–Què faràs avui?
Va sonar com una amenaça.
–Unir-me a una banda criminal.
–No fa gràcia.
–Soc mexicà. No és típic dels mexicans, això?
–No fa cap gràcia.
–No fa cap gràcia –vaig dir. D’acord, no feia gràcia.
Em van entrar moltes ganes de sortir de casa. Però tampoc tenia on anar.
Quan venien les amigues de l’Església catòlica de la mare, em sentia com asfixiat. No tant perquè totes les seves amigues tinguessin més de cinquanta anys, no era això. Ni tampoc pels comentaris sobre com m’estava convertint en tot un home davant dels seus ulls. Vull dir que reconeixia les bestieses quan les sentia. I, quan deixaven de dir bestieses, eren gent agradable, inofensiva i afectuosa. Podia tolerar que m’agafessin per les espatlles i em diguessin: «Déjame ver. Ay qué muchacho tan guapo. Te pareces a tu papá». No hi havia gaire res per veure. Només era jo. I sí, sí, m’assemblava al pare. No trobava que això fos tan bona cosa.
El que en realitat em mortificava era que la mare tingués més amics que jo. Això sí que era trist.
Vaig decidir anar a nedar a la piscina del Memorial Park. No era res de l’altre món, però almenys era una idea meva.
Quan sortia per la porta, la mare em va agafar la tovallola vella que duia sobre l’espatlla i la va canviar per una de més nova. En el món de la mare hi havia certes normes sobre tovalloles que no hi havia manera que jo entengués. Però les normes no es limitaven només a les tovalloles.
Va mirar-me la samarreta.
Reconeixia una mirada de desaprovació quan la veia. Abans que me la fes canviar, li vaig tornar la mirada de desaprovació.
–És la meva samarreta preferida –vaig dir.
–No te la vas posar ahir, ja?
–Sí –vaig dir–. És del Carlos Santana.
–Ja sé qui és –va dir.
–El pare me la va regalar pel meu aniversari.
–I si no recordo malament, no semblaves tan entusiasmat com ara, quan vas obrir el regal.
–M’esperava una altra cosa.
–Una altra cosa?
–No ho sé. Alguna cosa més. Una samarreta pel meu aniversari? –Vaig mirar la mare.– Suposo que el que passa és que no l’entenc.
–No és tan complicat, Ari.
–No parla.
–De vegades, quan la gent parla no sempre diu la veritat.
–Suposo –vaig dir–. De tota manera, ara m’encanta, aquesta samarreta.
–Ja ho veig, ja.
Somreia.
Jo també somreia.
–El pare la va comprar en el seu primer concert.
–Jo hi era. Me’n recordo. Està vella i estripada.
–Soc un sentimental.
–Sí, segur.
–Mare, que és estiu.
–Sí, sí –va dir–, és estiu.
–Normes diferents –vaig dir.
–Normes diferents –va repetir.
M’encantaven les normes diferents de l’estiu. La mare les tolerava.
Se’m va acostar i em va pentinar els cabells amb els dits.
–Promet-me que no te la posaràs demà.
–D’acord –vaig dir–. T’ho prometo. Però només si tu em promets que no la posaràs a l’assecadora.
–Potser et deixaré que la rentis tu mateix i tot. –Em va somriure.– No t’ofeguis.
Vaig tornar-li el somriure.
–Si m’ofego, no regalis el meu gos.
Això del gos era una broma. No en teníem.
La mare tenia el meu sentit de l’humor. Bé, jo tenia el seu. Ens quèiem bé. I això que era bastant misteriosa, per a mi. Una cosa que jo sí que entenia del tot –entenia que el meu pare se n’hagués enamorat. Ara bé, per què ella es va enamorar del pare encara no m’entrava al cap. Una vegada, amb sis o set anys, em vaig enfadar molt amb el pare perquè volia que jugués amb mi i ell, en canvi, semblava tenir el cap molt lluny. Era com si ni tan sols fos allà. Vaig preguntar a la mare amb tota la ràbia d’una criatura:
–Com vas poder-te casar amb aquest paio?
Va somriure i em va pentinar els cabells amb els dits. Sempre ho feia. Em va mirar als ulls i em va dir, tan tranquil·la:
–El teu pare era preciós.
Ni tan sols va dubtar.
Vaig voler preguntar-li què havia passat amb aquella preciositat.
Tres
Quan em vaig endinsar en la calor del dia, fins i tot les sargantanes havien preferit no arrossegar-se per enlloc. Fins i tot els ocells passaven desapercebuts. S’estaven fonent els pegats de quitrà de les esquerdes del carrer. El blau del cel era pàl·lid i em va passar pel cap que potser tothom havia fugit de la ciutat i de la calor que hi feia. O potser tothom s’havia mort com en una d’aquelles pel·lis de ciència-ficció, i jo era l’últim noi a la terra. Però just quan pensava això, una colla de nois del barri em van avançar amb les bicis i vaig desitjar ser l’última persona de la terra de veritat. Reien i feien el ximple i semblava que s’ho estaven passant la mar de bé. Un em va cridar:
–Ei, Mendoza! Passejant amb tots els teus amics?
Vaig saludar, fingint que la broma em feia gràcia, ha, ha, ha. I llavors els vaig ensenyar el dit del mig.
Un dels nois es va aturar, es va girar i va començar a fer cercles amb la bici al meu voltant.
–Què? Vols tornar-hi? –va dir.
Vaig ensenyar el dit del mig un altre cop.
Va aturar la bici davant meu mateix i va intentar intimidar-me. No li funcionava. Jo sabia qui era. El seu germà, en Javier, havia intentat ficar-se amb mi una vegada. Li vaig clavar un cop de puny a la cara. Enemics per sempre. No em va saber gens de greu. Sí, és veritat, tenia mal geni. Ho admeto.
Va fer veu de dolentot. Com si això m’espantés.
–No em toquis els collons, Mendoza.
Li vaig tornar a ensenyar el dit del mig i vaig apuntar-l’hi a la cara com si fos una pistola. Llavors va baixar de la bici. Jo tenia por d’un munt de coses, però no dels nois com ell.
La majoria del nois no es ficaven amb mi. Ni tan sols els que anaven en colla. Em van tornar a envoltar tots amb les bicis, cridant-me merdes. Tots tenien tretze i catorze anys i ficar-se amb nois com jo no era més que un joc per a ells. A mesura que les seves veus es van anar allunyant, vaig començar a sentir-me desgraciat.
Sentir-me desgraciat era tot un art. Crec que a una part de mi li agradava. Potser em venia de naixement. No ho sé, crec que formava part de mi. Era un pseudo-fill únic. No sabia de quina altra manera considerar-me. Era fill únic sense ser-ho del tot. Era una merda.
Les meves germanes eren bessones i tenien dotze anys més que jo. Dotze anys era tota una vida. De debò que ho era. I elles sempre em feien sentir com