Li dic adeu i me’n vaig amb el meu tresor sota el braç a buscar un lloc tranquil per mirar-me’l amb calma. Tot i que la llibreria és al carrer paral·lel al de casa nostra, no vull anar-hi perquè segur que el Cretí em farà la guitza. Camino, doncs, pel passeig Marítim fins arribar a l’alçada de l’escola. Just al davant, de cara al mar, hi ha un banc de fusta al costat d’una palmera.
M’hi instal·lo, obro el llibre i en trec el sobre amb les fotos.
Per a la Carmeta...
Qui devia ser la Carmeta? La propietària del llibre? Potser sí. Potser va rebre el sobre i, després d’obrir-lo, el va ficar a dins del llibre i se’n va oblidar. És clar que, si el va rebre, bé l’hauria estripat per treure’n el contingut...
Giro el sobre i me’l miro per darrere. La pestanya és de les que té una mena de pega que s’ha de llepar perquè s’enganxi. I no està llepada!
Això vol dir que mai no van tancar el sobre...
–Doncs potser a la Carmeta, mai no l’hi va arribar –dic en veu alta.
I començo a imaginar: tal vegada la propietària de les fotos les volia donar a la Carmeta i les va posar al sobre i després dins del llibre i se’n va oblidar.
•2
APAREIX EN WATSON
DONCS, pobra la Carmeta, si es va quedar sense aquelles imatges...!
Després de mirar-me ben mirat el llibre i de comprovar que els aparells voladors han patit una gran transformació fins a arribar als del segle XX, decideixo examinar les fotos. Les trec de dins del sobre. Són fetes en blanc i negre sobre un paper que brilla moltíssim i té les vores dentades. De fotos com aquestes, tan antigues, ja només en té la meva àvia. Els meus pares les tenen digitals, fetes amb el mòbil, i totes són de color.
Em poso a mirar-les. Una és d’una dona i l’altra, de dues nenes.
De sobte, tinc una idea. Em convertiré en detectiu per esbrinar qui és la Carmeta i tornar-li les fotos. M’ho poso tot al damunt de la falda per pensar millor com m’organitzo i just en aquest moment...
Catacrac!
No he tingut temps de reaccionar. Una mena d’embalum a reacció se m’ha tirat al damunt i m’ho ha engegat tot pels aires.
Les fotos i el llibre han acabat a terra. I el cap verd que conduïa bojament un monopatí, també.
–Ho sento –em diu el cap verd, amb el nas ple de sang i uns ulls de pena terribles.
Jo, que l’hauria volgut estrangular, quan el veig amb aquesta fila, sento llàstima. I m’hi acosto per ajudar-lo a alçar-se.
–T’has fet mal?
–No... Sí... Una mica –i em fa un somriure divertit i càlid a la vegada. Un somriure com aquelles salses que piquen i alhora són dolces.
Li ofereixo un mocador de paper perquè s’eixugui la sang i me’n vaig a recollir el llibre i les fotos. Tot està bé: ni un rebrec, ni una taca...
Sospiro, alleugerida. El monopatí a reacció no ha estat suficient per fer malbé el meu tresor.
–Vols dir que ens saps gaire, de conduir un monopatí? –li dic.
–No gens! De fet, soc la persona més negada de la ciutat per anar sobre rodes.
–I per què t’hi enfiles, doncs?!
–Per aprendre’n, és clar –diu–. I tu en saps?
–No. No ho he provat mai però segur que si ho intento, passaràs a ser la segona persona de la ciutat més negada, perquè jo seré la primera.
Li agafa un atac de riure i me l’acaba encomanant.
Riure és millor que anar amb monopatí, segur. Quan acabes, sembla que vagis més lleugera per la vida.
–Com et dius?
–Isolda –i abans no pugui fer cap observació del meu nom, l’aturo–. Sí, ja ho sé: un nom força estrany.
–Jo diria que molt. És el primer cop que el sento. Doncs jo em dic Joan. El meu és més suat. M’agradaria molt dir-me d’una manera especial, com tu.
Resulta que tenim la mateixa edat i som del barri. Bé, ell ho és de tota la vida. Però no anem a la mateixa escola.
Com que m’ho pregunta, li explico què estava fent.
–Soc una detectiu, saps? –Bé, ja sé que he exagerat una mica perquè, de fet, encara no he començat a ser-ho, però com que ja ho tenia pensat...
–De debò? –se li obren els ulls com tasses de cafè–. Òndia. És la primera vegada que parlo amb una detectiu. I què investigues?
–Necessito tornar unes fotos a la seva propietària, que no conec!
Li ensenyo les fotos.
En una s’hi veu una dona.
–Òndia! Quin barret més estrafolari! –diu en Joan.
–Home, és antic. També ho és l’abric fins a mitja cama i les sabates de taló amb aquest llacet... Tot molt passat de moda.
–Sembla una dona molt elegant.
–Sobretot si et fixes en aquesta joia –li dic.
I li assenyalo la solapa de l’abric, on hi ha subjectat un fermall també antic: uns cercles concèntrics dels quals surten unes tiges llargues cap amunt i unes de curtes cap avall.
–Or i brillants, oi? –li dic.
–Almenys això sembla! I també sembla que estigui en un dormitori. Ho dic per aquest armari fosc que té al darrere. M’ensenyes l’altra fotografia?
S’hi veuen dues nenes. Una és petitona i l’altra és una mica més gran.
–Els vestits també són de l’any de la picor –diu en Joan.
–Jo no me’ls posaria ni que m’amenacessin de prohibir-me la lectura –ric jo.
Les dues nenes juguen en una plaça gran, al centre de la qual hi ha dos fanals negres antics, subjectats per una única columna de ferro. La columna sosté també quatre fonts amb quatre piques, cadascuna orientada a un punt cardinal.
–Veus? Eren en aquest sobre. I vull esbrinar qui era la Carmeta i com puc fer-les-hi arribar.
I just aleshores m’adono que, al darrere de cadascuna, hi ha un text escrit amb una lletra punxeguda i difícil de llegir. La tinta és de color blau cel i no sembla feta amb un bolígraf normal, com els que fem servir a l’escola.
–El meu avi té una lletra molt semblant a aquesta –diu en Joan–. Potser ho va escriure ell.
El cor em fa un bot –i si ja he trobat una pista?!–, però, de seguida, toco de peus a terra, perquè recordo que a casa també he vist aquesta mena de lletra.
–A casa també hi ha algunes llibretes, per exemple, les receptes de cuina de l’àvia, amb aquesta cal·ligrafia. Potser és la que abans els ensenyaven a fer a les escoles. Au, va! –afegeixo amb impaciència–. Llegim-ho!
En Joan desxifra –la lletra és ben enrevessada!– el que hi ha escrit darrere de la foto de la dona.
–«J. El nostre àngel» –em mira amb aire sorprès–. Tu ho entens?
–No, no. Però també ho hauré d’esbrinar –i giro la foto