Annie Ernaux Va néixer el 1940 a Lillebonne (Normandia). Va publicar la seva primera novel·la el 1974, Les armoires vides, i va guanyar el premi Renaudot amb La place el 1984. Amb Les années (2008) va guanyar-se el reconeixement unànime de crítics i lectors. El 2017 se li va atorgar el premi Marguerite Yourcenar pel conjunt de la seva obra.
Valèria Gaillard (Barcelona, 1973) És llicenciada en Filosofia i en Literatura Comparada. S’ha dedicat professionalment al periodisme cultural i la crítica literària en diversos mitjans. L’any 2018 va ser reconeguda amb el VII Premi Memorial Pere Rodeja. Ha traduït del francès Marcel Proust, Charlotte Delbo, Marceline Desbordes-Valmore i Émile Zola. El 2019 ha traduït Jo acuso! La veritat en marxa, d’Émile Zola (Angle Editorial).
«Les noies de la primera fila estan assegudes sobre cadires plegables, les mans entrellaçades sobre els genolls, les cames rectes, juntes o replegades sota el seient, només una d’elles les ha creuades. Les noies de segon —dretes— i de tercer —alçades per un banc— són visibles fins als malucs. El fet que només sis tinguin les mans a les butxaques, senyal aleshores de mala educació, testimonia que l’institut és freqüentat majoritàriament per la burgesia. Totes, menys quatre, miren l’objectiu amb un lleuger somriure. El que les altres miren —el fotògraf, una paret, altres alumnes?— s’ha perdut.»
A Els anys, Annie Ernaux construeix una narració personalíssima de sis dècades de la seva vida: dona veu a objectes, cançons, titulars de notícies o anuncis de cada moment històric, intercalant-hi textos del seu diari o la descripció de fotografies familiars. Crea, així, un model singular d’autobiografia, alhora subjectiva i impersonal, alhora privada i col·lectiva, amb un estil tan apassionat com aparentment objectiu. De fet, el fluir del temps és el gran personatge del llibre, en el qual totes les veus, imatges i fets conflueixen, brillen, passen i es dilueixen sense remissió.
Considerat un clàssic contemporani des de la seva publicació, Els anys ha constituït un enorme èxit literari i de vendes a França. Els anys ha guanyat els premis Marguerite Duras, Acadèmia Francesa, Lectors de Télégramme i Strega Europeu. Ha estat finalista del Man Booker Internacional.
Ernaux ha merescut els premis Marguerite Yourcenar, Llengua Francesa i Formentor 2019 per la seva trajectòria literària.
«Admiro la forma narrativa que va inventar, barrejant autobiografia, història i sociologia. (...) Els anys és un llibre que dec haver llegir tres o quatre vegades, cada cop més impressionat per la seva precisió, la seva capacitat panoràmica i, no puc pensar en cap altra paraula, la seva majestuositat. Sense discussió, un dels pocs grans llibres de la literatura contemporània.» — Emmanuel Carrère
«Amb Els anys, la novel·lista firma el seu llibre més bell fent desfilar alhora la seva vida i sis dècades de la història de França.» — Sébastien Lapaque, Le Figaro Litteraire
«Ernaux busca una forma que li permeti abraçar el passat a gran escala: alhora el seu i el nostre, el de les generacions oblidades i les presents, allò íntim, allò social i la Història, la remor mundana i la de les consciències, els somnis i les aspiracions, els costums i els fets menuts.» — Nathalie Crom, Télérama
«Va decidir que ella no era només escriptora sinó memòria viva, que tenia l’obligació d’escriure com ho fa, amb passió, amb impudor, amb tot el cos.» — Patricia de Souza, El País
«Els anys pot considerar-se com la culminació del seu projecte literari: vincular l’emancipació d’una dona que governa la seva vida per sobre de les convencions socials, tenint com a teló de fons el context polític i social del seu país.» — Iñaki Urdanibia, kaosenlared
«Canvia la mirada de la literatura francesa per sempre.» — Nelly Kaprièlian, Les Inrockuptibles
«Una escriptora singular, que treballa la memòria en una societat que viu per esborrar-la.» — Philippe Lançon, Libération
«Els anys és una revolució, no sols en l’art de l’autobiografia sinó en el propi art.» — John Banville
«Ernaux demostra que és possible escriure tant personalment com col·lectivament, i situa la seva pròpia història en la història de la seva generació, sense confondre-les mai.» — Lauren Elkin, The Guardian
«La literatura d’Annie Ernaux està marcada per l’interès sociològic, gairebé etnològic, que la diferencia d’allò que sol anomenar-se la literatura del jo. És una barreja delicada que combina l’ús de la memòria, les experiències personals i el pensament íntim amb el retrat social. (...) Parlin del que parlin, els llibres d’Annie Ernaux parlen d’escriure i de com es relacionen l’escriptura i la vida.» — Aloma Rodríguez, Letras Libres
«La lectura d’Els anys és com obrir la caixa d’un tresor.» — Azarin Sadegh, Los Angeles Review of Books
«Un dels millors llibres que llegiràs mai.» — Deborah Levy
Els anys
Narratives
111
Títol original: Les Années
© 2008 Éditions Gallimard
© 2019 Valèria Gaillard, per la traducció
© Harold Feinstein Photography Trust, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per l’edició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: setembre de 2019
Segona edició: febrer de 2020
ISBN: 978-84-18197-58-1
Producció de l’ePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Els anys
Annie Ernaux
Traducció de Valèria Gaillard
Només tenim la nostra història i no ens pertany.
JOSÉ ORTEGA Y GASSET
—Sí. Ens oblidaran. És la vida, no hi ha res a fer. El que avui ens sembla important, crucial, de conseqüències greus, doncs bé, arribarà un moment en què s’oblidarà, en què ja no cap tindrà importància. I, és curiós, avui no podem saber el que serà un dia considerat com gran i important, mediocre o ridícul. (…) També pot passar que la nostra vida, la que vivim avui, un dia es consideri estranya, incòmoda, sense llums, insuficientment pura i, qui sap, fins i tot culpable.
ANTON TXÈKHOV
Totes les imatges desapareixeran.
la dona ajupida que orinava a ple dia darrere d’unes barraques on servien cafè, a la vora de les runes, a Yvetot, al final de la guerra, es pujava les calces amb la faldilla alçada, i se’n tornava al cafè
el rostre ple de llàgrimes d’Alida Valli mentre balla amb Georges Wilson a la pel·lícula Una absència tan llarga
l’home creuat en un carrer de Pàdua, l’estiu