La iaia no hi toca. Jose Ignacio Valenzuela

convertir en un HURACÀ i tots els presents la vam veure arribar traient foc pels queixals i tancar-se a la seva habitació mentre cridava que no en sortiria fins que no li haguessin crescut els cabells.

      L’última posició per a la piga falsa és la que m’agrada més: quan se la pinta al costat esquerre del mentó, sota el llavi inferior. Això vol dir que vol estar sola per seure a escriure.

      Perquè la meva iaia, a més d’estar sonada, és poeta.

      I precisament per culpa de la poesia de la iaia, jo he acabat sent qui soc.

       Capítol dos

      Perdoneu si no m’he presentat abans. Em dic Vicenç i fa mooolt de temps tenia la mateixa edat que teniu vosaltres ara. I va ser llavors quan va passar el que us vull explicar.

      Ja us he dit que la iaia Petúnia no hi toca, oi? Però, compte, no és d’aquelles boges que necessiten una camisa de força, ni se n’ha d’anar urgentment a cap manicomi. És una altra mena de bogeria. Una bogeria diferent. Una bogeria que sembla normal però no ho és. I quan ets un raret que no parla gaire ni fa gaires preguntes, es fa més difícil descobrir DE QUINA MENA DE BOGERIA ES TRACTA. Perquè si veus la teva iaia asseguda a la sala, parlant amb una amiga o passejant pel carrer amb una bossa del supermercat a la mà, no diries que no hi toca. No gens. Al contrari. Diries que és una senyora força normal, una mica estranya, potser, per culpa de la piga falsa que es pinta a la cara. Podries pensar que potser és una mica excèntrica si et fixes en el barret verd amb plomes que treu de l’armari en dies especials per enroscar-se’l damunt del pentinat endurit amb fixador. Fins i tot quan es tanca a la seva habitació per escriure poemes, sembla una persona normal i corrent asseguda davant d’un vell escriptori de fusta, posant els ulls en blanc i mossegant el llapis mentre busca el que ella anomena

      LA INSPIRACIÓ.

      A vegades penso que només jo em podia adonar que la iaia no hi tocava.

      I va ser la seva bogeria la que EM VA CANVIAR LA VIDA. Com? Bé, tot va començar un dia que la mare em va dir:

      —He trobat feina.

      Me’n vaig alegrar molt, perquè l’únic que li havia sentit dir a la mare últimament era:

      —No trobo feina enlloc.

      Però mentre sopàvem el pare, ella i jo va dir just el contrari i tots ho vam celebrar molt. El pare va aplaudir i la mare va fer una reverència mentre jo repicava amb la forquilla al got, com si fos un instrument musical.

      —I has de saber que a partir de demà l’autobús et deixarà directament a casa la iaia —va dir la mare sense donar-me temps de reaccionar—. Ja no seré aquí per rebre’t després de l’escola. Ho has entès, Vicenç?

      No vaig saber què contestar. Arran del meu SILENCI, els dos em van explicar que quan sortissin de les seves respectives feines farien torns per venir-me a buscar a casa la iaia, i soparíem els tres junts, com sempre. No m’havia d’amoïnar per res. La mare ja havia donat l’adreça de la iaia al conductor de l’autobús.

      Abans de recollir els plats i anar cap a la cuina, la mare em va donar un consell:

      —Porta’t bé a casa la iaia. JA SAPS COM ÉS.

      Sí, esclar que sabia com era la iaia. De fet, potser era l’únic que ho sabia del cert. I per això mateix no volia que em portessin a casa seva després de classe.

      Aquella nit, mentre m’adormia, vaig fer molts plans pensant com evitaria que l’autobús em deixés davant de casa la iaia. Quan me la vaig imaginar sortint a rebre’m amb el seu barret verd de plomes, la piga més grossa que mai dibuixada damunt del llavi, i una faldilla curta que li deixava al descobert bona part de les cames, la vergonya que els meus companys de classe la veiessin des de dins del vehicle,

      tan diferent

      de totes les altres

      àvies del món,

      em va deixar sense respiració i em va fer incorporar de cop al llit. I si es posava a recitar un dels seus poemes al mig del carrer, mentre jo baixava de l’autobús?

      Ho recitaria a tot volum, amb un somriure burleta, i només per obligar-me a entrar de pressa a casa seva i evitar exposar-se gaire estona als raigs del sol.

      Us ho he dit, oi, que la iaia no pren mai el sol perquè no se li arrugui la pell? És que no li agrada tenir l’edat que té, per això sempre que l’hi demanen menteix.

      No. No podia permetre que la iaia m’arruïnés la resta de la vida. I encara menys davant de tots els meus companys d’escola!

      Qui havia de dir que passaria just el contrari... Però, esclar, jo no podia pas endevinar el futur.