Tot plegat reflecteix prou bé la importància que en el decurs del temps havia adquirit el vessant mercantil més que no pas manufacturer de l’activitat dels assaonadors, i encara més dels blanquers. Aquesta transformació era el resultat d’un procés de descentralització de la manufactura catalana del cuiro que havia començat al segle XVI, quan els fabricants volgueren defugir la rígida estructura corporativa i els elevats costos del ram barceloní de la pell, i aprofitar els avantatges comparatius d’un seguit de centres menors com són ara Girona, Solsona, Manresa, Olot, Vic i Igualada.58 Cap al final del segle XVII es pot arribar a parlar fins i tot d’una neta tendència cap a la desurbanització de l’activitat, deguda, en part, als baixos salaris i a l’augment de la força de treball a la ruralia, uns factors que no eren sinó un subproducte de la recuperació demogràfica i econòmica del període. Així, quan els blanquers de Barcelona s’exclamaren, l’any 1684, que els sabaters locals s’estimaven més de comprar els cuiros adobats fora ciutat, no feien sinó deixar-nos un testimoniatge involuntari d’un canvi radical en les relacions de producció, que acabaria per relegar els gremis urbans a una funció de redistribució, més que no pas manufacturera, en l’economia i en la societat locals.59
Molts d’aquests canvis són, però, posteriors a l’època de Parets. En vida seva els gremis barcelonins encara controlaven directament molts d’aquells recursos que els havien procurat al llarg dels segles una posició respectable, si no una veritable influència, en la vida política local.60 La mateixa corporació del nostre assaonador podia rivalitzar amb moltes altres en antigor, en grau d’autogovern i en participació, limitada però innegable, en la política municipal. El gremi dels assaonadors va ser fundat, sembla, cap a la fi del segle XIII, i l’any 1311 obtingué la sanció de les seves primeres ordinacions.61 El nombre dels seus agremiats fluctuà sensiblement en el decurs del temps. Els setanta-dos mestres enregistrats al fogatge barceloní de l’any 1516 disminuïren fins a quaranta o cinquanta a la darreria del segle XVI, i tocaren fons, amb una vintena a tot estirar, després de la pesta de 1651, abans no tornés a remuntar fins a una mitjana d’uns quaranta membres a començament del segle XVIII.62 Tot i no ser un dels gremis més petits, tampoc no era pas dels més nombrosos, sobretot per comparació amb altres oficis, com és ara el dels fusters, que a l’època de Parets podien aplegar fins a gairebé un centenar d’afiliats a les seves reunions periòdiques.63 No ens hauria d’estranyar, doncs, que la corporació dels assaonadors hagués tingut problemes, l’any 1594, a l’hora de trobar un candidat per substituir un confrare traspassat que figurava insaculat al Consell de Cent. El fet que aquesta i altres obligacions hagin costat tant de satisfer il·lustra prou bé allò que era a la pràctica una corporació petita i financerament precària.64
Les reduïdes xifres de la corporació ajuden a explicar, però, l’esperit de familiaritat, si no d’intimitat, que regnava entre els seus membres. El mateix es pot dir de la propensió dels assaonadors a viure tots plegats en un mateix barri, un aspecte que comentarem més endavant. Una proximitat d’aquesta mena, i a una escala tan petita, significava que els mestres gremials no sols es freqüentaven els uns als altres, tant a la feina com a l’hora del lleure, sinó que també en sabien força, els uns dels altres. No hi ha millor demostració d’això que les anotacions del mateix Parets, breus però força eloqüents, sobre el tarannà i el grau de riquesa relativa dels confrares traspassats entre els anys 1629 i 1634. Aquestes disset diguem-ne necrològiques ofereixen algunes dades de caràcter genèric, com són ara l’edat, la causa del traspàs i si el finat havia mort a casa seva o a l’hospital, però les observacions més substantives fan referència, sobretot, a dues altres qüestions. La primera, la riquesa o pobresa del company desaparegut; una variable que Parets atribueix tot sovint als mèrits o demèrits —com és ara l’alcoholisme— dels interessats. La segona era la qüestió dels sobrevivents: en quin estat quedaven i, sobretot, si la vídua i/o els hereus del finat volien continuar amb l’obrador obert. Així, per exemple, quan el febrer de l’any 1632 va morir Pere Pau Comalada, Parets escriu que «tenia botiga, y en sa casa no s’i treballave sinó sumach, a la contínua, y tenia fama del més rich assaonador»; com que no va deixar fills, l’obrador va tancar arran de la seva mort (I, 104v-105v).65 Al seu torn, quan Francesc Quadrada va morir, l’abril de 1632, el cronista no dubta a criticarlo asprament per la seva conducta en vida: «era homo molt vidayrada, que lo de més tems no treballave, sinó que era molt jugador, y morí espalmat, de bèurer molt vi fret» (I, 105v). Dos mesos després, el qui traspassava era Antoni Colomer, un bevedor igual que Quadrada (I, 105v). A través d’aquests i altres comentaris similars el nostre cronista delineava una peculiar economia moral, feta de deures acceptats o rebutjats; una escala de valors que enfrontava a la pràctica l’austeritat i les ganes de treballar amb la irresponsabilitat i els deutes contrets per culpa de l’afició al joc o a la beguda. Allò que feia possible avaluacions d’aquesta mena era, però, les reduïdes dimensions i el caràcter fortament travat d’aquest cercle de treballadors; dues condicions que també tenen conseqüències prou importants en el desenvolupament de la sociabilitat del mateix Parets.
Quin era el rang particular de Parets dins el conjunt dels mestres assaonadors? Malauradament, no sabem res del nivell de riquesa que el nostre assaonador va assolir en l’exercici de la seva activitat. La manca de registres fiscals coetanis i d’altres documents anàlegs fa impossible de conèixer els seus ingressos o el seu patrimoni. Certament, no era molt i molt pobre, perquè almenys era propietari emfitèutic de casa seva.66 Una prova addicional que no vivia en la misèria és la narració de la seva experiència personal de la pesta de 1651, en què recalca que els membres malalts de la seva família eren assistits a casa en lloc d’haver d’anar a la morberia de la ciutat.67 D’altra banda, les seves mullers li van aportar un dot prou respectable, almenys d’unes quatre-centes lliures cadascuna. Aquestes quantitats, juntament amb el pertinent escreix o pacte de millora (la meitat del dot) que Parets acordà amb les dues primeres esposes, eren prou corrents en els capítols matrimonials dels menestrals locals del període. Finalment, l’inventari que es va fer dels seus béns tot just després del traspàs, juntament amb la subhasta subsegüent de les pertinences, mostra que tampoc no li mancaven algunes propietats. Ara bé, el fet que tot plegat hagi pujat només al voltant de 190 lliures també posa de manifest que cap de les seves pertinences era particularment preuada.
Totes aquestes dades col·loquen Parets prop dels rengles intermedis de l’ofici. La seva fortuna difícilment podia comparar-se amb la d’un assaonador com Gaspar Minguella, el qual no solament va poder llegar a una seva neboda un dot de sis-centes lliures, sinó que, a més, al protocol notarial corresponent hi figurava com l’únic assaonador que rebia el tractament de «senyor».68 Un altre símbol d’estatus elevat és que va ser un dels pocs assaonadors que foren enterrats en un sepulcre individual a l’església de Sant Joan de Jerusalem. No sembla pas casual, altrament, que en una reunió gremial de l’any 1659 el pròsper Minguella hagués proposat que