Com vaig arribar a ser rei. Jaume I

el besoncle Sanç amenaça de cobrir de sang (de «tela vermella») cada pam de terra aragonesa que trepitgi el petit Jaume, l’oncle Ferran es posa al capdavant de l’alçament aragonès; quan el rei surt a assetjar els revoltats, el seu exèrcit mateix es confabula amb els enemics («com que nós érem tan jove, no sabíem què fer-hi»). Un remolí de conspiracions, violències i disputes enfonsa les terres de la Corona en el caos. Aquí el relat es torna confús i sorprenent com ho devien ser els fets i els records del rei.

      El setge de Les Celles (la vila aragonesa de Lascellas, entre Osca i Barbastre), on Jaume s’enfronta als revoltats que segueixen el partit del seu oncle Ferran, és un moment decisiu en aquesta història de maduració. Quan arriba la notícia que s’acosta Ferran amb les tropes d’Osca i de Saragossa, un conseller fidel al rei, Pero Pomar, li recomana que pugi a un turó proper per demanar ajuda a les viles del voltant. I és en aquest punt que, per primer vegada, el rei Jaume no fa cas del consell dels homes més experimentats que l’acompanyen. Decideix esperar els enemics a la vila perquè està convençut que defensa la justícia, i que Déu l’ajudarà, i a l’últim les tropes no venen i ell pot prendre el castell.

      Així arriba la seva maduresa, amb la fe en la bondat de la seva posició i en l’assistència divina. El moment fa pensar en una ordalia: el rei s’abandona a la voluntat de l’Altíssim i els fets li donen la raó. La seva maduresa no consisteix a desenganyar-se i tornar-se cínic, sinó que es contraposa a tots els enganys dels qui l’han traït; alhora, no s’identifica amb la prudència, sinó amb la valentia de llançar-se al perill i de confiar en la victòria de la causa bona. És a partir d’aquesta revelació de la gràcia divina que es precipita el final de la revolta. L’oncle Ferran i Guillem de Montcada confessen els seus errors i se sotmeten finalment a l’autoritat del jove monarca, que ja voreja els vint anys.

      Així es tanca la fase formativa del rei en el Llibre dels fets, enmig de les batalles concretes pel poder. Però aviat aquell rei va entrar en el camp de la llegenda, especialment les circumstàncies del seu naixement, explicades amb detalls cada vegada més novel·lescos. Es pot veure en les versions de l’engendrament del rei Jaume que ofereixen les cròniques de Bernat Desclot i Ramon Muntaner, també recollides en aquest volum. El primer se centra en la difícil relació entre l’«altiu» Pere el Catòlic i la «virtuosa» Maria de Montpeller, que es resol amb un recurs arquetípic de la narrativa universal: fan creure al rei que es ficarà al llit amb la seva amant, mentre a dins la cambra, a les fosques, l’espera la reina. Aquella mateixa nit Maria sent que està embarassada i ho fa saber al seu marit. Muntaner, estirant aquest fil rondallístic, encara mitifica més el monarca. Reprèn el tema de la desavinença entre el rei Pere i Maria, però aquí són els cònsols de Montpeller i no la reina mateixa qui tramen el pla per engendrar un hereu. I es diverteix a pintar una escena majestuosa: els dotze cònsols, dotze homes entre cavallers i ciutadans, dotze dames i dotze donzelles, i notaris i canonges i clergues, tots amb un ciri a la mà, pregant agenollats fora la cambra on el rei i la reina passen la nit. L’engendrament miraculós del rei Jaume, «rei de ventura, i rei de virtut i de gràcia», un sobirà redemptor destinat a dur bé al regne, l’entusiasta Muntaner el pren com a prova de la gràcia que Déu ha concedit als reis del Casal de Barcelona, i els exhorta a fer-se dignes del seu avantpassat. Tant Desclot com Muntaner, amb la seva finesa narrativa, ja són molt lluny del Llibre dels fets, però tots dos es nodreixen de la mitificació del naixement del rei que ja s’hi insinuava.

      En les pàgines que segueixen trobareu tots aquests textos en català modern. Sobretot en la versió del Llibre dels fets, el més primitiu, he limitat l’ús de cultismes i he buscat una manera de dir directa i una mica desmanegada que fes justícia a l’estil de l’original, tot i la pressió que fa la normativa sobre qualsevol traducció d’avui. Hi he posat més punts i a part dels que solen constar en les edicions modernes, imagineu-los com les pauses que feia el rei Jaume mentre dictava: a cada punt, mireu com agafa la copa i beu una mica de vi, com s’eixuga els llavis, com es perd un moment en el record. He respectat les formes dels noms propis i de bona part dels topònims, adaptats a l’ortografia d’avui, amb l’excepció singular del mot Espanya: a l’edat mitjana era un terme geogràfic que solia designar tota la península Ibèrica, naturalment sense tenir en compte les fronteres dels tres Estats que l’administren avui dia; per mantenir el sentit del text l’hem substituït per Península. Aquest volum també inclou, al final de tot, els cinc primers paràgrafs del Llibre dels fets en català medieval, perquè el lector en pugui apreciar el regust aspre i fort. I potser, qui sap, després s’aventuri a llegir tota la crònica en la seva llengua original.

       Raül Garrigasait