Traduir com transhumar. Mireille Gansel

els temps i, de sobte, seguint el seu relat en present, volia precisar les imatges interiors que l’habitaven expressant-les en aquell gresol lèxic tan transfronterer que no cal traduir-lo: «Prag ist ein kolossales geistiges Zentrum — auch Brünn» (Praga és un centre cultural immens, i Brno també). I encara va afegir aquesta frase d’una arquitectura sintàctica alhora rigorosa i barroca, com era l’alemany de les ribes vieneses del Danubi: «Auch geistig hochstehende intellektuelle Leute sind nach Wien oder Budapest gefahren» (Intel·lectuals i acadèmics també anaven a Viena o a Budapest). Com traduir el moviment ascendent d’aquesta espiral de qualificatius que exaltava el nivell espiritual i intel·lectual d’aquells que partien llavors cap a Viena i Budapest? Una llengua alemanya d’orfebreria de la més pura filiació d’un Roth, un Kafka, un Buber... en la qual li agradava explicar, en un present immutable, els pobles de Moràvia i dels voltants de Bratislava on s’havien establert els membres d’aquella gran família. Tal parent criava ovelles a les terres que va poder adquirir després de l’emancipació dels jueus propiciada per l’emperadriu Maria Teresa; tal altre treballa a la destil·leria de prunes d’un aristòcrata; tal altre cultiva unes terres llogades a un comte cristià; un gran nombre són artesans. A la paleta rica i múltiple d’aquest alemany a la cruïlla de tantes llengües, trobava amb felicitat els colors i els matisos més ínfims per evocar els barris dels gitanos, els xais a la pols del crepuscle, la bellesa dels camps de blat, i el vespre, quan el sol s’havia post, la gerra de llet agra i la safata a la cuina, preparades per al rabí que passava i ho beneïa. Tot un món ara abandonat on ja no hi havia rastre de cap supervivent.

      A la penombra de la cambra, la Mitzi parlava, molt suaument. Parlava com en veu baixa. En aquesta llengua de memòria. Llengua de l’esperit. Llengua sense territori. Llengua a l’exili.

      LLENGUA SALVADA

      La tieta Renée té els ulls com retallats al cristall blau del crepuscle. Aquesta vella dama de cabells argentats és neta de l’avi Nathan. La seva veu m’és sorprenentment familiar, el mateix registre, les mateixes entonacions, tanco els ulls i sento la veu de la Szerenke. Les espelmes del sàbat estan enceses sobre la taula de la petita cuina. La finestra-porta és oberta al jardí de roses que l’oncle Edouard cultiva i cuida amb amor en aquest barri religiós d’un dels kibbutz més antics. Arribat fa poc de Txecoslovàquia, en els darrers dies de la Primavera de Praga, és amb les flors que retroba les arrels. Inclinat sobre la terra, eixarcola, talla, rega, contempla, amb un silenci i una paciència infinits. Aquest mateix silenci, al voltant de la taula, a casa la seva filla, a prop de Tel Aviv, on els havia trobat jo per primer cop. Un abisme de silenci. Entre ells i el seu net Judà, que celebra els vint anys. I tots els seus amics de l’exèrcit, reunits. Un abisme de silenci per manca d’una llengua comuna. Ni el txec, ni l’hongarès, ni l’alemany, ni l’ídix. Referents de tot un món, una cultura, una història, una memòria. Tantes fonts interiors enterrades sota l’espessor del que és incomunicat, incomunicable. A partir d’ara ignorades.

      Aquest vespre de sàbat a la petita cuina blava, les belles estovalles blanques brodades a mà semblen encara més blanques en l’aura de les flames que vacil·len. La tieta Renée i l’oncle Edouard resen. Resen en hebreu i salmodien amb una joia dolça i greu. Després, a la pau del crepuscle, en veu baixa, dolça i greu, tornen a donar vida a un món engolit. A tants éssers estimats, exterminats, dels quals només ells conserven rastre i memòria.

      Alternant i de vegades barrejant els seus relats, ho expliquen com bevent a grans glops de les fonts de les seves vides, com si aquella nit estelada no hagués d’acabar mai. En aquell alemany amb accents de totes les seves llengües riberenques: hongarès, txec, ídix. Llengua de l’ànima. Llengua sense territori. Llengua salvada.