Històries del bon Déu. Rainer Maria Rilke

i ja volia retirar del tot la seva mirada, tal com es treu de l’aigua una canya de pescar, d’una estrebada, per veure si ha picat res. En aquest cas hi penjava efectivament alguna cosa. Una caseta molt petita amb diverses persones a dintre que anaven vestits amb ben poca cosa, perquè eren molt pobres. «Així que és això...», va pensar el bon Déu, «la gent ha de ser pobra. Aquests d’aquí ja ho són prou, em sembla, però jo els vull fer tan pobres que no tinguin ni una camisa per posar-se.» Això fou el que es proposà el bon Déu.

      Aquí vaig fer un punt en el meu discurs, per indicar que havia arribat a la fi. El senyor mestre no es va quedar satisfet; trobava aquesta història tan poc acabada i arrodonida com l’anterior.

      —Sí —em vaig disculpar—, cadria que vingués un poeta per inventar alguna conclusió fantàstica a aquesta història, perquè efectivament encara no té final.

      —Com és això? —va fer el senyor mestre tot mirant-me amb expectació.

      —Però, estimat senyor mestre —vaig recordar—, que n’és d’oblidadís! Que no forma part vostè mateix de la directiva local de la Societat de Beneficència?

      —Sí, ho soc des de fa prop de deu anys; què vol dir amb això?

      —Aquesta és la qüestió; vostè i la seva Societat impedeixen la major part del temps al bon Déu que aconsegueixi el seu objectiu. Vesteixen la gent...

      —Però si us plau —va dir el mestre amb modèstia—, això és simplement amor al proïsme. I a Déu el satisfà moltíssim.

      —Ah, o sigui que d’això n’estan convençudes les fonts autoritzades? —vaig preguntar ingènuament.

      —És clar que ho estan. Justament en la meva qualitat de membre de la directiva de la Societat de Beneficència m’han arribat no pocs elogis. Li diré, confidencialment, que en la propera promoció tindran en compte la meva activitat en aquest sentit... M’entén què vull dir? —El senyor mestre enrogí pudorosament.

      —Li desitjo el millor —vaig replicar.

      Ens vam donar la mà i el senyor mestre se’n va anar fent unes passes tan altives i greus, que estic convençut que va arribar tard a l’escola.

      Tal com vaig saber més tard, una part d’aquesta història (fins on els escau) va arribar al coneixement dels nens. Qui sap si el senyor mestre va compondre-li un final?