Un altre punt important és recordar que necessitem temps per fer aquesta feina. Així que també hi afegim la capacitat de gestionar el temps per poder tenir una disponibilitat real. A vegades ens sentim impotents davant la falta de temps, però sovint és una qüestió d’organització. Per tant, també hi afegim capacitat d’organització.
I què passa quan no hem dormit en tota la nit? Res no surt bé, oi? Doncs afegim a la llista energia vital, de la qual anem molt mancats en general. Si no tenim energia no podem educar. Ens hem de mirar i descobrir què necessitem per tornar a estar vitals. En aquest sentit, solem trobar-nos amb una dificultat important, que és la manca d’un ritme regular en la nostra vida quotidiana. Quan podem mantenir una regularitat en el ritme (per exemple, a l’hora de menjar, dormir, treballar, etc.), ens sentim més descansats i vitals. La falta de ritme, com pot ser menjar, dormir i treballar a deshores, per exemple, ens porta ràpidament a l’esgotament. No només els infants necessiten un ritme regular, tema que abordarem en un altre capítol, també als adults ens convé moltíssim, i més encara als adults que tenim fills o treballem amb infants.
Segurament podríem ampliar molt més aquesta llista, però sobretot no vull deixar d’afegir-hi l’humor, una qualitat de gran ajuda!
Un cop tenim la llista escrita a la pissarra, convido els participants a reflexionar-hi. Normalment es queden molt parats i sovint els entra un riure nerviós, perquè de cop s’adonen de la dificultat que suposa fer bé aquesta feina. Mirant aquesta llista, ràpidament entenen per què sol ser tan difícil posar límits! Com podem tenir tantes qualitats? Hem de ser perfectes, doncs, per educar els infants? No, per descomptat. Però alhora no deixa de ser veritat que si desenvolupem aquestes qualitats farem millor aquesta feina. No es tracta de fer-ho tot perfecte, però sí de saber que aquesta llista ens dona una direcció, «un nord», ens recorda que com més desenvolupem aquestes qualitats millor ho farem.
Quan un mira aquesta llista s’adona que no és suficient llegir un manual sobre «com posar límits». Un llibre o una xerrada ens poden donar moltes pistes, guies i indicacions de coses molt concretes que ens poden ajudar, això és evident. Justament d’això en parlarem en aquest llibre. Però al final hi ha un punt que depèn d’un mateix i de com està. Aquesta és una primera lliçó que podem extreure d’aquesta llista: si assumeixo la meva responsabilitat a l’hora de posar límits, entenc que segurament cal fer un treball personal per desenvolupar bé aquesta tasca.
Si les coses no funcionen amb els infants, primer hem de mirar-nos a nosaltres i fer un repàs de la llista. Potser ens falta paciència, o no podem ser empàtics, o no ens sentim segurs, o anem massa cansats, o no podem controlar la nostra ira, etc. És clar, la cosa no funciona si no complim unes condicions mínimes. I no passa res, perquè, només faltaria, a vegades no estem bé! Nosaltres també estem aprenent, així que mirem de ser pacients, amables i respectuosos, també, amb nosaltres mateixos.
Per descomptat que aquesta feina no serà igual per a tothom, perquè tots som diferents, adults i infants, i les combinacions poden ser múltiples. Per exemple, si ajuntem un infant amb una forta impulsivitat i un adult amb poca paciència la tasca d’establir límits serà més difícil, és clar. L’infant necessitarà temps per aprendre a controlar la seva impulsivitat i l’adult s’haurà de posar les piles per desenvolupar la paciència. Però, quan hi posem consciència, ja no podem culpar els infants de totes les dificultats amb què ens trobem.
Sembla difícil, però els infants ens necessiten i no podem tirar la tovallola. Recordem que és una feina i que depèn de nosaltres. També podem pensar que, si gràcies als infants desenvolupem tantes capacitats, al final és un guany important per a nosaltres mateixos! Jo mateixa soc l’instrument, i si l’afino sonaré millor, em sentiré més satisfeta i tot funcionarà millor.
Al llarg del llibre, en algun moment faré servir les expressions estar a la llista o no estar a la llista per referir-me a si compleixo unes mínimes condicions per posar bé un límit d’acord amb el que hem comentat en aquest apartat.
2. LA IMPORTÀNCIA DEL VINCLE
No podem parlar de res en educació si no situem primer allò que és primordial: els infants necessiten sentir-se segurs i protegits, necessiten ser vistos i escoltats, necessiten sentir que hi ha algú que s’interessa profundament per ells.
Avui sabem que, encara que estiguin alimentats i nets i que puguin descansar, si durant els primers anys els infants no tenen l’experiència del contacte afectiu, de crear vincle amb algú, pot passar que no arribin a un desenvolupament físic, emocional o cognitiu satisfactoris.
Actualment la neurociència també ens parla de la importància de poder construir un vincle de seguretat i de les implicacions que arriba a tenir aquesta qüestió en el desenvolupament dels infants. Daniel Siegel, per exemple, en el llibre El poder de la presencia, ens parla de les «quatre condicions» que hem d’oferir als infants per sostenir una relació sana i empoderadora: seguretat, protecció, consol i visibilitat. Poder construir una relació amb algú amb qui se sentin segurs, protegits, reconfortats i vistos és la base per al desenvolupament global òptim dels infants.
En relació amb el tema d’aquest llibre, durant els primers anys de vida els infants integren les normes socials justament a través de la relació amb les persones amb qui tenen un vincle profund. És una realitat que tenen clara els professionals de l’Institut Pikler de Budapest: allò que els infants viuen en la vida quotidiana quan s’estan relacionant amb les persones de referència els educa en l’àmbit social. Observen què fan els adults, com es relacionen, com responen al seus comportaments, com els miren, el llenguatge verbal i no verbal que utilitzen, etc. L’aprenentatge social es dona en les situacions quotidianes, en els detalls, en els aspectes concrets de les relacions, en siguem conscients o no. Els adults de referència transmeten una cultura social i un model, per això és tan important observar com estem en relació amb la «llista» de l’apartat anterior. És en la interacció amb aquests adults de referència que els infants troben el primer model a integrar sobre com ens relacionem socialment. És per això que la qualitat de la relació amb l’adult és bàsica en l’educació de les eines socials.
Quan els infants estan a casa durant els primers tres anys de vida, si no passa res greu en el nucli familiar, el vincle sol estar garantit. Però en l’àmbit institucional això no és tan evident. Les situacions més delicades són aquelles en què l’infant té poc contacte amb la família, per exemple quan passa moltes hores en un espai educatiu, quan viu situacions que l’allunyen de la família (per exemple, si ha d’estar hospitalitzat) o quan directament no té família, com en el cas dels infants que viuen en una institució.
Aquesta va ser una feina extraordinària que va iniciar la doctora Emmi Pikler a Budapest: garantir un primer vincle de seguretat als infants que vivien en un orfenat. Ho va fer comprenent que el vincle amb l’adult es pot construir en els moments de contacte individual propis de la vida quotidiana, com donar menjar, canviar un bolquer, acompanyar a dormir, banyar l’infant, etc. Són moments en què infant i adult es troben, i inevitablement ocorren moltes vegades al dia, cada dia, ja que en aquestes tasques l’infant encara depèn de l’adult. Aquest és un punt molt important a tenir en compte en l’educació de la convivència social: hem de revisar quin model estem oferint els adults en aquests moments d’atenció individual a l’infant.
Molta gent pensa que el vincle de seguretat està cobert si oferim braços i garantim el contacte pell a pell. El contacte pell a pell és molt important