el director del centre com el personal docent m’havien fet saber que sovint tenien dificultats per comunicarse entre ells. El supervisor m’havia demanat que els ajudés a resoldre el problema. Primer vaig parlar amb els professors a soles, i després amb ells mateixos i amb el director tots junts.
Vaig començar la reunió preguntant als professors: “Què fa el director que entra en conflicte amb les seves necessitats com a professors?”
“És un xerraire!”, va ser la resposta immediata. La meva pregunta demanava una observació, però encara que la paraula xerraire em va donar força informació sobre la manera com aquell professor avaluava el director, no descrivia què era el que deia o feia el director que havia dut el professor a concloure que era “un xerraire”.
Quan ho vaig fer notar, un altre professor va intervenir: “Jo sé què vol dir: el director parla massa!” En comptes d’una observació clara del comportament del director, això també era una avaluació sobre la seva manera de parlar. Un altre professor va dir aleshores: “Creu que és l’únic que té alguna cosa que val la pena de dir”. Jo vaig explicar que fer suposicions sobre el que una altra persona pensa no és el mateix que observar el seu comportament. Finalment es va aventurar un altre professor: “Vol ser tota l’estona el centre d’atenció”. Després que jo assenyalés que això també era una suposició —del que una altra persona volia o deixava de voler— dos professors van exclamar alhora: “Bé, és que ens ha fet una pregunta molt difícil de respondre!”
Després d’això vam treballar plegats per fer una llista que identifiqués comportaments específics del director que els molestaven, i ens vam assegurar que la llista estigués lliure d’avaluacions. Per exemple, a les reunions del claustre, el director explicava anècdotes de la seva infantesa i experiències de la guerra, amb el resultat que les reunions de vegades duraven vint minuts més del compte. Quan vaig preguntar als professors si havien comunicat el seu malestar al director, van respondre que ho havien intentat, però només fent servir comentaris avaluatius. No havien fet mai referència als comportaments específics —com per exemple el costum de contar anècdotes— i van estar d’acord de dir-l’hi quan ens reuníssim tots.
Pràcticament a l’inici de la segona reunió vaig poder veure el que els professors m’havien explicat. Fos quin fos el tema del diàleg, el director hi intervenia: “Això em recorda els temps en què...” i aleshores es llançava a explicar una anècdota de la seva infantesa o de les seves experiències a la guerra. Vaig esperar que els professors expressessin la seva incomoditat amb el comportament del director. Però en comptes de la Comunicació NoViolenta van aplicar una condemna no verbal: alguns miraven al sostre, uns altres badallaven ostensiblement, n’hi va haver un que va començar a mirar el rellotge...
Vaig suportar la lamentable escena fins que finalment vaig preguntar: “Ningú no dirà res?” Es va fer un silenci incòmode. El professor que havia parlat primer a la reunió anterior es va armar de valor, va mirar directament el director i li va dir: “Ed, ets un xerraire”.
Com il·lustra aquesta història, no sempre és fàcil rebutjar els vells costums i arribar a dominar l’habilitat de separar l’observació de l’avaluació. Al final, els professors li van deixar clar al director quines accions específiques els molestaven. El director va escoltar amb posat seriós i a continuació va exclamar: “Per què ningú no m’ho havia dit, això?” Va admetre que era conscient