És a les grans empreses catalanes, moltes d’elles corporacions de capital estranger, on trobem amb nombre creixent els executius professionalitzats que en molts casos han rebut formació de postgrau en escoles i universitats estrangeres i que entenen la gestió com un esforç de modernitat, de racionalitat i d’acoblament del futur de l’empresa als grans reptes dels mercats oberts. Són aquestes empreses dirigides per individus que, en el seu esforç de professionalització, incorporen tot un seguit de valors que connecten l’empresa amb un pensament comú fill d’aquest ideari universalista que hi ha darrere del management.
[3] No existeix una única definició universal de PIME. Al nostre país, quan parlem de PIME fem referència normalment als requisits establerts per la Comissió Europea: empreses de menys de 50 milions d’euros de facturació, amb un nombre de treballadors no superior als 250, menys de 43 milions d’euros en actius i un capital social en mans d’empreses que no són PIME inferior al 25% (Comissió Europea, 2003).
L’empresa familiar: preocupacions i valors
Comencem el nostre esforç de dissecció amb un segment empresarial majoritari, el de les empreses dites familiars. Segons la definició aprovada a Brussel·les pel Grup Europeu d’Empreses Familiars (GEEF), són factors determinants perquè una companyia sigui considerada familiar:
• Que la majoria dels vots siguin propietat de la persona o els familiars que van fundar la companyia; de la persona que té el capital social de l’empresa o l’ha adquirit; de les seves esposes, pares, fill(s) o hereus directes del(s) fill(s).
• Que tinguin la majoria dels vots, directa o indirecta.
• Que almenys un representant o parent de la família participi en la gestió o el govern de la companyia.
• Que, en el cas que siguin empreses que cotitzin en borsa, la persona que va fundar la companyia, els familiars o els descendents posseeixin el 25% dels drets de vot als quals dóna dret el capital social.
Segons l’estudi de Guinjoan, Murillo i Pons (2004), per al cas de Catalunya i amb criteris més restrictius que els anteriors, més del 65% de les empreses catalanes es poden considerar empreses familiars i donen feina a més del 60% de l’ocupació total. L’estudi esmentat es fonamenta en una informació relativa a 777 empreses catalanes (400 d’elles familiars) d’una facturació superior a 1,2 milions d’euros (M€), segons dades del 1999. Aquest estudi dibuixa les següents característiques:
a) Dimensió: les empreses familiars són més petites que les no familiars. També ho són el nombre de treballadors ocupats i la seva facturació.
b) Productivitat: la xifra de vendes per empleat, comparada entre empresa familiar i no familiar, dóna valors molt semblants.
c) Recursos propis: la mitjana de recursos propis de les empreses familiars és notablement inferior a la de les no familiars.
d) Rendibilitat: el nivell mitjà de beneficis de les empreses familiars és considerablement inferior al de les no familiars.
e) Dinamisme de les empreses: en un context d’alt dinamisme general de l’activitat econòmica, com ho fou el del període 1995-1999, les empreses no familiars es recolzen més en l’externalització d’algunes activitats, fet que justificaria que creïn menys ocupació directa i que, per tant, tinguin una productivitat de tendència més positiva que les familiars.
Pel que fa al seu sistema d’administració, l’estudi de Guinjoan, Murillo i Pons confirma que la direcció general està majoritàriament a les mans de membres de la família, sigui a les d’un de sol (en el 82,4% dels casos) o compartida entre germans (10,3% de les empreses). Dels familiars que treballen a les empreses, la majoria exerceixen càrrecs directius. Concretament, el 87,2% dels familiars que treballen a l’empresa ho fan en càrrecs de direcció, i el 12,8% restant en altres càrrecs o funcions. Els autors destaquen que, de totes les empreses considerades familiars, el 96%, la pràctica totalitat, ho són perquè el fundador fou un membre de la família.
Vet aquí, com acabem de veure, un dibuix d’una empresa més autònoma de les pressions competitives i dels rànquings que estableix el mercat. Vegem ara dades d’antiguitat de les empreses familiars. Els autors (Guinjoan et al., 2004) confirmen la pervivència del tòpic que ens parla del baix nivell de supervivència d’aquestes empreses, això és, una mortalitat empresarial atribuïble de manera important als problemes successoris que es plantegen en aquest tipus d’empresa. Guinjoan, Murillo i Pons recullen dades comparatives i xocants per a l’Estat espanyol i els EUA:
Antiguitat de les empreses familiars als Estats Units i a Espanya
| Nombre de generacions | Estats Units (1997) | Espanya (1989) |
|---|---|---|
| Primera (o fundadora) | 32% | 75% |
| Segona | 41% | 16% |
| Tercera | 16% | 8% |
| Quarta i posteriors | 11% | 1% |
| TOTAL | 100% | 100% |
Contra aquests resultats, per al cas de Catalunya i a partir de les dades recollides en l’estudi, el percentatge d’empreses creades abans del 1940 (que es poden considerar de tercera i quarta generació) és del 26,6%, una proporció molt semblant a la nord-americana i molt superior a l’espanyola. És un fet rellevant que, si les dades fossin comparables, posaria en relleu un nivell de supervivència de les empreses familiars catalanes més alt del que normalment és assumit.
Entre les conclusions més interessants de l’estudi, trobem unes dades referides a les probabilitats d’èxit. Com més gran és el percentatge de membres de la família a l’empresa, més disminueixen les probabilitats de supervivència. Contra l’opinió comuna, el fet que la direcció de l’empresa estigui en mans d’un professional extern o que l’empresa compti amb un consell d’administració no influeix ni positivament ni negativament en la probabilitat que l’empresa tiri endavant.
Podem fer ara una nova lectura sobre l’empresa familiar i els seus valors a partir del recent estudi comparatiu dut a terme per Price Waterhouse Coopers (PWC): L’informe global de PWC sobre l’empresa familiar 2007-2008. El document ens permet analitzar els apartats rellevants per al futur de l’empresa familiar (i, potencialment, per vendre serveis de consultoria). L’estudi va comptar amb la participació de 1.454 directius de PIME familiars de tots els continents, i les entrevistes es van realitzar a la primera meitat del 2007. Sobresurten els següents apartats:
a)Amb relació als reptes i les prioritats corporatives de l’empresa familiar:
• Molts dels participants desconfien del creixement massa ràpid de la seva empresa.
• La majoria dels entrevistats asseguren que les seves empreses són molt o bastant competitives.
• Les dificultats de contractació de personal els preocupen. En general, els problemes per trobar bons professionals són el repte intern més important en aquests moments. Més del 70% dels entrevistats assegura que la seva inversió prioritària seran els recursos humans.
b)Amb relació a la propietat, la planificació de la successió i la remuneració dels alts directius:
• El 25% de les empreses de la nostra enquesta canviarà de mans en els pròxims cinc anys.
• Gairebé la meitat de les empreses enquestades no tenen pla de successió.
• En canvi, més de dos terços de les empreses tenen plans per tractar de qüestions relacionades amb el negoci o la família en el cas que un directiu important tingui problemes de salut o mori.
• Un percentatge molt elevat de propietaris d’empreses familiars no són conscients de les responsabilitats fiscals en matèria de plusvàlues o de transferència de patrimoni que poden haver adquirit.
c) Amb relació a la resolució de conflictes interns: