La guerra contra el rei de Castella (1356-1366). Pere el Cerimoniós

justa, beneïda per l’Altíssim, i per tant té la victòria assegurada, però no és de cap manera un ésser avorridament bondadós. Viu immers en una atmosfera tenebrosa de desconfiances i conxorxes, i en el seu cas la justícia divina és compatible amb l’engany i amb tota mena de violències. Ho podem comprovar en l’escena de l’empresonament i l’assassinat de l’infant Ferran: considerant-lo deslleial, el rei el fa venir sense notificar-li cap acusació, el tanca per sorpresa en una cambra i, quan el germanastre s’enfurisma i oposa resistència, el fa matar; de seguida el terror s’apodera dels acompanyants de Ferran, que demanen al monarca si han de témer per les seves vides, mentre que les tropes mouen un gran aldarull perquè es pensen que algú ha mort el rei. És una escena d’una notable vivacitat, com moltes altres d’aquest mateix capítol: l’atac de l’armada castellana sobre Barcelona i la defensa ferma i ben­humorada dels seus habitants; l’inoblidable moment en què el Cerimoniós, trobant-se a Aragó, rep la notícia que el rei de Castella assetja València, arrenca a plorar amb «tots» els seus ulls, «tant mentals com corporals», i corre com un llamp a alliberar la ciutat; el diàleg del rei de Castella amb els seus consellers, travessat d’ambicions i sospites, en el qual un conseller l’anima a conquerir Aragó i proclamar-se «emperador d’Espanya» i ell, parlant cap enfora però girat cap endins, en la seva solitud malvada, es plany de no poder confiar en ningú.

      En les pàgines que segueixen hi trobareu una versió íntegra, en català modern, del capítol sisè i últim de la Crònica, el relat complet de la guerra dels Dos Peres. Per fer-la he partit de l’edició de Ferran Soldevila, publicada inicialment el 1971 per l’Editorial Selecta i re­editada per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 2014, amb revisions de Jordi Bruguera i Maria Teresa Ferrer i Mallol. He actualitzat tota la morfologia i bona part del lèxic, fora d’algunes paraules que m’han semblat alhora transparents i evocatives. Pel que fa a la sintaxi, he procurat conservar-ne la severitat cancelleresca, si bé he eliminat algunes repeticions poc significatives i he alleugerit unes quantes frases; també he suprimit bona part de les fórmules de tractament medievals. D’altra banda, he mantingut l’ús ocasional d’algunes formes aragoneses, com ara el nom Ferrando amb què el Cerimoniós es refereix sempre al seu detestat germanastre. El meu desig és que aquesta versió permeti assaborir, com el text original, la glòria i la duresa, la força i la crueltat del poder. Seria una lectura instructiva en qualsevol època, però ho és especialment en la nostra.

      Raül Garrigasait

LA GUERRA CONTRA EL REI DE CASTELLA (1356-1366)