Sigui com sigui, Ramon Llull ens torna a demostrar el poder curatiu i ideològic de l’escriptura, perquè el text celebra, ensenya, adoctrina, mostra, il·lumina, entenebreix, i perquè, com bé sap el savi i ens ho evidencia, una història ben explicada pot salvar les ànimes dels homes, o destruir-les, de la mateixa manera que un dels seus proverbis poètics pot oferir saviesa però també un plaer descomunal. És en aquesta convicció, i gràcies a ella, que aquí arribem a l’origen d’una escriptura pura, salvatge, alliberada, brutal i tanmateix redemptora, perquè esdevé un vehicle per a l’epifania. És en aquest espai de fe on la literatura torna a percebre’s com una mecànica del coneixement, un macrocervell computacional que es mou a partir de fórmules lògiques, evidents, i si anem fent encaixar totes les peces del trencaclosques arribarem a la veritat, i amb aquesta veritat sabrem encarar les millors decisions.
Entre aquests microcontes d’exposició sapiencial, interconnectats en una cadena gairebé tròfica per compondre una novel·la filosòfica, també trobem versos d’una delicadesa, senzillesa i sensibilitat delicioses, esclatants, que ens remeten a les fórmules de coneixement a partir de sentències inqüestionables, com passa en altres obres de Ramon Llull, talment el Llibre d’amic e amat, on aquesta metodologia a prova de bombes arriba possiblement al súmmum. Aquestes, doncs, són màximes definitives de veritat absoluta, joies carnals i místiques, d’una diminuta però perfecta grandesa que resplendeix i que ja en el seu moment varen inspirar Jacint Verdaguer en la composició de les seves Perles.
Aquesta explosió lírica cohabita amb una altra constància que s’alimenta del perill immanent, allò que queda en un intrigant suspens per culpa de la interrupció, com és el concepte de cliffhanger, molt utilitzat per Charles Dickens, que era un expert a mantenir la tensió en el punt culminant de la història. D’aquesta manera els seus lectors sentien l’avidesa de l’espera, volien seguir llegint per saber què passava. Així Llull també ens atrapa en aquests diàlegs interminables en què una anècdota porta a la següent. Aquest truc s’ha traslladat avui en dia al món de les sèries televisives, els responsables de les quals saben perfectament el que ja coneixia Xahrazad a Les mil i una nits: que per sobreviure davant la tirania hem de fer servir tots els nostres recursos de manteniment, i per això a partir d’una història podem seduir, convèncer, acostar-nos a l’altre. Molt d’això es troba, també, de forma intuïtiva, dins l’Arbre exemplifical.
I és que no podem oblidar en cap moment que Ramon Llull ens vol seduir en tot moment: en la seva recerca del millor llibre del món no només està creant bellesa sinó que l’expandeix i ens en fa partícips, com si nosaltres en fóssim els protagonistes, perquè al final nosaltres som els destinataris de les seves obres. Nosaltres som els que, a partir de l’inventari que ens proposa Ramon Llull, disposarem de la clau per arribar a la veritat suprema a partir de la lògica dels exemples, dels proverbis, de les fantasies extremes, de les personificacions i metàfores al·lucinades que ens ofereix amb un sentit humà però proporcional al sublim. Per això bona part del material de què consta l’Arbre exemplifical està format per aquests contes dins contes dins contes: l’objectiu és multiplicar les trames i fer-les viatjar en múltiples direccions, fer-nos entrar en un laberint en què la porta de sortida és l’aprenentatge, el desenvolupament de la nostra humanitat i del nostre, sí, fervor.
Després de llegir Ramon Llull podem entendre molt millor, perquè funciona com un prisma, l’obra de Joan Vinyoli, Blai Bonet o Andreu Vidal, posem per cas. De fet, si ens esforcem per abstreure’ns i anem una mica enrere, podem dir que després de llegir Ramon Llull entenem els altres autors amb una nova profunditat, amb una nova perspectiva. Només per això ja estem davant d’una justificació sòlida per tornar a aquesta criatura portentosa que algun dia haurà de ser protagonista d’una novel·la biogràfica al·lucinada com El mundo alucinante de l’escriptor cubà, i per tant també illenc, Reinaldo Arenas, que va convertir el frare Servando Teresa de Mier, cèlebre càndid, picaresc exaltat, en l’extraordinari superheroi d’una aventura psicodèlica. Mentre esperem, tornem a les fonts, tornem als textos de Llull per celebrar aquesta claredat de llum petrificada que encara ens arriba i ens aclareix.
En adaptar l’Arbre exemplifical de Ramon Llull al català actual he volgut que el text sigui tan llegidor com sigui possible. Les tries que aquí he dut a terme s’han anat fent amb aquest desig d’acostament. La meva intenció ha estat fer amb Ramon Llull el que, modestament, crec que vaig aconseguir amb Walt Whitman: que els lectors catalans del segle XXI tinguem l’oportunitat d’enfrontar-nos a un clàssic amb la certesa que la distància que ens en separa és residual, i que el que l’autor ens volia dir fa set-cents anys encara ara predomina amb força privilegiada. Així m’agrada entendre els clàssics: com a pilars que ens reforcen. I Llull és un dels nostres pilars més sòlids.
L’Arbre exemplifical de Ramon Llull es pot llegir com un llibre de llibres, com una infinita biblioteca combinatòria de faules, històries, rondalles, anècdotes, meravelles i epifanies que ens condueixen a la saviesa, sí, però també al gaudi. El gran escriptor català fundacional demostra la seva capacitat per dominar trames, personatges i coneixements a partir d’una escriptura alhora brillant i il·luminada que en cap cas renuncia al sentit de l’humor i, fins i tot, al blasme. Aquest volum és, sense cap mena de dubte, una magnífica porta d’entrada a un univers extraordinari que avui en dia encara té un pes indiscutible. Emocionarà per la seva fantasia desbordada i per la seva incomparable passió absoluta.
Jaume C. Pons Alorda
ARBRE EXEMPLIFICAL
DE L’ARBRE EXEMPLIFICAL
Aquest arbre es divideix en set parts, és a dir, en arrels, tronc, branques, rams, fulles, flors i fruits. Cadascuna d’aquestes parts es divideix en catorze parts. La primera és la de les arrels dels arbres elemental, vegetal, sensual, imaginal, humanal, moral, imperial, apostolical, celestial, angelical, eviternal, maternal, cristinal i divinal. I això mateix amb la segona part i totes les altres. Cadascuna de les set parts es divideix en catorze parts perquè puguem donar exemple de les natures i de les classes dels arbres segons les seves arrels, els seus troncs, les seves branques i les altres parts. I perquè tinguem matèria per donar exemple, ja que en els catorze arbres estan explicades, o implicades, totes les coses. Pels exemples que donarem tothom podrà trobar doctrina per conèixer els secrets naturals i sobrenaturals, i per predicar i per tenir moralitats bones i goig i amistat de la gent. I també tothom podrà trobar l’hàbit universal per entendre moltes coses agradables d’entendre i agradables de sentir.
Volem dividir els exemples que proposem donar en dues parts, és a dir, en contes i en proverbis seleccionats segons les natures dels arbres: aquest és el procés que ens proposem tenir en aquest arbre. I com que la matèria és gran, no podem procedir segons la seva grandesa, perquè estem molt ocupats per altres coses. A més a més, la gent esquiva la prolixitat, i per això volem parlar d’aquest arbre breument; però, segons el que direm, oferirem doctrina perquè tothom pugui arribar a trobar nous proverbis i nous contes i estendre el seu enteniment per la gran matèria d’aquest arbre.
I. De les arrels de l’Arbre exemplifical
I
DE LES ARRELS DE L’ARBRE EXEMPLIFICAL
1. El foc vol que la seva calor sigui bona en l’aigua perquè la seva bondat tingui gran virtut, i per això l’aigua va dir a l’aire que la recordés en la seva malaltia.
I llavors el monjo va pregar a Ramon que li exposés aquell proverbi.
—Senyor monjo —va dir en Ramon—, conten que l’aire jeia malalt per dues malalties: en tenia una d’amor i l’altra de dolor. Tenia malaltia d’amor perquè estava disgustat amb la terra, que tenia acció damunt del foc, a qui estimava, i per això desitjava que fos senyor de la terra, l’enemiga de l’aire. Tenia malaltia de dolor perquè sentia la sequedat que el foc ficava dins ell, sequedat que turmentava la seva humitat.