Un alè de vida. Clarice Lispector

a l’Ângela. La meva pròpia vida és un garbuix de veritat. Seria la història de l’escorça d’un arbre i no pas la de l’arbre. Un seguit de fets en què seria només la sensació la que ho explicaria tot. M’adono que, sense voler, el que escric i el que escriu l’Ângela són fragments esparsos, per dir-ho d’alguna manera, tot i que en un context de...

      És així que aquest cop em sorgeix el llibre. I com que respecto el que m’arriba de mi mateix, escric així mateix.

      El que aquí està escrit, ja sigui meu o bé de l’Ângela, són restes d’una demolició d’ànima, són talls laterals d’una realitat que se’m fa escapadissa contínuament. Aquests fragments de llibre volen dir que treballo amb ruïnes.

      Sé que aquest llibre no és fàcil, ho és només per a aquells que creuen en el misteri. Quan l’escric no em conec, m’oblido de mi. El jo que apareix en aquest llibre no soc jo. No és autobiogràfic, vosaltres no sabeu res de mi. No t’he dit ni et diré mai qui soc. Jo soc vosaltres mateixos. He tret, d’aquest llibre, només el que m’interessava, i he deixat de banda la meva història i la història de l’Ângela. El que m’importa són instantànies fotogràfiques de les sensacions pensades, i no pas la posa immòbil dels que esperen que digui: “Mira l’ocellet!” Perquè no soc cap fotògraf ambulant.

      He llegit aquest llibre fins al final, i hi afegeixo alguna notícia ara al principi. Això vol dir que el final, que no s’ha de llegir abans d’hora, es lliga fent un cercle amb el principi, com un peix que es mossega la cua. I, pel fet d’haver llegit el llibre, n’he retallat més de la meitat. Només hi he deixat el que em provoca i inspira per a la vida: una estrella encesa al capvespre.

      Cal no llegir el que escric com un lector. Llevat que aquest lector també treballi els soliloquis de la foscor irracional.

      Si aquest llibre veu mai la llum, que se n’allunyin els profans. Perquè escriure és una cosa sagrada on els infidels no tenen entrada. Escriure a propòsit un llibre ben dolent per allunyar els profans que volen que aquest llibre els agradi. Però una petita colla veurà que aquest “agradar” és superficial, i entraran a dins del que escric de veritat, que no és ni “bo” ni “dolent”.

      La inspiració és com una misteriosa flaire d’ambre. Tinc un trosset d’ambre. La flaire em fa germana de les santes orgies del rei Salomó i la reina de Saba. Beneïts siguin els teus amors. Em pregunto si tinc por de fer el pas de morir ara mateix. Evitar haver de morir. Malgrat tot, ja soc al futur. Aquest meu futur que serà per a vosaltres el passat d’un mort. Quan acabeu aquest llibre entoneu per mi un al·leluia. Només quan tanqueu les últimes pàgines d’aquest llibre malaurat, atrevit i juganer podreu oblidar-me. Que Déu us beneeixi i que aquest llibre acabi bé. Perquè jo pugui per fi reposar. Que la pau sigui entre nosaltres, entre vosaltres i entre mi. ¿Caic en la xerrameca? Que em perdonin els fidels del temple: jo escric, i així em desempallego de mi i puc reposar.